Capítol 47

En Mateo estava enfadat amb ella. La Nancy notava com li arribava el seu enuig en onades a la cabina del petit camió. No estava d’acord amb el que havia passat al cafè i ara li llançava mirades de disgust, com una tieta soltera que t’enxampés no seient prou dret en un sopar. Què li havia agafat? Odiava la milícia, i ara n’hi havia quatre menys al món que havien mort fàcilment, no penjats davant de la seva família o torturats fins a l’embogiment en cel·les de la Gestapo.

Per la seva banda, ella estava tan ocupada enfadant-se amb ell que no es va fixar gaire en la pista per on els guiava en René amb el camió esbufegant, a l’oest del poble a través de bosquets de bedoll i castanyer. La ruta es va acabar en una pallissa de dos pisos.

Van baixar del camió en silenci i van seguir en René dins de la pallissa. L’ambient era fred i sec i feia olor de pell i de palla fresca. En René va penjar el fanalet d’un clau en un dels travessers entre els pessebres i es va fregar les mans. Van observar com apartava la palla amb el peu i estirava una trapa, sense parar de xerrar. No era la manera de parlar balbucejant i obsequiosa d’un home nerviós, sinó un murmuri pletòric. Potser a en Mateo no li havia agradat l’escena del bar, però a en René més aviat li havia fet gràcia.

—En Southgate ho havia preparat tot perquè llancessin això al febrer, però em van demanar que ho guardés fins al Dia D. Quan vaig saber que havíeu aterrat aquí, em cremava als dits, però sense en Southgate no tenia ordres. Pobre René! Tantes joguines maques i ningú amb qui jugar!

—La Gestapo va arrestar en Southgate a Clarmont al març.

En René es va quedar parat.

—Quina llàstima. Era un bon home. —Després va riure—. Però no tenia la seva empenta, coronel Wake.

Va despenjar el fanal i el va abaixar perquè poguessin veure dins de l’espai excavat sota la pallissa. Una dotzena de tubs embolicats amb arpillera. La Nancy no havia vist un bazuca des de l’entrenament al fang de Hampshire, però va reconèixer la pesantor mortal que descansava sota la palla.

—Quanta munició té?

—Suficient per eliminar un batalló. —Va veure la cara que feia la Nancy i va arronsar les espatlles—. Cinquanta coets cada un.

—Som-hi —va dir en Mateo de mala lluna, i els van començar a treure de l’amagatall i a amuntegar-los a prop de la porta.

En Heller havia triat un conductor excel·lent i van fer els quinze quilòmetres fins a Corcés en menys de vint minuts. En Heller s’esforçava per mantenir ferma la llanterna mentre corrien a tota velocitat, i alhora llegir a en Böhm l’informe d’intel·ligència sobre el poble i els seus habitants. Les restes de l’ampolla de brandi caiguda encara degotaven de la taula sobre la sang d’un dels homes de la milícia assassinats quan en Böhm va entrar al cafè.

L’amo del bar va explicar quequejant el que havia fet la dona, els assassinats i l’home que havia arribat després a buscar-la. Mitja hora més tard, en Heller li va portar la notícia que els punts de control ja s’havien establert i en Böhm va deixar l’escenari creat per la Nancy. Totes aquelles reunions i casualitats estranyes. Gairebé se’n compadia. Si pogués parlar amb ella, fer-l’hi entendre. Ara llampegaven llums rere les persianes d’una dotzena de cases. En Heller el va seguir a la plaça i se’l va trobar mirant un cel esquitxat d’estrelles.

—Instal·li l’altaveu —va ordenar en Böhm.

—Tardarem una mica —va contestar en Heller.

En Böhm només va assentir. Semblava pensarós, encara contemplant la nit.

Els bazuques desprenien un poder excitant, fins i tot embolicats amb arpillera i fent olor de palla i terra. La Nancy va somriure. Un coet podia fer volar un jeep blindat tres metres enlaire. Amb sort, podies desarticular o destruir un tanc. Calien dos homes per fer-los funcionar com cal, i els que els utilitzaven havien d’estar entrenats per no acabar ells mateixos volant pels aires. En realitat, era com poder-se carregar un canó a l’espatlla.

La porta es va obrir amb un grinyol i la Nancy va mirar cap allà.

Era la noia del bar. En René va apuntar amb la pistola des del maluc; la Nancy va aixecar la mà i l’home no va disparar. La noia es va atansar, tremolosa.

—Anne? Ens has seguit? T’hauríem pogut matar, per estúpida —va dir.

L’Anne va aixecar les mans.

—L’hi demano, Madame, porti’m amb vostè. Puc cuinar, puc netejar. No em faci tornar amb la mare.

La Nancy va sospirar.

—No diguis ximpleries. Torna amb la teva família.

—Vull ajudar a lluitar! La meva família són milicians, els odio. Tant de bo el meu pare i el meu germà haguessin estat al bar quan han vingut vostès.

La Nancy va mirar en René.

—No la conec —va dir ell—. Ni aquest lloc. Només faig servir la pallissa com a magatzem. No m’agrada aquest poble. Massa feixista. Em van dir que s’havien entristit molt quan van saber que no tenien jueus per delatar, tot i que van escorcollar fins a l’últim armari per assegurar-se’n.

—I conec una manera de sortir del poble —va dir l’Anne ràpidament—. Una pista que travessa el mas del meu oncle, al nord d’aquí. A la plaça ja hi ha alemanys, i estan col·locant barricades.

—Gràcies a la seva ocurrència —va rondinar en Mateo, mirant la Nancy. Va ullar l’exterior—. Ens hem d’afanyar. Es veuen llums que venen del poble.

—Sisplau, Madame. —La noia va ajuntar les mans; semblava un d’aquells anuncis victorians sentimentals de nens pobres amb un cor d’or resant pel seu cadell malalt—. No vull tornar a casa.

La Nancy s’hi va sentir identificada.

—D’acord. Acabem de carregar-ho tot i toquem el dos.

Un esgarip d’estàtica que va ressonar al poble els va paralitzar de cop.

—Què carai passa? —va dir en Mateo—. Afanyem-nos.

La Nancy li va posar una mà al braç.

—Espera’t.

Va arribar la veu des de la plaça. La va reconèixer de seguida: el francès precís, amb un lleuger accent, de l’oficial de la Rue Paradis, l’home que havia vist presidint l’execució a la plaça del poble.

—Madame Fiocca? Nancy? Sé que és aquí. Soc el comandant Böhm. —Va callar un moment, com si esperés que ella li contestés, i després va continuar—: Això de la taverna, quina mala pinta que fa, Nancy. Com si volgués que l’atrapéssim. Ho he vist altres vegades, la culpa l’ha tornat boja. Com es deuen sentir els seus homes? Saben que els condueix a la ruïna, com va fer amb l’Henri?

El va sentir. Va notar la seva veu als ossos. Va mirar al voltant. La noia havia pujat a la cabina del camió. En René havia parat per escoltar, amb la mà sobre la caixa de munició que acabava de carregar al vehicle. En Mateo tenia les espatlles encorbades, mirant a terra. No la volia mirar a la cara.

—Madame Fiocca. L’Henri encara és viu.

La Nancy va sentir que el seu cos es projectava endavant, cap a la foscor, i la mà d’en Mateo al colze, que l’estabilitzava. Es va tirar endavant, escoltant.

—Li juro que encara viu. Lliuri’s, Nancy, i faré que el deixin en llibertat. És així de senzill. Sap que soc a Montluçon. Vingui’m a veure.

La Nancy va fer un pas endavant quan la veu es va apagar i la mà d’en Mateo es va tancar més fort al seu braç.

—Mon colonel! —va dir en veu baixa, i la Nancy va tornar a la realitat.

—Qui és l’Henri? —va preguntar en René, com si res.

—El meu marit —va contestar la Nancy—. El meu marit.

—Ens n’hem d’anar, Nancy —va dir en Mateo—. Ara.

Gairebé la va portar a empentes a la cabina, com si fos una presonera, i tan bon punt va sentir que en René pujava a la caixa, va deixar anar el fre de mà i es van endinsar en la foscor.