Capítol 57

La Nancy enyorava les muntanyes, tots aquells camins tortuosos amagats i amb bona cobertura on els alemanys no es volien aventurar gràcies a la bona feina dels seus homes. Entre Saint-Amand i Châteauroux els alemanys eren majoria, i no semblaven gens ni mica nerviosos. Va aconseguir esquivar dos controls, perquè els va veure a temps per canviar de ruta sense cridar l’atenció, però el tercer s’havia situat en un revolt pronunciat en una carretera comarcal entre Maron i Diors. Se’ls va trobar de cara; tenint en compte que no eren a la carretera principal, estaven avorrits, i ella, pedalant esforçadament després de dotze hores al seient, era una distracció ben rebuda.

—La documentació, Madame! On va?

La Nancy el va mirar sense dir res, amb els ulls esbatanats. Segurament a aquell l’hauria pogut matar, d’un cop sec al coll com el que havia emprat amb el guàrdia de l’estació de transmissió, però anava amb dos companys més, i un ja tenia la mà a punt al revòlver. Ella anava desarmada. Matar el caporal amb l’arma del primer guàrdia, esperar que el segon s’atabalés i tingués temps de matar-lo també, o llançar-se-li a sobre i treure-li els ulls? Potser un vint per cent de possibilitats.

Per això es va posar a plorar.

—Sisplau, senyor, m’ha de deixar passar. No tinc papers. La meva mare em cuida el nen a Châteauroux mentre treballo i m’han dit que estava malalt!

El guàrdia va brandar el cap. Semblava gran pel grau que tenia. Prou gran per tenir fills i una dona que se’n cuidava.

—Sisplau, senyor! Només té cinc anys, es diu Jacques i és molt bon nen, però la meva mare m’ha enviat el missatge que no està bé i demana per la seva mare. —Potser va ser pel cansament, però la Nancy va tenir una visió clara del nen malalt, l’àvia espantada, el piset ple de corrents d’aire on vivien. Sanglotava, i ho feia de cor. Va assenyalar les miserables verdures que portava a la bossa—. Madame Carrell, que és molt bona, la dona del meu amo, m’ha donat això perquè li fes una sopa, i Monsieur m’ha dit: «Estimada Paulette, has d’anar a veure el petit Jacques, ens en sortirem sense tu un dia si cal, però el teu fillet es podria morir sense l’amor de la seva mare!».

Es va posar a gemegar i el caporal va mirar enrere els altres dos homes. Semblaven perplexos. La Nancy va cridar el nom del seu fill fictici entre sanglots un parell de vegades, esperant l’oportunitat per esclafar-li la nou del coll si no funcionava.

L’home es va escurar la gola i la va tocar a l’espatlla.

—Va, dona, va. Segur que el petit Jacques es posarà bo. Au, passi.

La Nancy ja estava pedalant mentre li donava les gràcies efusivament. Li havia vingut singlot.

—Pregaré per vostè, Monsieur —va dir, allunyant-se.

El poble era dispers, amb les cases baixes. El centre estava format per carrers estrets sinuosos al voltant d’una plaça central. Es va haver de parar i demanar indicacions un parell de vegades, i en totes dues ocasions va veure desconfiança i por a les cares de la gent amb qui va parlar. Cap dels soldats que va veure la van aturar, però la tarda estava avançada i faltaven un parell d’hores perquè els carrers es buidessin i la seva presència fos més evident.

A Beaulieu sempre deien als estudiants que si detectaven que una patrulla, fossin alemanys o francesos, els observava, el millor era acostar-s’hi. Demanar-los foc, l’hora. Et feia menys sospitós immediatament. Però la Nancy no gosava acostar-se tant. De lluny podia semblar una francesa qualsevol, però de prop n’olorarien la suor i la sang, li veurien l’esgotament a la cara. El sol càlid de la tarda projectava ombres llargues entre els edificis i ella s’hi va arrambar tant com va poder, fent-se petita.

A la fi va trobar el carrer, en un dels barris més deixats de la ciutat. Va portar la bici a la part del darrere, la va amagar al final del carreró i va entrar pel pati, com si fos una amiga. Va trucar i es va apartar una mica de la porta perquè la poguessin veure si enretiraven una mica les cortines de puntes o entre les persianes de llistons. Era una casa diminuta. Bàsicament, una habitació a sobre d’una altra.

Va notar que algú l’observava, n’estava segura, i només podia esperar que fos l’Emmanuel, no un malparit de la Gestapo amb un revòlver a la mà. Van passar els segons. Potser no hi havia ningú. Qualsevol agent decent en una població gran com aquella tindria dues o tres cases segures. Potser s’amagaria en un racó darrere els cubells d’escombraries i dormiria, esperant a veure qui arribava primer, amic o enemic. Era una bona perspectiva.

—La mare que la va parir. —Una veu coneguda.

La porta es va obrir un parell de centímetres i la Nancy es va trobar davant de la cara pigada del pèl-roig d’Inverness, en Marshall. L’última vegada que l’havia vist estava lligat al pal de la bandera davant dels barracons, amb els pantalons abaixats als turmells, emmordassat amb les benes que la Nancy feia servir per immobilitzar-se els pits quan corria en els entrenaments.

Va estar a punt de girar cua i marxar. Aquell home no l’ajudaria, després d’haver-lo humiliat dues vegades. Potser sí que Déu existia i aquella era la seva última broma, posar-li aquell home al mig del camí en el moment que la seva esperança i la seva fortalesa estaven en el punt més baix.

Però no li quedaven forces per moure’s.

Un. Dos. Tres. No tenia res a dir, ni enlloc on anar.

Al cap d’una eternitat, ell va obrir la porta del tot i es va enretirar. El va seguir automàticament, fins a la cuina ronyosa i baixa de sostre, i ell va tancar la porta.

—Marshall —va dir la Nancy baixet—. Necessito una ràdio per als meus maquis a Cantal. Hem tingut moltes baixes i necessito subministraments. M’han dit que en tenies una de sobres.

Ell es va asseure en una cadira de fusta de la taula de la cuina i la va mirar fixament. La Nancy sentia la seva ràbia, l’odi en l’ambient com una càrrega d’estàtica abans d’una tempesta.

—Puta de merda. Et penses que et pots presentar aquí després del que vas fer i venir amb exigències? Et lliuraria jo mateix a la Gestapo.

La Nancy es va asseure davant d’ell. No es refiava que les cames l’aguantessin gaire estona més.

—Fes el que vulguis. Però envia un missatge a Londres per als meus homes. El punt de llançament amb nom en codi Magent encara hauria d’estar operatiu. Si poden llançar-hi subministraments, hi ha una possibilitat que els meus homes hi arribin abans que els alemanys.

Va repenjar el cap a les mans i va esperar. Ell no es va moure, no se’n va anar, no va parlar. La Nancy va pensar en en Tardivat, en Fournier, en Jean-Clair i en Franc. Es mereixien un últim esforç. Sens dubte. Vinga, Nancy.

—No es tracta de tu i de mi, Marshall, es tracta de la guerra. El teu problema amb mi pot esperar que eliminem els nazis d’una vegada.

Si mai havia necessitat la prova que Déu no existia, la tenia allà. Després del que havia fet, després del que havia costat als seus homes seguir-la en la seva venjança personal contra en Böhm, qualsevol deïtat amb poder l’hauria aniquilat allà mateix per la hipocresia d’aquell discurset. A veure… i… No. Cap llamp. Ni llum encegadora ni dimonis que se l’enduguessin a l’infern. Només en Marshall mirant-la fixament.

—Per culpa d’aquella gracieta em vas endarrerir un mes. No vaig poder tornar a França fins a la setmana abans del Dia D.

Com era possible que un ésser humà estigués tan cansat com ella i pogués continuar parlant i movent-se?

—Oh, ves-te’n a la merda. Després del que em vas fer passar encara te’n vas sortir bé. T’hauria d’haver fotut aquella rosa al cul, no penjar-te-la darrere l’orella. —Sempre tan diplomàtica. Compta les respiracions, Nancy—. Necessites que em disculpi, Marshall? Com vulguis. Perdona’m. Encara que tots dos sabem que t’ho mereixies. Ara ajuda’m.

Es va moure a la cadira, intentant trobar una posició més còmoda, sense èxit. Una rampa dolorosa li va pujar per les cames. Sentia com se li esquinçava la pell de la part interior de les cuixes, i espasmes a l’esquena. Va tancar els ulls fins que li va haver passat, i quan els va tornar a obrir, en Marshall encara la mirava.

—D’on vens?

—Ens vam reagrupar a prop d’Orlhac. Vaig arribar a Saint-Amand per la muntanya. El meu contacte d’allà no em va poder ajudar i em va enviar a tu.

—Has pogut travessar amb camió sense que et disparessin? —Va alçar les celles.

—Vam perdre tots els vehicles de motor en l’atac. He vingut amb bicicleta.

Es va aixecar i la Nancy va tenir la sensació que l’atacaria, però no ho va fer. Va obrir la porta d’un armari inconsistent i en va treure una ampolla i un parell de vasos plens de pols. Vi negre. La cura per a totes les malalties conegudes pels homes i les dones. Va omplir els vasos i van beure. L’aspra beguda alcohòlica va arribar a l’estómac de la Nancy com una petita explosió d’escalfor.

—La ràdio és aquí i te la pots endur —va dir ell finalment—. I aquesta nit em toca transmetre i puc enviar el teu missatge a Baker Street. Quina frase en codi vols que facin servir?

Ella s’ho va rumiar. En Denden trobaria una ràdio normal en algun lloc perquè poguessin escoltar Ici Londres, encara que sense un transmissor no pogués contestar.

—Que diguin això «L’Hélène ha pres el te amb uns amics».

En Denden reconeixeria el codi i, si ho sentia, si més no, estarien vigilants esperant un llançament.

Ell va grunyir, va tornar a omplir els vasos i va mirar el rellotge.

—Aquí és segur viatjar de nit, fins i tot amb el toc de queda. A dalt hi ha un llit. Pots dormir un parell d’hores.

Una treva, doncs. Bé.

—Gràcies —va dir ella.

Ell va assentir i va assenyalar el pis de dalt. La Nancy es va acabar el vas i va començar la dolorosa pujada del curt tram d’escales fins al pis. No se sentia així de cruixida des d’aquell primer dia que es va llançar en paracaigudes. Aquell dia en Marshall l’havia empès perquè caigués al llac, i l’havia fet quedar com una idiota.

Va obrir la porta de l’habitació de dalt i es va asseure a la vora del llit; sentia l’alleujament i l’esgotament com onades suaus sobre els còdols d’una platja del Mediterrani. Es va mirar els peus. «Treu-te les sabates, Nancy», deia una veu al seu cap amb fermesa. S’ho va pensar. «No, no te les treguis». Per la mullena de sang que va sentir quan va moure els dits dels peus va saber que tenia els talons totalment pelats, i no volia perdre temps de descans embenant-se’ls. Les sabates es van quedar posades. Però a la butxaca encara hi tenia un mocador gran de seda, la resta del paracaigudes. El va treure i el va estripar per la meitat abans d’apujar-se les faldilles fins a la cintura i mirar-se la ferida ensangonada de l’interior de les cuixes. Es va lligar mig mocador a la part de dalt de cada cama, fent contorsions a sobre el llit. El material era fresc i, encara que no fos un gran embenat, almenys impediria que les ferides es freguessin entre si mentre dormia.

Es va estirar, amb els ulls tancats, i tot d’una va sentir que s’obria la porta del darrere, i veus, baixes i apressades, i després passos que pujaven l’escala. «No. No. Fot el camp».

En Marshall va entrar a l’habitació.

—Canvi de plans, Wake.

—Mata’m i acabem d’una vegada —va dir ella.

—No et pensis que no m’agradaria —va contestar ell. Va voler enretirar un armari antic de l’alcova a l’altre cantó de l’habitació—. Aixeca el cul i ajuda’m amb això si vols la ràdio.

Tan simpàtic com sempre. La Nancy es va aixecar, va anar cap a allà, va agafar l’altra punta i va empènyer.

—Què passa, Marshall?

—Acaba de venir un gendarme dels nostres. Es veu que uns bojos van assaltar la central de la Gestapo a Montluçon. Els d’aquí se n’han assabentat i estan collant a tothom en previsió que els pugui passar el mateix. Algú acabarà donant aquesta adreça.

Es va introduir en l’espai entre l’armari i la paret i en va palpar la superfície; després es va treure un ganivet del cinturó i va tallar un tros de paper pintat. La Nancy va veure com queia i com ell ficava la mà al forat que havia destapat entre les bigues i en treia la ràdio. O esperava que fos la ràdio: era un estoig dur de pell marró, com un maletí gran.

—Ara te n’has d’anar.

—Corretges? —va dir ella.

Ell va obrir el fons de l’armari i va llançar un parell de rotlles de cinta adhesiva sobre el llit. La Nancy els va lligar al mànec de l’estoig mentre ell tornava a col·locar l’armari al seu lloc. A fora va sonar una botzina dues vegades.

—Ja venen —va dir en Marshall—. Tens armes?

—No.

De sobte, es van sentir trets d’armes petites a fora, i després crits en alemany.

La Nancy va anar a la finestra de la façana.

—Quatre Gestapo, amb tres milicians. Dos més que persegueixen el teu vigilant.

—Ves-te’n, Wake. —Havia tallat el matalàs i en treia un cinturó de granades, com un mag que fes aparèixer mocadors del puny tancat.

—No, dona’m un revòlver. Saps que puc disparar. Podem matar-los a tots i fugir. —Va parar la mà.

Ell es va cordar el cinturó.

—No ens en sortiríem. Ves-te’n abans que encerclin la casa. —Va veure que ella dubtava i es va inclinar, repenjant el front a la vora del matalàs—. Nancy, tenia por. A Inverness. Quan vaig veure qui eres, em vaig pensar que els diries que havia estat un covard durant la fugida de França. Però ja no tinc por. —Es va tornar a aixecar—. Té. I ara fot el camp.

Uns punys van picar a la porta.

La Nancy va agafar l’estoig i se’l va lligar com una motxilla a les espatlles. Gairebé va caure amb el pes. En Marshall va aixecar el vidre de la finestra, va treure l’anella de la granada i la va deixar caure al carrer.

—Vigila!

A continuació, el tro de l’explosió. La casa va tremolar i al carrer algú va cridar com un conill en una trampa. Les bales van començar a ruixar el marc de la finestra i a estellar la fusta.

En Marshall va trontollar enrere, però no va caure.

—Marshall?

—No és res —va dir—. Ves-te’n.

Botes al pis de sota. Més crits. En Marshall estirant l’anella d’una altra granada.

La Nancy va posar les mans al marc de la finestra de darrere. Es va impulsar i hi va passar per sobre, es va girar, es va quedar penjant un moment, i es va deixar caure al pati. Mentre corria cap a la tanca es va obrir la porta del darrere.

—Atura’t. Atura’t o disparo!

No es va aturar. La bala li va passar fregant l’orella, i ella es va ficar en un carreró. Encara no hi havia ningú. Darrere va sentir una altra granada, una altra ràfega de foc. No valia la pena girar-se. No valia la pena esperar. En Marshall era una rata en una trampa, i ella havia de sortir d’allà abans que la Gestapo o la milícia demanessin més reforços. La bicicleta era on l’havia deixat. Hi va pujar i el dolor la va fer esbufegar. Va començar a pedalar.