Capítol 66

Van anar de pressa, malgrat que la ruta fos més aviat tortuosa i que haguessin de recular cada dos per tres per evitar un pont destruït i carreteres impracticables, i esperar que passessin columnes de tropes americanes o britàniques. Així van tenir temps per posar-se al dia. Havien localitzat en Philippe amb vida en un camp al nord de París. En Marshall també havia sobreviscut, escapant-se de la casa amb tres ferides de bala i arrossegant-se per les golfes de la casa del veí. En Garrow no es va entretenir parlant de les pèrdues.

Finalment van arribar als afores de la ciutat, i després a les urbanitzacions, i sense que la Nancy hi estigués preparada, al seu carrer. En Garrow va parar el cotxe a la vorera de l’altre cantó de la casa. Va esperar que ella i en Denden baixessin, els va dir que havia de fer uns encàrrecs i que tornaria al cap d’una hora, i se’n va anar. Després de saludar breument el peixater i la seva dona i un parell de veïns curiosos, la Nancy va anar a la seva antiga casa. El jardí estava ple de males herbes i la porta era tancada.

—Vols que la forci? —va preguntar en Denden, mirant-la.

Ella va brandar el cap i va enfonsar els dit a la terra seca del test on hi havia un llorer mig mort al graó de dalt. En va treure una clau que va ficar al pany. Va girar-la. Va empènyer la porta i va entrar. En Denden la va seguir.

L’aire feia olor de ranci.

En Denden va esbufegar.

—Quina pena, Nancy.

Era una closca. Qui l’havia habitat després que ella se n’anés l’havia buidat abans de marxar: els quadres i els llibres que l’Henri havia triat amb tanta cura, fins i tot la taula de cafè moderna de la Nancy. Se la va imaginar, lligada al sostre del cotxe d’algun oficial alemany, abandonat a la carretera entre allà i la frontera suïssa. El que no s’havien pogut endur, ho havien destrossat. Els racons estaven plens de deixalles i runa; la cuina feia pudor de menjar podrit. A dalt només van trobar habitacions buides, les cortines esquinçades, i algú havia intentat encendre un foc al replà.

—Que cabrons —va dir en Denden.

La Nancy no sentia res. Ara que l’Henri era mort, només eren quatre parets.

Algú va trucar a la porta i van baixar tots dos. Potser en Garrow havia pensat que la Nancy no necessitaria estar-se tant de temps en aquell lloc destruït on havia estat feliç. Va obrir la porta. No era en Garrow.

—Claudette.

—Madame. —Estava vermella i acalorada—. Els veïns m’han dit que havia tornat a casa.

De seguida que en Denden va veure que era algú que la Nancy coneixia, va anar a seure als graons, amb la cara seriosa i més quiet del que ella l’havia vist mai.

La minyona de la Nancy havia envellit deu anys en menys de divuit mesos. Amb una fiblada al cor, va veure que la Claudette duia un mocador al cap. Algú la devia haver acusat de tenir relació amb un alemany, de col·laboracionista, i l’havien castigat. La Nancy ho havia vist fer en una de les ciutats per on havien passat anant cap allà: dones en roba interior a la plaça, amb el cap rapat, mentre la munió cridava. Havia vist milicians penjats dels fanals en una altra ciutat, rètols de cartró que deien «TRAÏDOR» penjats del coll d’algunes persones, i es va preguntar quants homes i quantes dones amb qui es creuava havien fet alguna petita col·laboració. Prou. Els alemanys havien marxat. I a la guerra passaven coses dolentes.

—Passa, Claudette. —La minyona va dubtar i no es va moure—. Claudette, sé que l’Henri és mort, o sigui que si és això el que et preocupa, no cal.

Les espatlles de la Claudette es van enfonsar una mica.

—No sé si ho sap… no… no vull passar, Madame. Però li havia de dir una cosa. Abans que ho faci una altra persona. Un home de la Gestapo va venir a casa de la meva mare, dos, tres dies després que vostè se n’anés.

La Nancy es va repenjar al marc i va plegar els braços.

—Un home alt? Quaranta i pocs anys i amb els cabells rossos? Que li agradava parlar dels estudis que havia fet a Anglaterra?

La Claudette va assentir.

—Es diu Böhm. El conec. Què va passar?

La Claudette la va mirar. Es va mirar les sabates espellifades i va parlar ràpidament.

—Volia saber coses de vostè, Madame. Ho volia saber tot de vostè. No li podia dir res dels seus amics que venien per casa, però no semblava que en volgués saber res. Volia saber coses de vostè… i li vaig dir tot el que recordava, tot el que havia sentit. Que el seu pare se’n va anar i que no s’entenia amb la seva mare, i que va fugir, i els seus llibres preferits i bars, i tot el que vaig recordar. —Va inspirar i es va eixugar les llàgrimes amb el dors de la mà—. Tenia molta por, per la meva mare i pel meu germanet també.

La Nancy va respirar fondo, a poc a poc. En Böhm havia sabut tot allò per la seva minyona. No per l’Henri.

—Em sap molt de greu, Madame.

La Nancy sentia que li començaven a coure els ulls. Aquella imatge que tant de mal li havia fet, de l’Henri explicant els seus secrets a en Böhm, era mentida. L’Henri havia aguantat i no havia dit res. En Böhm havia obtingut el que volia d’aquella noieta espantada. Va sentir un orgull ferotge pel seu marit.

—Ho comprenc, Claudette.

No podia dir res més en aquell moment, i anava a tancar la porta, però la Claudette va posar la mà al vidre brut per aturar-la.

—Tinc una cosa per a vostè.

La Nancy va esperar amb impaciència mentre la Claudette buscava dins la bossa de mà.

—Monsieur Fiocca ho va enviar a casa de la meva mare a Saint-Julien. Ho vam guardar amb l’esperança que tornés a casa sana i estàlvia.

Un sobre, dirigit a Nancy Fiocca, amb la lletra de l’Henri.

La Nancy el va mirar, tremolós entre els dits de la Claudette. El va agafar com va poder i amb un gràcies molt baixet va tancar la porta. Va anar a seure amb en Denden a l’escala i, com que no aconseguia obrir el sobre, ell l’hi va prendre, va estripar-ne un cantó, va treure la carta i va donar un full plegat a la Nancy en silenci.

Per segona vegada des que havia arribat a França va plorar, va sanglotar fins que li van fer mal les costelles, però aquesta vegada en Denden l’abraçava i la va retenir fins que el pitjor va haver passat.

Quan en Garrow va tornar, encara estaven asseguts a l’escala com criatures esperant que els pares tornin a casa. La Nancy es va aixecar, es va guardar amb compte la carta a la butxaca i va obrir-li la porta.

En Garrow va entrar i va fer una ganyota.

—Vaja. Em sap greu que no hagi tingut una rebuda millor.

Darrere d’ella, en Denden es va aixecar i va agafar les motxilles de terra.

—Només és una casa, Garrow —va dir la Nancy—. La vendré. Tornaré a París. Durant un temps aniré a tots els bars amb en Denden i en René. Igualment no crec que fos capaç de viure aquí.

—Nosaltres et distraurem —va dir en Denden, passant per davant d’ella.

En Garrow es va ficar les mans a les butxaques i va encongir les espatlles.

—No és bonic de veure, Nancy, però li agradaria fer una volta per la ciutat? Ja que tenim el cotxe. Després els puc tornar amb els seus homes al matí. Tots els pobles de l’Alvèrnia volen fer una festa en honor seu. L’han de veure per allà.

La Nancy va mirar en Denden, que va assentir.

La Nancy va sortir i va tancar la porta. Ho podia fer. Allargar una mica el comiat, ajudar els seus homes a tornar a la vida civil.

—I després d’això, és probable que els pugui trobar feina a tots dos a París, si això és el que volen —va continuar en Garrow—. Alguna cosa avorrida a l’ambaixada, movent paperassa; no hi ha dubte que n’hi haurà molta per aclarir aquest desgavell.

—Serà molt diferent del circ —va dir en Denden secament—. Compti amb mi, Garrow, si paguen prou perquè em pugui comprar brandi.

Van tornar al cotxe. En Denden va seure darrere i en Garrow va obrir la porta a la Nancy, un retorn sobtat a la galanteria de preguerra. Van començar una volta lenta per la ciutat ferida.

La catedral semblava que s’hagués estalviat els pitjors bombardejos que havien caigut sobre el port, i continuava mantenint la vigilància des de dalt, plena de les pregàries dels pescadors i les seves esposes. A l’aigua, una o dues barquetes es movien entre les restes d’embarcacions més grans, per recollir les xarxes abans que la llum de la gran extensió de cel s’esfumés del tot.

Posar ordre en aquell desgavell demanaria una generació sencera, va pensar la Nancy, mirant per la finestra mentre en Garrow conduïa, amb la barbeta repenjada a la mà. Ara començava la feina lenta i complicada de la reconstrucció, de crear uns fonaments sòlids per al record i per a l’oblit. La tasca infernal de reescriure les lleis, restablir les normes, refer la bona voluntat, el respecte i la caritat que apuntalen la pau. Seria una feina pesada i plena de negociacions, que no tindria res a veure amb l’horror i l’emoció de la seva vida a l’Alvèrnia.

En Garrow va canviar de marxa i el cotxe va rondinar quan va girar el volant per entrar al Barri Vell. En un dels munts de runa, una dona gran i una nena aplegaven maons que no estiguessin trencats en un carretó rovellat, que segurament farien servir per reconstruir casa seva. Al peu de la runa hi havia piles de maons ja rescatats.

—Garrow, pari el cotxe un moment.

La Nancy va baixar del cotxe.

—Què fa, Nancy?

Ella es va protegir els ulls del sol amb la mà i va assenyalar les dues figures laborioses.

—Les vull ajudar.

Es va començar a enfilar a la runa.

En Garrow es va girar a mirar en Denden.

—I ara què fem?

En Denden va mirar com, retallada sobre el fons blau borrós del cel, saludava la dona i la nena i després s’ajupia per buscar maons.

En Denden va baixar del cotxe amb un sospir, i en Garrow va parar el motor i també va baixar. En Denden va mirar el sol amb els ulls mig aclucats i es va treure unes ulleres de sol de la butxaca de dalt. Se les va posar.

—Ja sap què hem de fer —va contestar—. La seguim, naturalment.

Van anar cap a la muntanya de runa, amb ella.