Capítol 35

A vegades hi havia moments que la Nancy es podia oblidar de la guerra. Només moments, però existien, pampallugues rares de llum quan estava tan cansada que el seu cervell desconnectava mentre pedalava amb la bicicleta per una carretera perduda i solitària amb la fragància de finals de primavera en l’ambient i el sol la hipnotitzava amb els mosaics que creava entre els arbres.

Els llançaments amb paracaigudes continuaven arribant cada nit que hi havia prou lluna, i cada dia venien més nois als campaments escampats per l’altiplà, en masos abandonats i bosquets. Els entrenava, els ensenyava com entrenar els altres, distribuïa subministraments i armes, ideava rutes de fugida i plans per a punts de trobada, i assentia en silenci quan li presentaven plans per a emboscades a petita escala, robatoris i sabotatges menors. No s’arriscaria a fer grans accions, però havia vist els beneficis de l’entrenament pràctic, i creia que Londres hauria de confiar que ella no ho engegaria tot a rodar abans del Dia D. A més, hi havia la part de guia espiritual. Els diners que s’havien de repartir, les notícies que calia compartir. I cada dia hi havia algú que li preguntava quan arribarien els aliats, i cada dia deia «aviat» i esperava amb totes les seves forces que fos cert, tot i que sabia que el desembarcament només seria l’inici, el moment en què la seva feina començaria de debò. Fins aleshores, tot eren preparatius.

El camí va fer un revolt i la Nancy va reduir i va tornar al present, de mala gana. En Tardivat havia dit que creia que aquells camps al sud del riu Maleval podien ser un bon lloc per als llançaments, i ho volia veure en persona. Va amagar la bicicleta rere la tanca, a prop d’un possible camp candidat, i el va examinar. Era prometedor. Sí, serviria, si el pagès que n’era el propietari estava disposat a fer els ulls grossos. Va caminar amunt i avall del camp. Set-cents metres quadrats aproximadament. Perfecte. I sense cables telefònics o elèctrics a prop. Ells es podien amagar; les fogueres de senyalització per als avions, no. De moment bé. Però cap a l’oest el terreny pujava en fort pendent cap a Chaldasaigas. No era tan costerut perquè fos un problema per als avions, però hauria de pujar a dalt de tot. Si hi havia algun camí fàcil des d’allà a la ciutat i els alemanys detectaven els avions quan s’aproximaven, podien pujar allà i llançar un atac contra la Nancy i els seus homes mentre encara estiguessin recollint els contenidors i els paracaigudes. En canvi, si el bosc entre la ciutat i el punt més alt de la pujada era prou dens, valia la pena arriscar-s’hi. Posaria prou vigilants allà dalt per observar si hi havia moviment de llanternes o senyals d’activitat al poble de sota.

Va enfilar la pujada. Sentia la suor lliscant-li per l’esquena. Necessitava trobar més llocs per amagar les reserves que ja tenien? Alguns dels amagatalls s’estaven convertint en coves d’Aladí d’armes i munició. Havia d’enviar els espanyols a explorar llocs nous per amagar les armes al bosc, potser al llarg de les rutes de fugida que havien elaborat. O, millor encara, algunes localitzacions totalment remotes que només coneguessin uns quants, per tal que, si els alemanys els reduïen severament, els supervivents poguessin trobar una arma i una bala.

Quan el coster es va aplanar, va caminar mil passos en direcció sud i, després de comprovar que els alemanys no tenien un accés fàcil per allà, es va girar, va tornar enrere i va continuar en direcció nord fins que va trobar un punt en què el pendent era pronunciat i baixava directe cap a la ciutat. Per allà tampoc hi havia una ruta fàcil, cosa que era perfecta, i des d’aquell punt podia mirar directament al centre de la ciutat. Un vigilant dret on era ella podria fer un senyal al comitè de recepció del camp, si la situació es complicava.

Un moviment li va cridar l’atenció. No eren les anades i vingudes habituals dels vilatans. Era una altra cosa.

Va aixecar els binocles i els va enfocar sobre un grup d’uniformes grisos agrupats a la part alta de la plaça del mercat. Es van separar i la Nancy va veure que tenien un home i una dona vestits de civils a terra. La Nancy va agafar més fort els binocles. Uns soldats van fer aixecar els dos civils. La dona es va resistir i li va quedar la panxa a la vista, molt inflada. L’home va forcejar fort. La Nancy no sentia res més que el frec de les fulles del bosc, però veia que l’home cridava, amb el cos doblegat. Es va empassar la saliva. Els coneixia a tots dos.

L’home era un dels d’en Gaspard. Un dels que hi havia a la pallissa quan li havien tret el sac del cap. A la dona també la va reconèixer. Quan havia estat a la ciutat feia si fa no fa una setmana, la noia embarassada havia anat a parlar amb ella. Havia dit que no tenia dret a res perquè el seu marit no era un dels homes d’en Fournier, però potser Madame la podia ajudar amb una mica de diners per a la criatura? L’embaràs havia estat l’argument definitiu. La Nancy li havia donat cinquanta francs i un parell de rajoles de xocolata, conscient que faria enfadar en Gaspard si s’assabentava que havia fet caritat a les famílies dels seus homes. Elisabeth, es deia. El seu marit era en Luc.

Els soldats la van enfilar sobre la peanya de la creu del mercat i van començar a lligar-li les mans darrere. Eren SS. En Luc estava de genolls, suplicant als peus d’un oficial amb botes enllustrades i gorra de comandant. L’home va aixecar una mà. Un dels soldats va treure el rifle i va fixar la baioneta. La Nancy va sentir un gust amarg i agre a la gola.

—No. No. No poden… —va dir en veu alta.

El comandant va abaixar la mà i el soldat va presentar l’arma, però en comptes de clavar-la a la panxa de la dona, va girar la fulla de cantó, sota la corba de l’embaràs. La Nancy va deixar els binocles i es va girar per vomitar sobre l’herba.

No volia veure res més. Es va eixugar la boca amb el dors de la mà. Ho havia de mirar. Algú ho havia de veure. Va tornar a aixecar els binocles. La part de davant de la dona estava xopa de sang, i tenia un coàgul morat als peus. El vestit li havia relliscat per les espatlles, la Nancy li veia la blancor del coll. Encara estava viva, i bellugava el cap d’un costat a l’altre en arc.

—More’t —va xiuxiuejar la Nancy—. Va, bonica, more’t.

En Luc era als peus del comandant, amb les mans juntes, suplicant. El comandant tenia una pistola a la mà i l’apuntava amunt, al cap de l’Elisabeth. Deia alguna cosa.

En Luc va deixar caure els braços. L’oficial tenia el posat d’escoltar.

La mà del comandant va tremolar. La Nancy va sentir el ressò del tret un segon després, sec com un branquilló partit sota la sabata. L’Elisabeth va caure endavant. En Luc continuava de genolls, mirant-la fixament. No va reaccionar, no es va moure gens mentre l’oficial anava cap a ell i li disparava al clatell.

Aleshores el comandant es va girar per contemplar la muntanya, i la Nancy li va veure la cara per primera vegada.

El comandant Böhm.

Mirava directament cap a ella, amb aquell somriure agradable i lleugerament condescendent que li havia dedicat a la seu de la Gestapo a Marsella el dia que havia arrestat l’Henri.

La Nancy va apartar els binocles i va baixar el pendent cap a la bicicleta, però les cames li van fer figa i es va trobar asseguda als peus d’un freixe, panteixant amb dificultat, amb el pit tancat, el cap que li rodava.

Para. Para. Calma’t. No hi pensis, pensa en el que significa. Què ha dit en Luc a en Böhm? Amb què ha negociat per posar fi a la tortura de la seva dona?

Es va posar dreta de cop. Ràbia, la ràbia pura la va fer baixar, travessar el camp i agafar la bicicleta. La ràbia la va empènyer fora de la vall i dins de les muntanyes. La ràbia la va fer pedalar els trenta quilòmetres fins al primer sentinella d’en Gaspard que li va blocar el pas al camí de Mont Mouchet.

—Madame Wake, quina alegria veure-la —va dir el maquisard.

—Deixa’t d’històries, desgraciat, i porta’m amb en Gaspard! Ara!

Si hagués tingut temps per pensar, s’hauria adonat que allò no sortiria bé. En Gaspard devia saber que ara els homes d’en Fournier tenien subfusells i TNT i explosiu plàstic, i que s’ho passaven la mar de bé fent pràctiques des de Clarmont d’Alvèrnia fins a Orlhac. L’èxit obtingut fent volar la torre de la ràdio tampoc no li devia haver fet gens de gràcia i res d’allò el devia haver posat de l’humor necessari per escoltar. Però ella no tenia temps per estovar-lo.

Li va explicar el que havia vist.

—Us n’heu d’anar d’aquí —va dir en el silenci angoixant que va seguir.

En Gaspard estava assegut en una caixa davant del foc. Havien col·locat una lona a sobre perquè el fum no els delatés a una de les patrulles aèries ocasionals, tot i que aquesta i la vigilància dels camins semblaven les úniques mesures de seguretat. Almenys setanta homes prenien el sol a la clariana del voltant. N’hi devia haver dos-cents o tres-cents més a prop.

En Gaspard la va mirar com si li hagués proposat que anés a la ciutat i resolgués el problema prenent una copa amb el capità Böhm.

—No.

Imbècil obstinat. Va respirar fondo. «Explica’t de manera que fins i tot ell ho pugui entendre».

—En Luc ha estat aquí —va dir la Nancy—. Ha dit a la Gestapo on són. Què més voldrien saber? Té quatre, cinc hores com a màxim, Gaspard. —La Nancy va parlar amb claredat i fermesa—. En Böhm llançarà un atac aeri sobre la seva posició i a continuació enviarà els soldats per terra. Ja venen. No pot esperar. Si hagués preparat rutes de fugida com cal…

—He dit que no! —En Gaspard va picar amb les mans gruixudes sobre els genolls i el cop va ressonar—. No vaig portar aquests homes a les muntanyes per fugir dels nazis a la primera alarma. I fa deu anys que conec en Luc. No ens trairia mai. Mai. Estem tan segurs aquí avui com ho estàvem ahir.

La Nancy va tancar els punys.

—No ho ha vist! No ha vist el que li han fet! Hauria dit el que fos per estalviar-li un segon més de sofriment, com hauria fet jo. Li han obert la panxa.

En Gaspard es va aixecar. Ara estaven tots dos drets, mirant-se als ulls.

—Llavors deu haver mentit! —va cridar-li en Gaspard a la cara—. Aquell alemany malgastarà les seves bombes i els seus homes en alguna ruïna a quilòmetres d’aquí.

—No ho pot saber. En Böhm ha fet parlar dotzenes d’homes.

Ell va gesticular furiosament amb una mà.

—Bestieses, no penso deixar aquest lloc, aquest campament, perquè es pensa que en Luc podria haver delatat la nostra posició, Madame.

Ella li va agafar un braç i va intentar controlar la veu.

—Què li costaria? Podria allunyar els seus homes una mica més dins de les muntanyes. Deixi el campament dos o tres dies, i si resulta que en Luc els ha pogut donar una localització falsa o cap, sempre pot tornar.

Ell la va mirar amb un menyspreu immens.

—No sé per què l’escolten els homes d’en Fournier, senyoreta. Com vol que em respectin els meus homes si els dic que fugin i s’amaguin cada vegada que hi ha rumors que els alemanys s’acosten? Som homes o conills? Som aquí per lluitar.

Les ganes de cridar-li a la cara eren gairebé insuportables.

—Quan arribi el moment! Quan els aliats desembarquin a França, necessitarem tots els homes per encalçar els alemanys per darrere les seves línies. Ara ens hem d’armar, preparar, entrenar i sobreviure fins que ens necessitin.

Allò va ser un error.

—No soc un peó d’una colla d’imperialistes britànics de Londres! Jo decideixo com combato pel meu país, no ells! —Els homes del voltant assentien complaguts—. No em convertirà en un soldadet anglès amb un grapat de bales i una rajola de xocolata. Vagi-se’n a emprenyar la seva colleta de conills de les muntanyes.

I la va deixar plantada.

—En Luc els ho ha dit, Gaspard! —va cridar la Nancy—. Venen cap aquí! Faci alguna cosa, per l’amor de Déu!

Ell va continuar caminant.