Capítol 61

Al llarg de les vint-i-quatre hores següents, en Tardivat la va portar pels campaments dispersos i ella va fer el mateix discurs, o una versió semblant, una dotzena de vegades. Quan els homes es van començar a aplegar en un castell en un cim als afores de Còsna, tornaven a estar en plena forma.

En Denden els va portar l’última informació de Londres mentre es menjaven les racions enllaunades al voltant del foc a la sala gran. Havien sortit de la masia el dia abans i havien designat aquell castell, un edifici esplèndid del segle XVII, que encara conservava tapissos a les parets, com a centre i punt de reunió.

Els alemanys que l’havien saquejat ho havien fet a mitges: s’havien endut alguns quadres i havien esclafat algunes cadires, però la taula immensa de roure pesava massa per endur-se-la.

En Denden es va parar al llindar per contemplar les ombres tremoloses a les bigues del sostre alt i els gravats elaborats al voltant de la llar de foc.

—He de reconèixer que això és molt més agradable que aquell catau que tenies a l’altiplà, Fournier —va dir.

En Fournier va somriure i va brandar el cap.

—Què ens portes, Denden? —va preguntar la Nancy, i ell li va donar els papers.

Després de mirar-los per sobre els va deixar damunt la taula perquè els altres —en Juan, en Gaspard, en Fournier i en Tardivat— els poguessin veure.

En Gaspard va somriure.

—Demà, doncs.

La Nancy va assentir.

—Informin-ne els seus homes, senyors. I procurin que descansin una mica.

En Denden la va trobar a la seva habitació a les tres de la matinada, mirant per les finestres de vidres emplomats cap als turons que hi havia en direcció a Còsna.

—Milady!

—Déu-n’hi-do l’allotjament, oi? —va dir ella, girant-se d’esquena a la vista il·luminada per la lluna—. Però no puc dormir. El llit és massa tou.

En Denden s’hi va asseure, i va botar fent grinyolar les molles.

—Vols una copa? He sentit a dir que els alemanys no van aconseguir entrar al celler, i tu i jo tenim traça amb els panys. Segur que al propietari no li importaria.

—Aquesta nit no, Denden. Però si vols trobar algun jove atractiu amb qui celebrar-ho, per mi no te n’estiguis.

Ell va esbufegar i es va deixar caure sobre el llit.

—Em destrossa la libido saber que al matí m’espera una acció. No puc gaudir d’un jove si no paro de pensar que l’endemà el poden matar. —Va enllaçar les mans darrere el cap—. Creus que el teu pla funcionarà?

Ella es va repenjar a la finestra i va plegar els braços.

—No ho sé, Denden. És arriscat. No has oblidat el teu paper, espero.

—No, reina. Estic conscienciat per ser tan heroic com pugui. I si sobrevivim, obriré el celler com sigui i em buscaré un nou amic eufòric per la victòria.

La Nancy no sabia si creure-se’l. Havia notat com encara mirava en Jules quan es pensava que no el veia ningú. Es va estirar al llit al seu costat, i ell li va passar un braç per sota i la va abraçar.

—Nancy?

Li acariciava els cabells.

—Què hi ha?

—Va arribar una altra cosa d’intel·ligència, una cosa que no he dit a ningú —va dir, i va dubtar.

La Nancy es va mossegar el llavi.

—El comandant Böhm —va murmurar.

—Sí, bonica. Es veu que el seu batalló està compost de les restes d’una sèrie d’unitats, i diuen des de Londres que tots els oficials de la Gestapo de la zona tornen a Alemanya amb ells. —Va inspirar per dir alguna cosa més, però ella li va posar una mà al pit i el va aturar.

—Tranquil, Denden. No tornaré a anar per lliure. Fins que això no s’acabi. Llavors el trobaré.

Ell li va fer un petó al cap.

—Molt bé. Et necessitem.

No van dir res més i al final la Nancy va veure, per la manera com respirava, que s’havia endormiscat. La Nancy no podia, i va contemplar les ombres suaus que la lluna projectava perseguint-se entre elles per l’habitació fins que va ser l’hora d’aixecar-se. De començar.