Capítol 31

Pluja. Pluja. Pluja. Pel temps, a vegades l’Alvèrnia s’assemblava més a Anglaterra que a França, i allò només era el començament. Amb la claror del dia que s’esfumava, tots van veure els núvols de tempesta que es congriaven sobre els volcans extints com el record dels núvols de cendra, alhora que el parpelleig dels llampecs il·luminava el capvespre. L’aigua borbollava sobre el prim sòl del bosc de pi i rugia i es capbussava dins de la barreja de roures i bedolls.

Els homes s’havien après el mapa i coneixien el pla. Cap d’ells no tenia gaire experiència amb explosius, fora del que la Nancy havia après a la Gran Bretanya. Els va donar els blocs de TNT i els detonadors de llapis per encendre’ls, i els va ensenyar les regles bàsiques. Aquella nit sí que li van fer cas. Fins i tot en Fournier; tot i que sent el franctirador no hauria de tocar explosius, no es va saber estar d’acostar-se a escoltar mentre ella explicava com calia trencar la punta del llapis per engegar-lo, i on s’havia de col·locar la càrrega.

Tan bon punt van perdre de vista el campament, alguna cosa va canviar. Una sensació en l’ambient i la sang de la Nancy, que al començament no va saber identificar, no va reconèixer. Va pensar en aquella última nit a Piccadilly, que va sortir maquillada i amb el seu millor vestit, sabent que passaria les pròximes hores amb els seus amics bevent xampany i gaudint tant com pogués. Era això, estava excitada. I els homes que anaven amb ella també.

La llum pràcticament havia desaparegut del cel quan van sortir del camí principal per avançar silenciosament per una zona densament boscosa. El recinte era als afores de la ciutat i, com més s’hi acostessin, més probable era que es trobessin algú al bosc, tot i que amb aquell temps la Nancy s’imaginava que la majoria de la gent s’hauria tancat a casa.

La pluja li havia xopat els cabells i en sentia el petó gèlid al clatell, però el terra del bosc era relliscós, no pas enfangat, i el doll d’aigua constant sobre les fulles tapava el soroll dels seus passos. La Nancy va aixecar la mà quan va veure les llums del recinte entre els arbres. Des de la conversa amb Madame Hubert havia passat dues vegades per allà amb la bicicleta, sempre amb la seva disfressa de mestressa de casa francesa, amb la bossa de malla penjant del manillar, somrient a tots els guàrdies.

La seva informadora tenia uns ulls atents, sens dubte. Tal com havia dit, hi havia sis guàrdies: dos a la porta, dos patrullant cada un pel seu cantó al voltant del perímetre i dos a dins de l’edifici, descansant. La torre en si, una passamaneria de barres d’acer apuntant al cel, estava ancorada per tres punts amb cordes d’acer fixades en blocs de ciment reforçat. L’edifici principal d’una planta estava dividit en tres: la sala del generador, la sala del transmissor principal i un parell de despatxos amb un garatge darrere.

Tots sis es van parar sota la pluja i se’l van mirar des dalt.

—Preparats? —va dir la Nancy.

—Sí. —Ho van dir tots, sense sarcasme ni esbufecs. Com llebrers estirant la corretja.

Era un pla senzill. En Fournier se situaria en posició. La Nancy havia explorat abans cent metres del camí i li havia adjudicat dos papers: vigilar la rereguarda durant l’atac i aturar qualsevol suport que vingués dels barracons de la ciutat. Si tot anava bé, s’esperaria assegut, xop i incòmode a les branques d’un roure, contemplant com els altres prenien el lloc. Havien de tornar a ser al bosc abans que els alemanys entenguessin què estava passant. Una bona perspectiva, però improbable. Els instructors li havien inculcat això a la Nancy amb molta força: les coses no anaven mai tan bé.

En Mateo, en Rodrigo i en Juan estaven encarregats de silenciar els guàrdies que patrullaven el perímetre i col·locar les càrregues als tres blocs de ciment que subjectaven la torre del transmissor. La Nancy i en Tardivat s’encarregarien dels guàrdies de la porta silenciosament, i després s’esmunyirien dins de l’edifici i hi col·locarien càrregues, o trencarien les finestres de les sales del transmissor i el generador i hi llançarien granades per destruir l’equipament. Què podia sortir malament?

Tot. Però per això l’havien entrenat. Era el que volia. Va pensar en aquell jueu anònim que havia vist com mataven al carrer a Viena; en el noi a qui havien volat el cervell a les llambordes del Barri Vell de Marsella. Allò era per ells.

—A la seva posició, Fournier —va dir.

Ell es va penjar el rifle a l’espatlla i va desaparèixer en la foscor. Van passar lentament cinc minuts, i llavors van sentir un xiulet fluix: el senyal que en Fournier estava situat al seu lloc. La Nancy va aixecar els binocles i va observar com els guàrdies passaven patrullant per davant de la porta. Pel caminar es deduïa el seu estat d’ànim, les capelines xopes enganxades a les espatlles, els colls aixecats, els caps cots, les mirades envejoses als seus dos companys protegits de la pluja implacable dins de les garites, a cada costat de la porta. Caminaven a poc a poc, avorrits, fastiguejats i derrotats per la pluja. Perfecte. Van passar de llarg les llums de la porta.

—Mateo, va!

Els tres espanyols es van fondre en la foscor.

La Nancy va esperar. Els havia dit cinc minuts. Cinc minuts per reduir-los i tallar les baules de la tanca metàl·lica. Llavors ella i en Tardivat reduirien els dos guàrdies de davant. El cor li bategava amb força quan un llampec a la muntanya de darrere va projectar llum sobre el recinte. Un tro allargassat va retrunyir entre els pics.

—Som-hi, Tardi —va dir.

Ell es va dirigir a l’extrem nord del recinte, i ella al sud. La tempesta els ajudava. La foscor semblava més densa després de cada esclat de llum. Mentre el tro retrunyia, la Nancy va travessar el camí corrent, ajupida i sense perdre de vista els soldats i la porta. Un crit, breu i sobtat, va venir de l’oest. Sense trets. Però els guàrdies de la porta, que l’havien sentit, van aixecar els rifles i van sortir de les garites. La Nancy ja era a la vora de la foscor. Veia la cara del guàrdia que tenia més a prop, la pluja que li regalimava per les galtes pàl·lides, els cabells rossos enfosquits per l’aigua amb prou feines visibles sota el casc.

—Què passa? —va cridar el soldat cap a la nit.

L’única resposta que va rebre va ser el terrabastall de la tempesta. Va mirar intensament en la foscor, parpellejant, i la Nancy es va situar silenciosament i ràpidament darrere d’ell, amb el ganivet a la mà.

Al cantó nord de la porta en Tardivat va sortir de les tenebres, va envoltar el coll de l’altre guàrdia amb el braç i l’hi va tallar. La Nancy va saltar endavant, però instintivament el guàrdia es va girar.

Ella va vacil·lar mirant-lo als seus ulls blau fosc, i després va carregar. El guàrdia va bloquejar la ganivetada amb el canó del rifle, i va colpejar el canell de la mà armada. La Nancy va fer servir l’esquerra per donar-li un cop de puny fort a la mandíbula, però ell la va agafar i la va fer caure sota d’ell. Amb tot el pes a sobre d’ella, va tancar la mà sobre la mà que tenia agafat el ganivet i el va dirigir cap al seu coll. Estava guanyant, la Nancy ja sentia la fulla fent pressió. Un altre llampec i el va mirar directament als ulls. Es va adonar que tenia més por que ella: va veure la seva sorpresa en descobrir que tenia el ganivet sobre el coll d’una dona.

El tro va ressonar de nou, i abans fins i tot de sentir el catacrac del rifle d’en Fournier, va notar que les extremitats de l’alemany s’afluixaven i una ruixada de sang li va anar a parar a la cara.

Es va treure el cos de sobre i ja estava dreta abans que en Tardivat arribés al seu costat. Van travessar la porta corrent i van entrar al recinte ajupits. Es van dirigir a l’edifici principal per sobre l’herba. Es va obrir la porta principal i es van haver d’arrambar contra la paret aspra de ciment.

Un oficial alemany mirava cap a la pluja, parpellejant, amb la mà a punt a la funda del revòlver. Un llampec va il·luminar el recinte i la Nancy va veure com l’home se sobresaltava en veure els cossos dels guàrdies. Es va girar cap a dins de l’edifici.

—Ens ataquen! Demaneu reforços!

Es va sentir un altre catacrac procedent del niu d’en Fournier, aquesta vegada no dissimulat pel tro, i l’alemany va caure enrere a l’entrada. La Nancy es va separar de la paret, va passar per sobre el cadàver i va travessar la porta en direcció a la sala del generador.

Una baluerna horrorosa. Una massa de ferro, pintada de verd fosc, de la qual sobresortien tubs gruixuts que semblaven músculs, que remugava amb un ritme greu i esbufegant. Va tancar la porta i va sentir una fiblada de plaer. Pudia a petroli. Durant l’entrenament li havien ensenyat exactament on havia de posar les càrregues en aquella mena de bèsties. Va utilitzar tres blocs de mig quilo de TNT, els va entaforar a prop de la base, va seleccionar un detonador que li deixaria quatre minuts per tocar el dos i va estirar la part de dalt del tub per engegar-lo.

En aquell precís moment, va sentir un enrenou a fora que era impossible confondre amb un tro. L’explosió del percussor, el soroll del ciment esmicolat volant pels aires i xocant amb la part posterior de l’edifici, un gemec metàl·lic greu que va sacsejar-ho tot amb la caiguda de la immensa torre del transmissor.

A l’altre cantó de la porta va sentir que algú cridava ordres per telèfon, i trets a dins de l’edifici. Va aixecar el cap per mirar cap a l’entrada, va portar una cadira de la taula del fons i la va col·locar sota la maneta de la porta. Llavors va trencar les finestres.

Encara li quedaven tres minuts.

Tan bon punt va trencar el vidre va entrar una bala per l’obertura, que va rebotar a la carcassa de metall del generador. Es va ajupir, protegint-se el cap, i va sentir que la bala s’incrustava a la paret per sobre seu.

Va apagar els llums de la sala i s’hi va arriscar: fent servir la llana gruixuda de les mànigues per protegir-se els palmells de les mans dels fragments de vidre, va saltar per la finestra sota el xiulet fluix d’una altra bala.

Hi va haver una segona explosió a fora, i aquell gemec metàl·lic una altra vegada. Dues de les tres àncores de la torre estaven fora. El llampec va esclatar mentre la Nancy es girava per veure com queia la torre, subjectada només per un punt, sobre la part posterior de l’edifici. Havia de sortir d’allà. Va córrer en direcció sud, cap al forat que en Mateo havia d’haver obert a la tanca.

Dos minuts.

Va esclatar un altre llampec. Va veure el tall net al filferro davant seu i s’hi va llançar, però la van estirar per darrere i la van fer caure a terra. S’hi va resistir i va forcejar. Un altre guàrdia, aquest més gran i més gros i tot múscul, o això li va semblar a ella.

Va buscar el ganivet, però el soldat li va colpejar al canell fort i tan de pressa que va aconseguir que el deixés anar.

Un minut. Merda.

El soldat la va immobilitzar amb el cos i li va envoltar el coll amb les mans. Quan ella va intentar ficar-li els dits als ulls, ell va apartar el cap fora del seu abast. La pressió al coll de la Nancy va augmentar. Va veure taques negres davant dels ulls. «Lluita, Nancy». Va intentar colpejar-lo a l’estómac, però l’abric gruixut el protegia.

El bloc de TNT de la sala del generador va explotar amb una força que va fer tremolar la terra a sota seu.

El guàrdia va afluixar l’agafada al coll de la Nancy i la força de l’explosió el va empènyer cap a ella. El tenia a l’abast. Aquesta vegada no va dubtar.

El cantó de la mà el va enxampar just on calia i li va aixafar la tràquea. No va tenir temps de cridar, només va deixar anar un esbufec tremolós i va fixar la cara en una expressió de sorpresa i indignació. La Nancy se’l va treure de sobre amb una empenta. Va explotar una altra càrrega: el TNT d’en Tardi a la sala de l’equipament del transmissor. Sortia fum de la finestra trencada i la Nancy va veure les flames llepant les restes de la teulada.

Un motor va rugir al seu darrere i, quan es va girar, va veure un autobús vell de l’exèrcit dirigint-se cap a ella. Va treure el revòlver.

—Capità! Vingui! —Un accent espanyol.

Des del seient del passatger uns braços es van estirar per ajudar-la a pujar. Va veure en Tardivat al seient del conductor. No l’hi van haver de dir dues vegades. Va agafar el canell d’en Mateo, va pujar sobre el parafang i va deixar que l’estirés.

En Tardivat va canviar de marxa i va sortir per la porta en direcció nord mentre les bales impactaven als laterals de l’autobús. Va encendre els fars, després els va apagar i va prémer l’accelerador.

Un altre rebombori fenomenal quan l’última càrrega va explotar darrere seu. La Nancy va córrer al fons de l’autobús i va contemplar com, amb un estrip de metall final, la torre de transmissió queia endavant, esclafava les ruïnes en flames de l’edifici i blocava la carretera darrere d’ells.

En Tardi va reduir la velocitat al mínim i va fer llums a temps per fer pujar en Fournier, que baixava corrent, amb el rifle per sobre el cap i cridant d’emoció. El van ajudar a pujar i en Tardivat va accelerar i va desaparèixer entre els núvols tempestuosos.