Capítol 12

Les estacions de tren eren un risc massa gran i la Gestapo era lenta per arribar als autobusos, i per tal com la gent que els utilitzava era majoritàriament de classe baixa i italofrancesa, era poc probable que hi busquessin Madame Fiocca.

La Nancy se sentia nua com un nounat mentre comprava el bitllet i seia al fons de l’autobús, al costat de la finestra i d’una dona molt vella embolicada en mitja dotzena de bufandes i la seva neta, una nena bonica de cabells rinxolats de sis anys.

L’autobús estava ple del tot. Hauria de sortir. Va mirar el rellotge, i l’àvia ho va veure i va arronsar les espatlles.

—Els dimarts, el conductor d’aquesta ruta és el vell Claude. Que sempre va tard. Es deu estar prenent l’últim conyac al bar de l’estació. I després haurà d’anar a can Felip.

—El que vull és que marxem —va murmurar la Nancy.

La vella la va mirar de dalt a baix.

—Ah, sí? Que viatja sola? —Després va mirar més enllà de la Nancy per la finestra—. No, aquests carallots, no!

La Nancy va seguir la seva mirada. Dos homes amb uniforme de les SS estaven interrogant la noia de la taquilla del costat de la porta del recinte i, de tant en tant, miraven la filera d’autobusos que esperaven per marxar. Merda. Ni tan sols podia baixar i fugir corrent. L’espai estava atapeït fins a l’últim centímetre. La vella asseguda al seu costat va ensumar sorollosament.

—Julie! —La nena rinxolada va deixar de jugar a comptar amb els dits i va aixecar el cap—. Seu a la falda de la senyora i canta-li una cançó fins que ens posem en marxa.

Amb un petit sospir, com si estigués acostumada a aquelles peticions una mica irritants, la Julie es va asseure a la falda de la Nancy i es va posar a cantar una versió mig improvisada d’«Alouette» en veu baixa. La Nancy anava a protestar, però de seguida va entendre que la vella li estava oferint una tapadora. Si la Gestapo buscava una dona sola no es fixarien en una mare i la seva filla.

De cua d’ull va veure que els homes de la Gestapo s’acostaven amb un home gras i caravermell amb l’uniforme de l’empresa d’autobusos que panteixava al seu costat. Van tenir una conversa acalorada, i en acabat els dos alemanys es van passejar amunt i avall de l’autobús, però per fora, mirant a través del vidre. La Nancy va amagar la cara en la nena. Un cop sec a la finestra li va fer aixecar el cap per sobre els tirabuixons de la Julie i parpellejar de cara a l’home de les SS. Era un dels que hi havia al matí al vestíbul? L’home la va mirar perplex.

La vella es va inclinar i va picar amb el puny a la finestra.

—Deixeu-nos en pau! —va cridar—. La meva filla ha estat llevada tota la nit amb la nena i ara que té cinc minuts per dormir l’heu de despertar! Deixeu-nos en pau!

No era gaire clar que els alemanys ho haguessin entès tot. Però sí la idea general, i amb un murmuri de disculpa es van retirar. Al cap de poc el motor va espetegar i, amb un gemec metàl·lic, l’autobús va sortir de l’estació.

—Ja pots baixar, Julie —va dir la vella, i la nena va saltar de la falda de la Nancy.

—Gràcies —va dir la Nancy—. M’ha fet un gran favor.

Va obrir la bossa de mà i en va treure un bitllet; la vella se’l va mirar i va tornar a ensumar.

—Els ha fet mal, a aquests carallots?

—Sí.

—I els en pensa fer més?

—Ja hi pot comptar —va contestar la Nancy.

La vella va assentir pensarosament.

—Doncs estem en pau. Faci’m el favor de vigilar-me la nena que vull dormir una mica.

La Marie Dissard, el pis de la qual feien servir com a casa segura a Tolosa, la va rebre efusivament. Era un pis molt petit: quatre habitacions quadrades diminutes, tres de les quals sense finestres, en un dels carrerons estrets del centre de la ciutat. La Nancy coneixia bé el pis i la mestressa. La Marie tenia seixanta i pocs anys, subsistia amb cafè i tabac, tenia un gat negre molt gros que es deia Mifouf i els nervis d’acer. S’avenien força, i escoltaven juntes la BBC i després comentaven el que havien sentit. La Marie no va preguntar a la Nancy per l’Henri, no va donar voltes al que podria estar-li passant, i la Nancy no li va preguntar pel seu nebot, que feia tres anys que estava tancat en un camp de presoners. Van parlar de la guerra, sobre quan els anglesos farien un cop de cap i envairien França. No podia faltar gaire. Per força.

Tres vegades li va dir adeu la Nancy, i va agafar el tren cap a Perpinyà. Allà va seure en una cafeteria dels afores, mirant els cims distants dels Pirineus i comminant mentalment els núvols de tempesta que es congriaven. Si hi havia cap possibilitat d’iniciar la travessa per les muntanyes, el seu contacte a la ciutat, l’Albert, posaria un gerani a l’ampit de la finestra del seu pis. No hi va aparèixer cap flor.

Després del tercer viatge, va rebre un missatge de Marsella a través d’un correu, una noieta amb pigues i pestanyes clares que va dir que es deia Mathilde, i els va comunicar que la Gestapo havia arrestat l’Albert, i pitjor encara, en Philippe també.

—Quan? —va preguntar la Nancy, amb la pell glaçada a la cuina caldejada de la casa segura—. Com?

La noia es prenia el cafè de Madame Dissard a glopets, com si el volgués fer durar tant com fos possible.

—L’endemà que vostè se’n va anar, Madame.

La Mathilde tenia uns ulls enormes i una expressió d’absoluta simplicitat. S’entenia que l’haguessin enviat a ella. Si els soldats alemanys l’aturaven, no es creurien mai que fos una espia. «La millor disfressa que tenim són les presumpcions que fan els altres sobre nosaltres». La Nancy ho sabia millor que ningú.

Gràcies a Déu. Per un moment s’havia angoixat pensant que potser l’Henri havia… però no. L’arrest havia estat massa ràpid perquè la font d’informació de la Gestapo hagués estat l’Henri.

—Qui l’ha traït? Sabeu què ha passat?

—Jo hi era, Madame. —La noia va veure la cara d’incredulitat de la Nancy—. A la taula del costat. Tenia detalls sobre la fugida d’un presoner per donar a en Philippe, però ell devia veure alguna cosa. No em va fer el senyal perquè m’hi acostés. Llavors va venir un home i es va asseure davant d’ell. Un francès, que ell va anomenar «Michael». Van parlar un minut o dos i després els homes de la taula de darrere en Philippe es van aixecar, van treure les pistoles i se’l van endur.

—Però, a en Michael no se’l van endur? —va dir la Nancy ràpidament.

—No, el malparit es va quedar allà somrient i acabant-se el vi —va dir, rabiosa—. Conec la cambrera de la cafeteria, Madame. És una bona francesa. Li escopirà al menjar cada vegada que aquest Michael vagi a menjar a la seva taula.

La Nancy va brandar el cap. Però era millor que res.

—El conec —va dir—. Va treballar per al meu marit.

La Mathilde va assentir amb tristesa.

La Marie va apagar el cigarret al cendrer i en va encendre un altre.

—Han detingut algú més? —va preguntar.

—Només l’Albert, el mateix dia.

La Nancy va mirar la Marie i va veure el petit cop de cap de satisfacció de la dona. Sabien el que significava. Que ni en Philippe ni l’Henri no havien parlat encara. L’estómac de la Nancy es va contraure i ella va tenir una visió fugaç de les mans d’en Gregory. Déu del cel. Què li devien estar fent a l’Henri? Va girar el cap i va beure’s el cafè.

La Marie va escurar-se la gola.

—Com estan els plans de fugida de la presó, Mathilde?

La noia li va somriure.

—Van endavant. Aquesta nit. Per això soc aquí. Haurien d’esperar-los aquesta nit a no sé quina hora i poden anar amb vostè a Espanya, Madame Fiocca.

—L’Albert era el meu contacte a Perpinyà, l’Antoine és mort —va contestar la Nancy—. Qui tindré de guia?

La Mathilde es va fregar els ulls i va badallar abans de contestar.

—Et donaré un punt de trobada en un cafè dels afores.

—I un pla de contingència?

La noia va brandar el cap.

—Ja no ens en queden.

El Mifouf va saltar a la seva falda i va miolar solidàriament. La Mathilde el va acariciar i l’animal va roncar.

—Vaig treballar amb un escocès que es deia Garrow —va dir la Marie—. El mes passat va haver de fugir, però una vegada vam anar junts a Perpinyà. Tinc una adreça. Ni contrasenyes, ni noms, però una adreça sí. Haurà de ser el teu pla de contingència, Nancy. —Va fer un altre glop de cafè i va tamborinar amb els dits sobre la taula—. Sense en Philippe, haurem de fer servir un altre falsificador per tenir documents per als presos. No és tan bo.

La Nancy va pensar en els homes que havia acollit després de fugir de la presó.

—També necessitaran que els rentem la roba —va dir—. Això ho podem fer, si més no.

Els homes, que eren set, van arribar a les 2.30 de la matinada. La Nancy no s’explicava com s’ho havien fet per arribar a Tolosa en el seu estat. Tenien la roba esparracada, les cares demacrades i pudien. Per primera vegada, la Nancy va agrair l’afició al tabac de la Marie, però tot i així feien una ferum insuportable.

Després que els expliquessin la història de la seva fugida —vi drogat, un guàrdia subornat, un camió de fenc i una caminada de cinc quilòmetres amb un mapa dibuixat en un paquet de tabac—, la Nancy els va ordenar que es despullessin, llancessin la roba a la cambra de bany de la Marie i es rentessin. Van tornar a la cuina un per un, embolicats amb llençols i mantes, amb la pell encetada de tant fregar-la. Les sirenes van començar a sonar a trenc d’alba. Els gendarmes, la milícia i els alemanys escorcollaven la ciutat buscant el repartiment de Juli Cèsar, que s’amagava a la cuina de la Marie en silenci.

—Senyora —va dir un aviador anglès a la Nancy mentre les patrulles anaven amunt i avall pel carrer—. No em puc enfrontar a la Gestapo amb un llençol. Seria tan amable de tornar-me els pantalons?

—No. Em sap greu, Brutus. Fins que no estiguin nets, no —va dir la Nancy—. I després, tardaran almenys un dia a eixugar-se. No els podem pas penjar davant de la finestra, oi?

—Brutus? —Es va mirar—. Ah, sí. És clar.

Es va tancar bé el llençol i va tornar tot enravenat a la cuina.

Al tren es van separar. Quatre dels presos fugits parlaven força bé el francès, la resta gens. La Nancy els va dividir en grups, els va donar hores concretes per aparèixer al lloc de trobada de Perpinyà i els va ensenyar una sèrie de cops de cap, arronsades d’espatlles i mots senzills que els podrien servir per travessar un control no gaire rigorós.

Ella estava asseguda en un vagó de segona classe ple com un ou, amb la bossa de mà a la falda i resant perquè fes bon temps a les muntanyes. Amb ella anaven dos dels anglesos, el que volia els pantalons i un pèl-roig que a la Nancy no li queia bé. Havia rondinat pel menjar que li havia ofert la Marie i s’havia queixat perquè la Nancy no li havia pogut treure totes les taques de la camisa. Gairebé l’hi fa empassar. Havien agafat el tren del vespre. Allò significava que, quan arribessin a Perpinyà, els carrers estarien buits, però alhora tindrien un parell d’hores abans del toc de queda per fer el que necessitaven fer. Si no els abandonava la sort.

La sort els va abandonar.