Capítol 34

El comandant Böhm llegia una carta de la seva esposa quan en Heller va trucar i va entrar al seu nou despatx a Montluçon.

L’Eva estava bé i la seva filla i el cadell jugaven al jardí de la confortable casa nova dels afores de Berlín. Estava encantada d’haver-se’n anat de França i de viure entre la seva pròpia gent, i deia les coses habituals sobre com admirava la feina que feia i desitjava rebre’l com cal quan l’hagués acabat. Va sentir una fiblada d’enveja. Montluçon era un desafiament nou de trinca, però el caràcter de les persones era més semblant al dels eslaus que havia conegut a l’est que al dels terroristes vius i volubles de Marsella. No acabava de decidir si la gent era tan estúpida com feia veure. Quan els preguntaven per les bandes de maquis itinerants, es limitaven a mirar amb una expressió buida de xai. No, no en sabien res, d’això. Els oficials s’afanyaven a prometre que farien el que poguessin per ajudar el comandant, però, no se sabia com, els documents i els informes que demanava arribaven amb una lentitud esgotadora.

En Heller va deixar un ganivet sobre la taula i en Böhm el va mirar.

—He pensat que li agradaria veure’l. Li va caure a algú durant la incursió que va destruir el transmissor de Chaldasaigas.

En Böhm va deixar la carta.

—Hi va haver testimonis?

En Heller va fer que no amb el cap.

—Dos supervivents, però no van arribar a veure l’equip que va protagonitzar la incursió.

—Van utilitzar TNT?

—Això mateix.

En Böhm va agafar el ganivet i el va sospesar.

—Aquest ganivet és un Fairbairn-Sykes, Heller. Una eina estàndard dels agents anglesos que envien a França per animar i coordinar les revoltes a les muntanyes.

En Böhm va clavar el ganivet en el no-res i va assentir complagut. Era una arma ben feta.

—Em sembla, Heller, que ha arribat el moment de mostrar a la població francesa que la nostra paciència té límits.