Capítol 16

La Nancy va mirar el rellotge. La feien esperar. Havia tardat vint-i-quatre dies a tornar a tenir la documentació en regla, vint-i-tres dies més dels que necessitava per avorrir-se de la seva llibertat nova de trinca i començar a pensar com podia tornar a França.

L’Henri encara no havia aconseguit arribar a Londres. Ella havia procurat que el pis estigués a punt per a ell quan vingués, amb el seu brandi preferit i una ampolla de xampany a l’armari. I unes sabatilles i una camisa decent. Tot del mercat negre, per descomptat, i espantosament car, però volia que estigués còmode tan bon punt arribés. Tanmateix, no el podia esperar. No es podia quedar sense fer res, només mirant aquelles quatre parets.

Havia arribat a la seu de les forces de la França Lliure, a Carlton Gardens, a les nou del matí en punt, després de caminar a bon pas des del seu pis de Piccadilly amb les seves millors sabates de taló i un vestit jaqueta ben tallat, que mostrava les seves corbes sense que semblés que pretenia mostrar-les. Una caiguda d’ulls als guàrdies li havia permès entrar fins a la sala d’espera, o més ben dit, fins a una cadira al vestíbul de marbre sota la mirada vigilant d’una francesa amb ulleres de llegir. La mala pècora mirava la Nancy amb suspicàcia, tot i que tenia un somriure obsequiós a punt per a qualsevol home amb uniforme que travessés el passadís amb un grapat de papers a la mà i una cara molt convençuda de «no m’atabaleu, que estic salvant França».

La Nancy va mirar el rellotge. Després la dona. Després una altra vegada el rellotge.

—Madame… —va dir.

La dona estava massa arrugada i era massa lenta per ser una truita. Li va aixecar una mà i la Nancy va decidir que s’assemblava més a una tortuga dirigint el trànsit.

—Saben que s’està esperant, Madame… —es va posar bé les ulleres de llegir i va mirar el seu bloc— …Fiocca.

—Però…

—Té un altre compromís urgent? —va dir la tortuga, obrint molt els ulls.

La Nancy va plegar els braços i es va aclofar a la cadira. No, no en tenia cap, i aquest era precisament el problema, punyeta. Després de mesos en què tots els seus moviments havien estat marcats pel perill i l’activitat, ara no tenia enlloc on anar.

—Madame Fiocca?

La Nancy va aixecar el cap. Un home prim de pell olivàcia amb uniforme de tinent estava plantat davant d’ella. Tenia les sabates tan enllustrades com el terra de marbre. La Nancy va assentir.

—Si és tan amable d’acompanyar-me.

El despatx on la va fer entrar devia haver estat la cambra dels mals endreços on la dona de fer feines guardava les baietes en temps de pau. Tanmateix, l’oficial s’ho havia manegat per encabir-hi una taula antiga massa gran i una bona cadira per a ell. A la Nancy n’hi va tocar una de plegable de metall que va grinyolar quan s’hi va asseure. Els prestatges eren l’espai utilitzat per guardar draps i plomalls, ara ple de carpetes. La Nancy les va mirar.

—Em pensava que hi havia escassetat de paper —va dir.

L’home va ignorar el comentari i va continuar llegint l’expedient que tenia obert sobre la taula. L’expedient de la Nancy.

—Soc aquí, per si no se n’ha adonat —va dir ella al cap de cinc minuts—. Si vol saber què vaig fer a França, només m’ho ha de preguntar.

Ell va aixecar el cap.

—Sí, ens han arribat informacions que va ser de gran ajuda. Es veu que la Gestapo fins i tot li va posar un malnom. Encantador.

—Encantador? Ho troba encantador?

Ell li va somriure. Gran error. La frustració que havia anat acumulant la Nancy a còpia d’esperar i esperar es va desbordar.

—També troba encantador que la Gestapo tingui retingut el meu marit? Troba encantador que hagi arriscat la meva vida i la del meu marit mil vegades a Marsella, que tingui tres anys d’experiència a esquivar nazis, mentre vostè s’encarregava de la paperassa? Quant temps fa que no fa treball de camp? El mes passat estava evitant les bales i necessito tornar-hi. Ara. O sigui que autoritzi-m’hi i el deixaré continuar amb la seva feina d’arxiu.

El somriure d’ell es va congelar.

—Madame, les forces de la França Lliure no accepten dones. No estan preparades per naturalesa per a la guerra, és un fet demostrat.

«La mare que el va parir», va pensar ella.

—Ara també és científic? No me’n sé avenir. Li acabo de dir que he estat en guerra des que els nazis van entrar a França, o sigui que la seva ciència es deu equivocar.

—Però la seva feminitat…

—I què vol dir, amb això? La meva vagina? La meva vagina m’impedeix empunyar una arma? Gestionar una casa segura? Entrar d’amagat diners, homes i munició? Travessar una serralada? L’únic que vol dir la meva vagina és que he après a fer tot això i més amb talons.

L’home es va tirar enrere, va ajuntar els tous dels dits i es va mirar la punta del nas.

—Em sap greu, Madame. Les operacions de les forces de la França Lliure no es poden posar en perill amb una persona tan clarament desequilibrada emocionalment, la manera com parla de la seva… —Es va posar vermell com un pebrot.

—Vagina, vagina, vagina… és un terme científic, punyeta! —va cridar la Nancy.

El tinent va mirar al voltant, nerviós, com si esperés que les parets s’ensorressin de l’espant, i va provar de refer-se.

—Tenint en compte els seus coneixements d’anatomia, potser hauria de fer d’infermera, socórrer els nostres homes valents.

—Els socorreria si pogués trobar algun home valent i combatiu! —Es va aixecar d’un bot tan sobtat que va fer caure la cadira enrere. Després va obrir la porta que donava al vestíbul de marbre. L’oficial es va esgarrifar—. I amb molt de gust li tallaria els ous amb un bisturí, però sospito que ja no en té!

La seva veu va ressonar de manera prou clara pel vestíbul de sostre alt. En acabat la Nancy va tancar la porta de cop. La tortuga la va mirar amb la boca oberta.

—Vostè li guarda les pilotes al calaix, al costat de les maquinetes de fer punta, oi? —va dir la Nancy. I va sortir a Carlton Gardens, va girar a la cantonada i va entrar a St James’s Park sense mirar enrere.

Després d’una hora de caminar pel parc en cercles i compadint-se d’ella mateixa, va passar pel costat dels horts i de l’artilleria antiaèria, i va començar a trobar-hi el costat còmic. Va entrar al Red Lion de Duke Street, a mig camí de casa seva, va convidar a una copa tots els homes amb uniforme i els va explicar el que li havia passat. Ho va fer bé. Cada nouvingut va haver de sentir-ho; el cambrer es trencava de riure amb els nous fragments que la Nancy afegia a la història, embellint-la. A l’hora punta de dinar, la dama tortuga s’havia convertit en una gàrgola terrorífica i l’oficial, en una desferra tremolosa amb les mans suades i un tic nerviós a l’ull.

—Llavors ha parlat de la meva feminitat! —va dir la Nancy, aixecant el vas.

—Començo a pensar que allà és on guarda tant d’alcohol —va murmurar un sergent, intentant encendre un cigarret amb la flama oscil·lant que li oferia un dels seus amics.

—Em presento voluntari per explorar el territori —va dir un americà de cara neta amb un intent valerós de picar l’ullet.

—Que tens dinou anys, o què? —va contestar la Nancy, tot apagant la flama d’una bufada per després oferir foc al sergent amb el seu encenedor i la mà ferma—. No sabries ni on hauries de plantar la teva bandera.

Els homes la van aclamar i van picar l’esquena de l’americà fins que el pobre noi es va ennuegar amb la cervesa. La Nancy va mirar l’encenedor que tenia a la mà. No havia fumat mai —quan vivia a París del sou de periodista tenia massa por de foradar-se l’únic vestit bo que tenia—, però sempre portava un encenedor. Li donava la possibilitat de parlar amb la gent. Quan acceptaven el foc que els oferies, s’inclinaven sobre la teva mà, i això volia dir que estaven més disposats a parlar amb tu, a explicar-te confidències. L’Henri havia rigut de gust quan ella l’hi havia explicat; li havia dit que era una bruixa, i la setmana següent ell li havia regalat un Cartier d’or amb el seu nom gravat. L’havia perdut, juntament amb les altres joies i els documents durant la fugida del tren.

El va sentir en aquell moment, rient, entre les ovacions d’aquells desconeguts, i es va preguntar què pensaria el seu marit de l’entrevista que li havien fet a Carlton Gardens. Ah, també riuria com un boig i després presumiria de la seva dona impossible amb els seus amics, fins a l’extenuació. Però també l’entendria, la seva frustració, la ràbia davant de l’estupidesa estreta de mires d’aquells homes. Que se sentís tan inútil i enfadada.

—I llavors, què, Nancy? Ho has de sentir, George —va dir el sergent—. George, li ha dit que hauria de fer d’infermera, n’hi ha per llogar-hi cadires! Oi que t’ho ha dit, Nancy?

La Nancy els va mirar; va veure l’Henri, va veure l’Antoine i en Philippe. Es van esperar, insegurs, sense saber què passaria. La Nancy els va somriure.

—Pots pujar-hi de peus que m’ho ha dit. Mildred?

La cambrera va deixar el vas que estava eixugant.

—Què vols prendre, Nancy?

—Xampany per a tothom! Brindarem per la meva carrera mèdica!

Tothom la va tornar a ovacionar.

El pub havia de tancar entre les dues i les sis, però ningú tenia ganes d’anar-se’n a casa, i quan van convidar un dels policies del barri a entrar a escalfar-se amb un brandi, ningú més va intentar fer-los fora. Quan la Nancy va sortir com va poder a la penombra del carrer, havia fet almenys una dotzena d’amics per a tota la vida i se sentia més sola que mai. Tampoc no havia acceptat cap dels oferiments, cavallerosos o il·lusionats, per acompanyar-la a casa.

Sentia el fred i la humitat de l’aire de Londres a la cara, no la salabror de Marsella, sinó una humitat densa, xopa de carbó, que se’t ficava als ossos si no vigilaves. Darrere d’ella una figura es movia entre les ombres sense perdre-la de vista. La Nancy va ensopegar a la vorera, va recuperar l’equilibri i va anar a travessar la plaça, mirant l’empedrat de terra, gronxant la bossa de mà, i després va fer drecera per un carreró cantussejant una cançó que li havia ensenyat el sergent escocès.

L’home que la seguia va accelerar el pas, decidit a no perdre-la en la foscor cada vegada més densa. Va entrar al carreró i es va parar. La seva presa havia desaparegut. De cop es va enravenar, sentint la punxada freda d’un ganivet sota la nou del coll.

—M’ha seguit des de Carlton Gardens —va xiuxiuejar la Nancy a l’orella de l’home—. Es pot saber qui és?

—Aguanta bé l’alcohol, eh? —va dir ell. Tenia accent escocès—. Aquella ensopegada només ha estat una comèdia dedicada a mi?

La Nancy va fer pressió amb el ganivet al coll, no tant com per tallar-li la pell, però per poc.

—Li he fet una pregunta —va dir—. Per què m’ha seguit tot el dia?

—Madame Fiocca, fa una setmana que la segueixo —va dir l’home amb calma, i li va trepitjar amb força el peu dret.

El dolor li va pujar per la cama, a la vegada que ell li agafava l’avantbraç, s’inclinava endavant i l’aixecava per sobre l’espatlla. La Nancy va caure de males maneres sobre el maluc i el ganivet se li va escapar de la mà i va lliscar endavant.

—Malparit, m’has destrossat les mitges! —La Nancy va esbufegar tan bon punt va poder parlar. Es va aixecar repenjant-se en els colzes.

L’home va riure i li va oferir la mà.

—Em sap greu. Em dic Ian Garrow.

La Nancy va mirar intensament aquella figura en penombra un moment, i després li va agafar la mà perquè l’ajudés a aixecar-se.

—El conec —va dir ella, fregant-se el maluc—. Treballava amb la Marie. Això vol dir que va poder sortir?

—Sí —va contestar ell—. I va anar de ben poc. L’últim que he sabut és que la Marie està sana i estàlvia, però que han liquidat gran part de la xarxa. En aquest moment passa molt poca gent. —Va callar—. Em va arribar allò que va empènyer aquell paio al riu. Es veu que la Pilar ho va explicar a uns quants. És inaudit, perquè no parla gairebé mai.

—No parava de somicar.

En Garrow va treure un cigarret i va esperar un moment. La Nancy no li va oferir l’encenedor, i ell va encendre un llumí. Amb aquella claror breu, ella li va veure les galtes xuclades i el nas llarg.

La Nancy va sentir una espurna d’esperança enmig del pit.

—Se sap res més de Marsella?

—Coses, però res del seu marit, temo.

De sobte a la Nancy li feia mal tot i es tornava a sentir desgraciada. Potser era per tota aquella ginebra feta a casa que s’havia begut a Nova York just després de deixar Austràlia, però fos com fos a la Nancy no li duraven les borratxeres. L’excitació del xampany al bar, l’emoció de les rialles i les converses, fins i tot l’eufòria de la breu i humiliant baralla amb en Garrow l’havien abandonat.

—Senyora Fiocca —va dir en Garrow baixet—, realment vol combatre?

—Per l’amor de Déu, em sembla que em tornaré boja si no puc, Garrow —va contestar.

Ell es va ficar la mà a la butxaca i la va treure amb una targeta que va donar a la Nancy. Semblava una targeta de visita, però no es podia llegir amb tanta foscor.

—Vagi a aquesta adreça, demà, posem a les tres? —Es va tocar l’ala del barret i se’n va anar deixant-la en la penombra.