Capítol 44
L’endemà del desastre, en Böhm va anar caminant a veure les restes del pont d’Eiffel, i els guàrdies que havia interrogat, que no sabien ben bé què fer, el van seguir.
L’haurien d’haver enviat allà molt abans. Era menyspreable, traïdor fins i tot, que els seus superiors haguessin tardat tant a destinar-lo a l’Alvèrnia. Que la meitat dels alcaldes i un bon nombre de gendarmes treballessin braç a braç amb els maquis feia mesos que era una evidència. Si l’hi haguessin enviat durant l’hivern, quan la neu facilitava el seguiment dels maquis, quan els arbres nus permetien veure els seus patètics campaments des de l’aire, tot allò s’hauria pogut evitar. El Führer hauria pogut moure les peces del seu exèrcit a voluntat, i els aliats ja haurien estat rebutjats cap a l’Atlàntic, derrotats i plorosos, i haurien suplicat que els deixessin unir-se a Alemanya contra Rússia.
Es va dirigir al guàrdia més proper.
—La va veure, oi?
—Només un moment. Quan es retirava del pont.
—Descrigui-me-la.
El noi semblava confós.
—No ho sé…, passaven tantes coses alhora, va ser just quan el tren…
Tots dos van mirar cap a l’aigua, on la carcassa recargolada del tren encara sobresortia de l’aigua, els cadàvers atrapats en la ferralla es movien com algues amb el corrent del riu cent vint metres per sota d’ells.
En Böhm va sospirar.
—És comprensible que la seva ment hagi blocat un record tan dolorós. Tinc una tècnica que hi podria ajudar, si hi està disposat.
El guàrdia va somriure, més tranquil.
—Naturalment, senyor.
En Böhm se li va acostar més.
—Molt bé.
El va agafar per les solapes i el va empènyer cap al ferro retorçat de la vora del pont, abocant-lo enfora, subjectant-lo. Les botes del guàrdia es van enganxar al metall en un esforç per no relliscar fora de les barres inestables.
—No el deixaré caure. Senti. Sisplau, només senti. —L’home semblava a punt de vomitar—. El jueu Freud té la teoria que induir les emocions d’un trauma reprimit fa que la memòria el recuperi. Pensi, doncs.
El guàrdia va assentir i en Böhm el va tornar a tirar endavant. L’home va trontollar cap al costat i cap enrere fins que no va tornar a trepitjar terra ferma. En Böhm el va seguir.
—Ara tanqui els ulls i torni al moment de l’atac. Què veu?
El guàrdia se’n va sortir millor aquesta vegada. Era ella. No n’hi havia cap dubte. S’ho havia preguntat després de sentir rumors d’una dona que comandava els maquis i havia contribuït a frustrar l’atac sobre Mont Mouchet, però ara n’estava segur. Madame Fiocca, el Ratolí Blanc, era al bell mig dels problemes a l’Alvèrnia. La providència es movia per camins misteriosos, això segur. Si s’hagués tractat d’un altre agent, en Böhm hauria necessitat temps, massa temps, per conèixer el seu adversari, buscar-ne els caus amagats, aprendre’n els hàbits i febleses. Però a la Nancy la coneixia. No estava tot perdut.
Va tornar al cotxe, on l’esperava en Heller, netejant-se les ulleres. Al jove el va posar nerviós veure que el seu cap somreia.