Capítol 20

El pany es va obrir amb un grinyol i l’Henri va mirar al voltant a poc a poc. El dolor ja no desapareixia mai. Assots i pallisses hora rere hora, dia rere dia, les ferides no tenien mai temps de curar-se i l’única emoció que sentia des de feia setmanes era l’esgotament i el desig d’acabar d’una vegada. L’esperança s’havia esfumat, i sota la llum blanca brillant del dolor, a vegades també l’amor i la fe i el seu propi jo.

Hi havia cops que alguna de les coses que en Böhm deia li recordaven que havia estat Henri Fiocca, un home ric i feliç amb una dona preciosa que vivia cada dia a la llum del sol i en el luxe. Només era un somni. La porta es va obrir del tot. L’Henri esperava veure-hi el torturador de la cara de rata amb ulleres (era sorprenent com aconseguia treure noves onades de dolor de la desferra en què s’havia convertit), però era en Böhm.

—Monsieur Fiocca, té una visita —va dir en Böhm, amb el seu francès lent amb accent anglès.

En Böhm havia estudiat psicologia a Cambridge abans de la guerra, l’Henri se’n recordava, i durant les seves converses de tant en tant s’havia expandit amb lirisme sobre els grans edificis i els grans homes que hi havia conegut. En Böhm no es quedava mai a l’habitació durant els assots que arrencaven la pell de l’esquena de l’Henri. Ell entrava després.

Una visita? Allò volia dir que el món continuava existint fora d’aquelles parets. Quina cosa més rara. Va pensar en la Nancy. Si l’havien atrapat, serien tan cruels per ajuntar-los? Sí. La torturarien davant d’ell. Sens dubte els estudis d’en Böhm li havien ensenyat que una trobada així el faria cantar d’una vegada per sempre. Si en Böhm tenia la Nancy, si demostrava que la tenia, l’Henri li donaria els noms de tots els membres de la Resistència, de tots els fugitius que havien menjat a la seva taula, de totes les cases segures que havien comprat amb efectiu al començament de la guerra, per estalviar-li a ella un moment d’aquell dolor. No la deixarien anar, és clar. Havien deduït que era el Ratolí Blanc. En Böhm ho havia deixat clar durant les seves converses. Però si en Böhm portava la Nancy i deia: «Digui’ns tot el que sap i la matarem d’un tret, no la torturarem, no la violarem», l’Henri acceptaria el tracte.

En Böhm va portar un parell de cadires metàl·liques plegables del passadís i les va col·locar al costat del catre de l’Henri.

—Disculpi’m, Monsieur Fiocca, hauria d’haver dit dues visites. —Va mirar enrere—. Monsieur, Madame…

Soroll de peus arrossegats i el pare i la germana de l’Henri van entrar a l’habitació. A la Gabrielle se li va escapar un xiscle; es va tapar la boca i el nas amb un mocador i després va anar cap a ell amb una mà estirada. El seu pare es va quedar al costat de la porta, amb la boca oberta i les espatlles tremoloses.

—Els deixaré sols perquè es posin al dia —va dir en Böhm amb un somriure cordial, i va tancar la porta després de sortir.

L’Henri no es podia moure, no tenia ganes de parlar.

La seva germana va córrer cap a ell i va caure de genolls amb un gemec.

—Què t’ha fet aquella dona? Que Déu tingui pietat de nosaltres!

El seu pare es va asseure feixugament en una de les cadires. L’Henri va mirar la Gabrielle amb l’ull que li quedava bo. Ella va tornar a aixecar la mà i li va tocar breument l’espatlla. L’Henri no estava segur d’anar vestit o no. Sempre el despullaven abans de colpejar-lo, unes vegades el vestien després, altres no. Feia temps que no li importava.

—Digue’ls el que saps, Henri. —Era la veu del seu pare, una versió esquerdada si més no—. En Böhm diu que ja ha capturat la major part de la xarxa de la Resistència a Marsella. Només vol que li parlis de la Nancy, d’on podria ser, del que saps dels seus plans.

—Llavors et deixarà anar! —va grallar la Gabrielle—. Ens deixarà que et portem a casa i et cuidem. Per l’amor de Déu, Henri, que no has patit prou per ella?

L’Henri es va llepar els llavis. Que clar que ho veia. En culpaven la Nancy. Creien que era culpa d’ella que es trobés allà mig inconscient, destrossat pels assots, amb els dits trencats, sense ungles i la cara amb prou feines recognoscible. Es pensaven que era culpa d’ella. Com havia pogut sortir ell d’unes persones així? Era la Gestapo la que li havia fet tot allò. El poder lasciu d’un grup de fanàtics embogits que havien aconseguit enverinar el seu país i estaven escampant el verí a fora. Els nazis que havien utilitzat la por i els afalacs per dominar França, la seva estimada i gloriosa França.

No tenia forces per explicar-los tot allò. Ho deixaria per a altres homes o dones, o per a Déu.

—Deixeu-me en pau.

La Gabrielle es va girar a mirar el seu pare. Semblava mig embogida.

—Pare! Fes-lo entrar en raó! A més, quina importància té ara que aquella meuca ha fugit?

—Henri, has de pensar en la teva família —va dir el seu pare.

Aleshores s’havia escapat. L’Henri no havia sabut si creure-s’ho quan en Böhm li va dir que els havia fugit dels dits. Havia pensat que podia ser un truc per fer-lo parlar, perquè expliqués els secrets de la Nancy. I Déu sabia que volia parlar d’ella. Però la Gabrielle no hauria sabut fer un engany com aquell, no era cap actriu. La Nancy estava lliure.

El dolor continuava allà, però l’Henri va sentir alguna cosa més. Potser pau. Sí, devia ser allò. No havia estat mai una persona religiosa, i la Nancy es posava malalta si sentia esmentar Déu, però l’Henri va sentir alguna cosa per sobre el dolor, un lloc fresc i plàcid que l’acolliria quan arribés el moment. I potser no estava tan lluny.

—No us mereixeu ni tocar la vora del vestit de la meva dona —va dir. Esperava haver dit allò, cada vegada li costava més formar mots intel·ligibles—. Deixeu-me, tots dos, deixeu-me en pau.

La Gabrielle va plorar, el seu pare es va enrabiar i va suplicar, però a ell no li va fer ni fred ni calor. Els observava des d’una gran alçada, i els seus mots li arribaven sufocats i desproveïts de sentit.

Va tancar els ulls i, quan els va tornar a obrir, se n’havien anat. En Böhm estava assegut en una de les cadires metàl·liques i el mirava.

—Quina decepció! —va començar. Estava abocat endavant, amb els colzes sobre els genolls—. Em refereixo a la seva família. Tenia l’esperança que el convencessin, ni que fos una mica. Els he dit que li parlessin del llit tou que l’esperava a casa, que la Nancy voldria que parlés amb mi; quin mal pot fer ara? Ella ja s’ha escapat.

Les parpelles de l’Henri van tremolar, afamades per qualsevol engruna de notícies.

En Böhm va arrugar el nas.

—Sí, va aconseguir arribar a Londres. M’han dit que l’han reclutat una colla de sabotejadors i criminals aficionats. La seva tasca oficial és d’auxiliar d’infermeria, però sembla la mena de dona que l’exèrcit britànic ens enviaria aquí per fer la seva feina. Terroristes fanàtics. —Es va repapar a la cadira i va encreuar les cames—. Somriu, Monsieur Fiocca? Fa de mal dir. No me n’alegraria, si fos vostè. Sap què fem amb les espies que capturem? Al final ens supliquen que les matem. Ho he vist, moltes vegades.

Va fitar la paret buida sobre el catre de l’Henri mentre parlava.

—Com a màxim, duren unes quantes setmanes rere les línies enemigues, ens causen algun inconvenient en el millor dels casos, llavors les capturem i les espremem perquè vomitin els seus secrets. Això és el que li passarà a la seva Nancy.

L’últim comentari va sortir amb massa fúria, amb massa verí. Se li va esquerdar la màscara un moment i, amb un interès distant, l’Henri va observar l’home que hi havia darrere. En Böhm odiava la Nancy, l’odiava pel que feia, per qui era, pel que representava. Una dona que feia el que volia i el que creia que era correcte.

La Nancy.

En Böhm es va tirar endavant impacient, massa afamat, massa ansiós.

—Què ha dit, Henri?

—He dit —va articular l’Henri amb molta dificultat i lentitud— que primer l’haurà d’enxampar.

En Böhm es va aixecar tan de pressa de la cadira metàl·lica que la va empènyer i la va fer caure enrere. L’Henri ho va trobar molt divertit.

En Böhm va sortir al passadís amb quatre gambades i va cridar.

—Heller! Monsieur Fiocca està a punt!

L’Henri també ho va trobar divertit, i per això encara reia entre les dents trencades quan en Böhm ja se n’havia anat i dos dels homes d’en Heller el van aixecar del catre i el van arrossegar pel passadís cap al soterrani. Alguns dels altres presoners el devien sentir, perquè darrere seu va sentir una veu prima i rasposa que començava a cantar «La Marsellesa», i després una altra i una altra.

En Heller es va posar molt vermell.

—Silenci! Silenci tothom!

Les veus van continuar, rasposes i lletges, com les dels borratxos quan els tanquen els bars, i igual d’imparables, i l’Henri va tornar a riure. Encara els sentia quan el van entrar a l’habitació groga. El van deixar tirat sobre les rajoles plenes de sang, encara rient, i va escoltar les veus dels seus àngels esparracats.