Capítol 28

La Nancy tenia una nit fastigosa. Una nit genial, victoriosa i gloriosa, però també èpicament fastigosa. El punt d’aterratge a la vora de l’altiplà era perfecte per a un llançament, i havia aconseguit acoquinar en Fournier i els seus homes perquè muntessin les fogueres de senyalització i les encenguessin. L’intercanvi de codis amb llanternes amb l’avió havia anat bé, i el cel il·luminat per la lluna s’havia omplert amb un nombre elevat i gratificant de paracaigudes. Amb aquell lot, en Tardivat podria cosir un vestit de nit per a la seva dona, o set, si volia. En Fournier estava impressionat. Sorprès, impressionat, fins i tot una mica atabalat amb l’èxit, que era exactament el que volia la Nancy. I és clar, havia de demostrar que era el gos alfa mentre els seus homes encara miraven el cel com pastorets que veien l’àngel anunciant el naixement de Jesús.

La Nancy coordinava els homes perquè deslliguessin els paracaigudes i portessin els pesats contenidors als dos carros que tenien preparats. En Fournier va anar al mig del lloc d’aterratge quan l’últim paracaigudes es desinflava i va obrir el contenidor allà mateix. En va treure un cartró de tabac i el va brandar pel sobre el cap; després en va separar un paquet, va estirar un cigarret i el va encendre. Tot això en el temps que va tardar la Nancy a travessar la pastura darrere d’ell. De cua d’ull veia els altres homes, ja impossibles de retenir, que obrien contenidors i es passaven el contingut entre ells. Quina merda. Alguns havien trobat ampolles de brandi i ja començaven a destapar-les.

—És home mort, Fournier —va dir la Nancy.

Ell es va girar i es va trobar encanonat per un revòlver.

Un altre maquis, un dels antics membres de la brigada de la llibertat espanyola que ara combatia amb en Fournier, es va acostar per gaudir de l’espectacle, i va allargar una ampolla de brandi a en Fournier. Ell la va agafar, va fer un bon trago i en acabat va xuclar el cigarret. Una inspiració llarga i després l’exhalació.

—Almenys moriré content.

El dit de la Nancy al gallet va tremolar.

—Es pensa que els alemanys no veuen els nostres avions? No són tan curts com vostè. Tenim una hora, potser dues, per treure tot això d’aquí i tapar les fogueres o volarem pels aires. I vostè està fumant un cigarret de merda enmig del collons de camp.

Ell va tornar a inhalar i li va llançar el fum a la cara. Després va badallar.

—Només gaudia de la nostra nova amistat, capità. —Després es va dirigir als seus homes—. Som-hi, nois. Portem tot això a casa.

I aquí es va acabar. Els homes el van tornar a obeir. La Nancy va recordar el que li havia dit un dels seus instructors a Beualieu. «No treguis mai l’arma si no penses fer-la servir». Merda. Va enfundar l’arma i va agafar un contenidor per sota. La base estava feta amb tubs de metall de dos metres que pesaven com un mort. L’espanyol semblava confós; era un noi ben educat que no permetria que una dona carregués una cosa tan pesada tota sola, però alhora havia de respectar la jerarquia. En Fournier li va fer un senyal amb el cap i llavors va agafar l’altra punta. La Nancy estava rabiosa per dins. Quina colla. Però almenys quedava millor carregant caixes que mirant com en Fournier donava ordres. Aquesta ronda l’havia guanyat ell. I amb quina facilitat, mentre que ella havia de ser perfecta en tot moment perquè no la menystinguessin.

En Denden li va portar el paquet de provisions mentre covava el mal humor davant d’un foc a la vora del campament just abans que trenqués el dia. L’hi va atansar amb una cura exagerada, que normalment l’hauria fet riure, però aquell dia no. Els homes d’en Fournier estaven junts a la vora del bosc, bevent brandi i fumant. Almenys les armes, els explosius i la munició estaven ben guardats i en Tardivat s’havia quedat la seda dels paracaigudes. Mentre bevien, alguns homes la miraven. Per les rialles sufocades de col·legial que sentia, veia que parlaven d’ella. Va aixecar el cap, amb la cara calenta pel foc, i els seus ulls van trobar els d’en Denden, que va deixar estar la comèdia.

—Un regal de Baker Street per a tu —va dir.

La Nancy el va agafar, un paquet quadrat embolicat amb arpillera gruixuda i cordill, amb el seu nom en codi, Hélène, sobre una postal rectangular. Ell es va asseure a terra, al costat, i va treure una ampolla de brandi de sota l’abric, va fer un bon trago i l’hi va oferir. Era un bon brandi, però li va cremar a la gola i la va refredar en comptes d’escalfar-la.

—Obre el regal i després ens emborratxarem —va dir ell.

La Nancy no va ni somriure, però va tallar el cordill i va desembolicar el paquet. La nota se la va guardar a la butxaca; era massa fosc per llegir-la, però el regal la va fer somriure. Crema facial, d’una marca parisenca, molt cara, com les que feia servir per desmaquillar-se després de sortir amb l’Henri pels bars de Marsella. La va destapar i se la va acostar al nas. Una insinuació subtil de rosa i espígol. Es va trobar allà un moment, a la seva habitació, la camisa de dormir de seda fent fru-fru quan s’aixecava del tocador i anava cap al llit amb l’Henri; el seu llit tou i càlid, ell mirant-la amorosament, amb desig. Se li va tancar la gola i va témer que es posaria a plorar.

—Començo a pensar —va dir en Denden, embarbussant-se un pèl— que en Buckmaster l’ha cagat una mica enviant una dona i un marieta a posar en forma aquests nois. —Va tenir un singlot—. I no és que no ho vulgui intentar.

—Com és que ells poden riure, entrompar-se i barallar-se, poden plorar junts, els malparits —va dir la Nancy—, però jo no? Si l’espifio ni que sigui un segon…

Va tornar a agafar l’ampolla i va ofegar l’autocompassió que sentia a la panxa.

—Torna-me-la, bruixa —va dir en Denden, i l’hi va arrencar de la mà.

—No acaben de decidir si em volen matar, anar-se’n al llit amb mi, protegir-me o adorar-me, Denden.

—No és així sempre entre els nois i les noies? Volen el teu cos, però també els fa por. —Li va tornar l’ampolla—. No sé com, però hauràs de ser la seva germana. Cap dels altres papers disponibles per a tu servirà.

—Papers?

—Estimada, m’he dedicat al teatre tota la vida. Tot és un paper, una màscara. Tu recorda que tenim tanta feina a amagar-nos rere les nostres màscares que normalment no som capaços de notar que els altres són només mals actors a la seva pròpia obra.

La Nancy es va aixecar, odiava a tothom.

—Em vaig a banyar.

—Així m’agrada —va dir en Denden, amb la veu endormiscada—. Em sembla que he begut prou per clapar-me ara mateix. —Es va embolcallar bé amb l’abric i es va estirar a terra—. Gràcies, Buckmaster, per aquesta nit de descans, ni que només sigui una.

El campament d’en Fournier era fred, humit i almenys fins a aquella nit mal equipat, però acampar tenia un altre gran avantatge. Al peu de la pujada, a deu minuts caminant, hi havia un gorg que es nodria de les fonts d’aigua calenta que donaven el nom a Chaldasaigas. L’alba tot just s’insinuava a la vall quan la Nancy es va treure els pantalons amples de combat i es va descordar la camisa. Després es va treure les calces i es va descordar els sostenidors. Tot estava fabricat a França, i les etiquetes de les bugaderies angleses havien estat arrencades pel personal de Baker Street. Va entrar a poc a poc a l’aigua. La superfície estava freda, però per sota va trobar un corrent càlid.

Li va relaxar els músculs, aquella musculatura nova que havia desenvolupat en les setmanes d’entrenament físic. Va riure un moment. Quan es va declarar la guerra el setembre del 1939, la Nancy s’allotjava al Savoy de Londres, i pensava anar a un balneari de Hampshire per perdre els quilos que s’havia engreixat menjant llagosta amb salsa de mantega i bevent xampany amb l’Henri.

La reconeixeria, ara? Va pensar que la seva nova figura li agradaria. Encara tenia un bon parell de pits, però els malucs eren més estrets, el tou prominent de la panxa s’havia esfumat, i estava pla i dur al tacte, i tenia els braços ben definits. Vestida de mestressa de casa francesa, semblava una noia que fes quatre anys que vivia del racionament; despullada, semblava una amazona.

Es va submergir en l’aigua, es va deixar flotar i va sentir com la tensió se li afluixava lentament dels ossos. Va repassar la seva conversa amb en Denden. Què necessitava ser als ulls d’aquells homes per liderar-los? Una germana amb qui fer broma i a qui protegir, una amant a qui defensar o una deessa a qui adorar? La deessa no funcionaria. Massa distant. Necessitava confiar i inspirar confiança. Una amant? I si s’emportava un dels nois al bosc? Potser podia trobar un lleó en potència entre els homes d’en Fournier i seduir-lo perquè fos el seu protector. Es va tornar a capbussar, provant fins quan podia aguantar la respiració. No. Així podria guanyar un aliat, però perdria la resta. I la idea que la toqués un home que no fos l’Henri… No.

Va sortir a la superfície i va omplir-se els pulmons amb l’aire matinal. L’alba s’havia instal·lat i la Nancy va mirar al voltant, amb admiració, les faldes boscoses i costerudes de les muntanyes, el cel més clar i les fulles tremoloses. Va nedar mandrosament cap a la roca on havia deixat la roba, i va veure un tremolor al sotabosc on no hi tocava la brisa. Un animal? Al bosc hi havia porcs senglars, però no n’havia vist cap rastre i allà no hi vivia cap animal prou gran per remoure tant la vegetació. Fora dels homes. Una patrulla alemanya es podria haver endinsat tant al bosc? Un vilatà? Però no hi havia cap mas ni llogarret en un radi d’un parell de quilòmetres.

Encara a l’aigua, va treure el revòlver de sota la tovallola i va apuntar cap al moviment, mentre amb la mà lliure se subjectava a les roques altes que envoltaven el gorg.

—Mostreu-vos! —Els matolls no es van moure. S’ho havia imaginat? Un parell de nits dormint malament i ja veia visions. Llavors va recordar les rialles de col·legial al voltant de la foguera del campament i tot d’una ho va entendre tot—. Vinga, colla de merdosos, si no voleu que us travessi una bala!

Va disparar, apuntant alt. La bala va anar a parar a l’escorça d’un roure jove amb un bon espetec.

Tres homes es van aixecar d’entre els matolls. Els espanyols, tres dels homes que de fet tenien experiència en combat. No s’ho esperava d’ells. Van alçar els braços enlaire.

—Rodrigo, Mateo i Juan —va dir, pronunciant els noms clarament—. Que en sou, d’estúpids. Us ho diré ben clar: vau sobreviure a una guerra civil a Espanya, heu vingut fins aquí a lluitar contra el feixisme i ara us podria haver mort. Per què?

Va sortir de l’aigua, encara apuntant-los amb l’arma, i movent-se a poc a poc. No tenia intenció de relliscar. Es van posar vermells, se la van menjar amb els ulls, passejant-los per la seva carn, els braços musculosos, la inflor dels pits, el pèl marró fosc entre les cames. Els va deixar mirar, que absorbissin la visió. Després, mentre continuava apuntant-los amb el revòlver en silenci, va notar com els creixia la inseguretat. La van mirar finalment als ulls, amb l’expressió avergonyida.

—Sí. Tinc un cony. Us penseu que això em fa més dèbil? Que soc una nena petita que fugirà corrent quan vegi sang? Juan! —Va apuntar directament al més gran dels homes—. És això el que penses, Juan?

—No, señora.

Va continuar apuntant, amb la mà ferma com una roca.

—Mateo, passa’m la tovallola.

L’home va córrer i li va posar la tovallola a la mà lliure, fent esforços per no mirar-la, i en acabat va tornar al seu lloc entre els seus dos compatriotes i va aixecar de nou els braços. La Nancy va dissimular un somriure.

—No, señora —va dir.

—Això mateix. Perquè soc una dona, oi, Rodrigo?

En Rodrigo mirava fixament un punt mig pam per sobre el cap de la Nancy.

—Sí, señora.

—I saps què vol dir això, Mateo?

Ell va brandar el cap.

—Vol dir que sou idiotes, perquè fa mitja vida que sagno cada mes. —Els va repassar, l’un darrere l’altre, i tots miraven els núvols.

Va posar el fiador a l’arma i va deixar el braç penjant, i es va començar a eixugar els cabells, sense fer cap intent de tapar-se. Ells encara estaven mans enlaire.

—I quan us dirigiu a mi, feu-ho utilitzant el meu grau. Per vosaltres soc la capità Wake, entesos?

—Sí, capità —van dir a l’una.

Ella ni es va prendre la molèstia de mirar-los.

—Molt bé, i ara foteu el camp.

Van fugir cames ajudeu-me de tornada al campament, tremolant pel fred. La Nancy es va vestir.

Va pujar el camí a poc a poc darrere d’ells. La majoria dels homes s’havien adormit en qualsevol lloc, uns altres encara s’acabaven l’últim brandi mentre bullien aigua per preparar les farinetes de l’esmorzar. La Nancy va veure els tres espanyols, lluny dels altres, taciturns i culpables. En Fournier encara s’estava polint l’ampolla de brandi vora les brases. La va veure i va salivar, repassant-li el cos de dalt a baix.

—Ha fet un bon espectacle per als nois? —va dir.

No ho va planificar. No va pensar. Va anar directa cap a ell, corrent, i li va ventar un revés que li va fer caure el cigarret dels llavis i va abocar l’ampolla sobre les brases. Ell es va aixecar, era gairebé un pam més alt que ella, i va alçar el puny. Llavors va dubtar. Ella li va escopir a la cara. Ell va atacar i la va fer caure de costat, i es va girar per marxar. Ella va atacar amb la bota, el va colpejar a la canyella i el va fer cridar. Ell se li va tirar a sobre i va començar a clavar-li cops de puny als costats, mentre ella aixecava els braços per protegir-se el cap. No va emetre cap so.

Amb un rugit de ràbia, en Fournier es va posar dret i es va allunyar. La Nancy es va notar la sang als llavis, però encara no sentia dolor. Va rodolar per aixecar-se, va agafar el cigarret encara encès de terra i se li va abraonar. Se li va tirar sobre l’esquena amb tot el seu pes, el va fer caure endavant a terra i a ell se li va escapar l’alè de cop en forma de gruny. La Nancy li va aixafar el cigarret encès a la galta, li va passar el braç pel coll i el va immobilitzar. Ell li va agafar el canell, però no tenia una bona agafada i es recargolava intentant treure-se-la de sobre. La Nancy va notar que es debilitava.

—Capità… —va dir un dels combatents francesos, des d’una distància prudent, baixet. Suplicant, fins i tot.

La Nancy el va deixar anar i es va aixecar. Se’n va anar cap al camí de pujada. Per darrere sentia en Fournier ennuegant-se i renegant, i els murmuris dels homes que l’ajudaven.

Ves per on, ara ja no reien tant.