Capítol 25

En Tardivat caminava en silenci i la Nancy ho agraïa. La pujada era forta, i l’adrenalina que l’havia empès les últimes hores començava a esfumar-se. El mal de cap li feia venir ganes de vomitar i els cops de l’espatlla i el costat li feien més mal a cada pas que feia. Ja havia fracassat. En Buckmaster li havia demanat que convertís les tropes d’en Gaspard en una força de combat decent, i els havia deixat sols vint-i-quatre hores després d’aterrar a França. Tenia un aliat, que li havia costat un paracaigudes, i ves a saber fins quan es quedaria amb ella. Què li podia oferir al tal Fournier, al capdavall? Uns quants diners, això sí, però la podia fer matar igual de fàcilment. On s’havia ficat, en Denden?

Devia fer dues hores que caminaven quan en Tardivat es va aturar i es va repenjar en una paret baixa de pedra, tapada pels líquens.

—Descansem.

Parar gairebé era pitjor; a la Nancy li tremolaven tots els músculs del cos.

—Necessito el meu operador de ràdio —va dir la Nancy—. Ha aterrat a prop de Montluçon i havíem quedat al campament d’en Gaspard.

En Tardivat no va dir res d’entrada, després va ensumar.

—Puc enviar un missatge en aquella direcció. Explicar-los on anem.

La Nancy el va mirar de biaix. En la foscor en distingia el perfil, però no li veia l’expressió.

—Com vols dir, enviar un missatge?

—Els alemanys no tenen gaires amics a les muntanyes, i sí, els homes d’en Gaspard són deixats i desorganitzats, però amb el que fan mantenen els alemanys a les carreteres principals. Els missatges es passen de la mateixa manera que s’ha fet sempre aquí, en mà, d’un mas a l’altre, entre les dones. Sabran que és aquí i per què. Els podem demanar que vigilin si apareix un desconegut i li diguin on ha d’anar. —Va somriure—. La majoria dels gendarmes de la regió li indicarien el camí.

—Molt bé. —Es va posar dreta i va perdre l’equilibri. No va caure gràcies al braç que en Tardivat li va passar per sota el colze.

—Aquesta nit no caminarem més —va dir ell categòricament—. Hi ha un cobert per a vaques passat aquell cim. Hi acamparem aquesta nit i enviaré el missatge.

—Vull arribar on és en Fournier.

—Capità, crec que seria millor que el conegués quan no estigui a punt de desmaiar-se. Per allò de les primeres impressions.

La Nancy es va mirar la mà. Fins i tot a la pàl·lida claror de la lluna, la va veure tremolar. Tenia raó.

—Entesos.

El fred era intens quan es va despertar al matí. Es va abrigar bé amb la manta sobre les espatlles per fruir d’un segon més d’escalfor. Feia pudor de fum i d’animals. Va obrir els ulls. La construcció que en Tardivat havia decidit que fos el seu campament la nit anterior era una borda baixa de pedra. La Nancy es va fregar les mans sota la manta, i va sentir punxades per tot el braç. Va pensar en el seu llit de Marsella, els llençols de cotó planxats i els coixins de seda, els cafès i els croissants a punt. La Claudette obrint les cortines i les persianes perquè l’escalfor i la llum del Mediterrani inundessin l’habitació. Mentre la Nancy prenia el cafè, asseguda al llit, la Claudette li omplia la banyera, li preguntava pels seus plans del dia i li demanava instruccions. L’Henri se n’anava a treballar cada matí abans que ella es despertés, però la Nancy sempre posava la mà al clot que el seu cos havia deixat al matalàs, i li deia bon dia.

I ara estava bruta, adolorida, en una borda, i tan morta de fred que hauria deixat entrar les vaques per escalfar-se una mica. En Tardivat va aparèixer a la porta, amb un feix de llenya a les mans. La Nancy va decidir que era raonable fer veure que dormia fins que ell encengués el foc, i quan va veure que havia pres, es va «despertar» amb un badall teatral, es va treure el coixí de setí de sota el cap i el va espolsar.

En Tardivat va somriure.

—Bon dia, capità.

—Bon dia. Hi ha res per menjar? Ara em menjaria aquella gasòfia de xai que es cruspia ahir en Gaspard. Estic afamada.

Ell es va asseure encreuant les cames davant de les flames i va obrir el sarró, d’on va treure mitja barra de pa i un tall de formatge cantal daurat que feia olor de prats, a més de dues ampolles de cervesa.

—Em deu quaranta francs —va dir, mentre ella s’arrossegava de cul cap a ell i el foc.

—No fotem!

Ell va arronsar les espatlles, va arrencar un tros de pa i va tallar el formatge amb el ganivet.

—Si vol que les persones que cal sàpiguen que corre per aquí un agent anglès amb diners i que té intenció de pagar pel que necessita, pagar de més pel seu esmorzar és una bona manera d’escampar la notícia.

Era raonable. La Nancy no va contestar fins que no va tenir la seva ració de pa i formatge a la mà i l’ampolla de cervesa repenjada en una cuixa.

—Els maquis no teniu sentit de la seguretat, oi?

Ell va arronsar les espatlles.

—La gent d’aquí no dirà res als alemanys. Si ho fessin, els seus animals es podrien posar malalts d’un dia per l’altre i morir.

La Nancy va intentar mastegar més a poc a poc. El menjar era bo i el trobava més gustós després del dia desgraciat que havia passat i de la nit gèlida. Va sentir que el seu antic jo es reviscolava i despertava dins d’aquella closca esquerdada.

—No saps com són —va dir finalment—. Fins ara us han deixat en pau, però crec que això canviarà. Quan volen controlar una zona, els alemanys es tornen bojos. Els pagesos no parlaran si creuen que poden perdre les vaques, però ho faran si algú apunta al cap del seu fill amb una pistola.

En Tardivat va parar de mastegar i la va mirar, com si reflexionés.

—Tingue-ho en compte, Tardi, ves amb molt de compte amb el que dius a la gent a partir d’ara. Si no saben on som, o què fem, no hauran de mentir quan els amenacin.

Ell va arronsar les espatlles, però la Nancy va veure que ho havia entès.

—Sempre has viscut aquí? —va preguntar, quan va haver satisfet una mica la gana i la set.

—Gairebé sempre —va dir ell—. Menys el temps que vaig passar a l’exèrcit. El meu pare era sastre a Orlhac; vaig aprendre l’ofici amb ell. La meva dona és de família de pagès, i quan ens vam casar, passàvem unes quantes setmanes l’any a les seves terres. És una bona terra. Val la pena defensar-la.

Mentre el mirava menjar, la Nancy va pensar que no havia trobat mai tan bo un sopar de llagosta amb xampany com aquell pa amb formatge que estava assaborint. Però també era veritat que feia molt de temps que no passava gana de veritat. Potser també podia defensar aquella França, la França d’en Tardivat i la seva família, els pagesos i els vilatans, a més de la França de la sofisticació i les llums brillants. Potser.

El ronc d’una moto. La Nancy va assenyalar el sotabosc i en Tardivat va assentir; van saltar el mur de la vora del camí i es van ajupir. La Nancy es va estirar per mirar per un forat de la pedra. El brunzit de la moto es va convertir en estrèpit. Fins que la moto no els va sobrepassar, no es va aixecar i va xiular. La moto va parar i l’home que seia darrere es va girar. Va saludar amb la mà i va baixar de la moto.

—Denden! Per l’amor de Déu, com m’alegro de veure’t.

Va córrer pel camí cap a ell.

—Nancy! Estàs feta un fàstic.

En Dendeu va obrir els braços i la Nancy va tancar els ulls i el va estrènyer fort, absorbint-lo. Ell va riure i després la va apartar, i la va agafar per les espatlles.

—I aquest home tan guapo que s’amaga darrere el mur?

—Es diu Tardivat. Em va trobar en un arbre.

—Un home afortunat, doncs, però explica-m’ho tot. L’únic que sé és que aquí la seguretat fa riure. Un pagès amb la cara d’un cul d’ovella ens ha parat a la carretera i ens ha dit, com si res, que l’altre agent anglès caminava per l’altiplà per trobar en Fournier. I jo ennuegant-me amb totes les meves contrasenyes i tapadores que duia preparades.

La Nancy va riure.

—Ja, en Buckmaster els afusellaria a tots. T’ho explicaré tot. Com t’ho has fet perquè et portessin en moto?

L’home de la moto ja havia girat el vehicle. Els va saludar amb un cop de cap sec tot passant i en Denden li va respondre saludant amb la mà i enviant-li un petó. El conductor va arrufar les celles i va accelerar.

—Oh, mira que bé, s’ha tornat tímid —va dir en Denden—. Ja veus que he fet amics, més que tu, pel que veig.

En Tardivat va mirar la moto que s’allunyava per la baixada i després va anar cap a ells. La Nancy va fer les presentacions.

—Molt de gust, és clar que sí. Em portarà això, oi? —En Denden li va posar una bossa de lona de cantells quadrats al pit, i en Tardivat la va agafar amb cara d’escepticisme i sorpresa—. És la ràdio totpoderosa, senyor Tardivat, i les nostres vides en depenen, o sigui que faci el favor i que no li caigui per res del món. Guiï’ns, que la Nancy i jo el seguirem i ens posarem al dia.