Capítol 51

A en Tardivat no li va agradar gens la idea, naturalment. El seu primer impuls havia estat consolar-la, oferir-li el condol, perquè entenia perfectament el que significava que l’Anne li retragués la mort de l’Henri a la cara. Quan li va explicar que les seves intencions havien canviat, però no la seva destinació, se’n va anar furiós, però no sense dir-li abans que era una idea suïcida i idiota, un malbaratament de recursos i d’homes.

—Vindrem, mon colonel —va dir en Rodrigo—. En Juan i jo. No deixarem passar això sense venjar-nos.

—Exactament! —va dir en Denden, picant la taula tan fort que les tasses brutes van tremolar. La tassa de l’Anne—. Això és venjança i prou! Venjança per en Mateo, i venjança pel teu marit.

—I quin mal hi ha, hòstia? —va dir la Nancy, obrint una caixa de granades i passant cinturons als dos espanyols.

—La teva missió aquí és treballar per beneficiar-nos a tots —va contestar en Denden—. Per tots els que els nazis han mort i per tots els que pretenen matar. És per a això que et vas entrenar.

En René es va rascar el cap.

—A mi tant me fa per què els mata, sempre que els nazis es morin. M’hi apunto.

En Denden ho va tornar a intentar.

—Els estàs seguint el joc, Nancy.

—Prou! —La Nancy li va fer una mirada fulminant—. Senyors, els agraeixo la preocupació, però no cal que vinguin. En tot cas, jo no ho puc deixar passar. —Va mirar en Juan—. Estigueu a punt d’aquí a una hora. Tu també, René.

—Puc portar les meves joguines? —En René li va picar l’ullet.

—I tant.

—Visca! Som-hi, nois. Anem a buscar uns quants voluntaris.

En Denden va mirar per la finestra com en René se n’anava cap al campament.

—Aquest està com una cabra. Ho saps, oi, Nancy?

Ella va arronsar les espatlles.

—Que no ho estem tots? Tens les últimes instruccions de Londres, Denden. —Li va donar les notes que havia fet el dia abans, en aquelles delicades hores en què es pensava que podia salvar l’Henri—. El que es deu a les famílies dels combatents és aquí. Coordenades per a possibles llançaments i localitzacions de les reserves d’armes. Codis habituals. Saps què has de fer si no torno.

Ell se les va guardar a la butxaca de darrere i es va posar dret a poc a poc, perquè els cops que havia entomat el dia anterior el feien moure com un vell.

—Ho sé. Però torna.

Després que se n’anés, la Nancy va agafar el coixí vermell de setí, i amb les tisores de les ungles va obrir la costura de darrere i va palpar-ne el farciment. Hi havia una dotzena de pastilles aproximadament, que semblaven perles en la penombra de l’autobús. Cianur. El pla havia estat cosir-ne una a les costures de totes les seves camises, una pòlissa d’assegurances contra la Gestapo. Per descomptat que ningú al SOE no els havia ordenat que se suïcidessin si els arrestaven. Les pastilles es presentaven senzillament i amb molta educació com una opció. No suporto la tortura? Les violacions i les pallisses no paren? No pots viure amb la vergonya d’haver traït la teva gent? No et vols arriscar a delatar ningú? Pren-te una de les cures patentades pel doctor Buckmaster i fora preocupacions.

A Beaulieu corria el rumor que la gent no se les prenia, però que d’alguna manera tenir l’opció de posar fi a tot feia una mica més suportable el sofriment. Potser sí, però ella sabia que el suïcidi no seria mai la seva sortida, no seria mai un consol, passés el que passés. Va tornar a buscar dins de la seva bossa i va treure una ampolla de colònia a mitges. Un altre regal de Baker Street. Va desenroscar l’atomitzador i va ficar les pastilles a l’ampolla. Després va observar com les píndoles mortals es dissolien i convertien aquella fragància tan bona i cara en verinosa.

La marea estava canviant. La madam de Montluçon va acceptar facilitar l’entrada de la Nancy a la central per només mil francs i la seva aliança. Van parlar a la cuina de la seva caseta tranquil·la en un carrer amagat. A la Nancy la va sorprendre que li fos tan fàcil desprendre’s de l’aliança. Ja només era una fotesa. Volia l’Henri, no aquell anell d’or.

—I un paper —va afegir la madam.

—Quin paper, Madame Juliette? —La Nancy havia insistit perquè li donés un vestit com a part de la negociació, i se l’estava emprovant, admirant-se en el mirall de cos sencer. Estava tallat amb gràcia, llarg fins als peus, de cotó blau fosc, i li ressaltava les corbes. El nivell just d’insinuació sense cridar massa l’atenció al carrer.

—Ha de signar això. Amb el seu nom autèntic.

La Nancy es va girar i va veure que Madame Juliette havia escrit alguna cosa.

—Què és això?

Madame Juliette es va posar molt dreta a la cadira.

—Me’n vaig del poble per anar a Clarmont amb la meva germana. Ara, tan bon punt haguem fet el que hem de fer. Els alemanys estan perdent. Quan perdin, la gent dirà que vaig col·laborar. Aquest paper diu que he estat una bona amiga de la Resistència.

La Nancy la va mirar. Elegant i ben alimentada. Sens dubte els seus clients li havien donat petits extres de menjar des del dia que els alemanys van arribar a Montluçon. Quines coses. Els homes d’en Fournier deien que els combatents que havien arribat al seu campament des del Dia D feien pudor d’arnes i els pagesos que l’any anterior s’havien negat a ajudar-los ara trescaven hores per la muntanya per oferir-los les exquisideses dels seus camps. Malgrat les represàlies, sabien que al final els alemanys se n’anirien. Es passarien comptes.

La Nancy va agafar el bolígraf i va signar, contra totes les normes que els havien trepanat a Beaulieu.

—Nancy Fiocca, de soltera Wake.

Va sentir que la Juliete deixava anar un sospir tremolós.

—L’acompanyaré a la caseta del guarda —va dir—. Aquesta nit no treballa cap de les meves noies, però no soc l’única madam del poble. Hi podria haver altres noies distraient els oficials.

—Mala sort per a elles —va contestar la Nancy, i li va tornar el bolígraf. Havia donat un passi a Madame Juliette, però allò no volia dir que tots els altres col·laboracionistes del poble rebessin tan bon tracte—. Ja té el paper. Porti-m’hi.