Capítol 26

El campament miserable de la vora de l’altiplà feia que el camp ple de tifes d’en Gaspard semblés un paradís, però la Nancy feia deu minuts que hi era i encara no l’havia estabornit ningú, o sigui que en aquest sentit la situació havia millorat.

En Tardivat els va portar davant d’un home d’extremitats llargues, quaranta i tants anys, les celles molt arrufades i un rifle penjat de l’espatlla. En Fournier. La Nancy havia comptat trenta homes i havia vist dos barracons amagats entre els arbres i ben tapats amb fullatge. Un avió que els sobrevolés a tres-cents metres no els detectaria. Allò també era una millora.

—Quan és la pròxima transmissió de Londres? —va murmurar discretament.

—Deu minuts, preciosa, però no hi haurà res per a nosaltres! Els haurem de dir que no ens han devorat els llops abans que ens enviïn alguna cosa. Per no parlar del fet que necessitaran coordenades d’un lloc de lliurament. Fins demà a les tres no estaran esperant el meu senyal.

—Pots tenir la ràdio preparada d’aquí a deu minuts? Vull deixar una cosa clara.

En Denden la va mirar i va sospirar.

—Ho tindré tot preparat i a punt.

La Nancy va anar a donar la mà a en Fournier amb un somriure. Ell va encaixar, però no va somriure.

—Soc la capità Nancy Wake —va dir—. I Londres vol que doni a en Gaspard i els seus homes totes les armes que pugui. Però en Gaspard i jo no ens hem entès. Les voldria vostè?

Ell la va mirar de dalt a baix, amb una mirada freda i avaluadora.

—Potser sí. Què em pot oferir, capità Wake? —Va posar èmfasi en el grau, amb el mateix desdeny insultant que havia sentit la Nancy al campament d’en Gaspard.

Va tenir una visió sobtada d’ella mateixa caminant per tot l’Alvèrnia fins a la fi dels temps, buscant un grup de combatents que fos capaç de superar el seu ego prou temps per acceptar amb un «gràcies» educat el que ella els oferia.

No hi havia temps per fer-ho.

—L’hi explicaré amb molt de gust —va dir.

Els maquisards van observar com en Denden muntava el receptor de ràdio i la Nancy es va asseure a l’herba al costat, mirant-los a ells. Tots desnodrits, i no semblava que fessin un bon manteniment de les armes, però tampoc no en tenien gaires. La majoria eren joves, molt joves. Poc més de vint anys. Haurien d’haver estat empaitant noies als pobles i fent enfadar els vells, no podrint-se al bosc, evitant els alemanys que els volien enviar a treballar en fàbriques per al Reich, o preparant-se per sacrificar-se per fer-los fora de França. La Nancy va tornar a sentir a la gola aquella glopada de fúria que havia sentit a Viena i a Berlín. El món ja era un lloc prou malmès i violent; per què l’havien d’empitjorar encara més els nazis amb el seu verí? La marxa que havia vist a Berlín, la fascinació embogida a les cares de les persones de la multitud cridant amb entusiasme en resposta a l’odi irracional que s’escopia des de l’escenari.

—És l’hora, Nancy —va dir en Denden.

Va sortir de la cridòria d’aquell públic suat per tornar a la pau del bosc de l’Alvèrnia.

—Encén-la —va dir.

Un xiulet d’estàtica, i després una veu.

—Aquí Londres —va dir la veu en francès, i els homes van aixecar el cap. En Fournier es va girar cap a ells—. Els francesos parlant amb els francesos. Però primer alguns missatges personals. En Jean té un bigoti llarg. Hi ha un incendi a la companyia d’assegurances. —Els maquis es van mirar divertits—. La granota rauca tres vegades.

Un parell d’homes van riure.

La Nancy va somriure.

—No és un galimaties. És un codi. Londres confirma a agents com jo repartits per França que aquesta nit hi haurà lliuraments en paracaigudes. Poden portar carn en llauna i sucs. Xocolata i tabac.

—Tabac francès? —va preguntar un dels maquis.

—Sembles massa jove per fumar, però sí. Tabac francès. —El noi es va ruboritzar—. I tendes franceses per protegir-vos de la pluja francesa i botes per caminar pel fang francès. —Ara somreien tots. Bé, tots menys en Fournier—. El millor és que us podem subministrar armes, plànols i intel·ligència. Subfusells Sten, explosiu plàstic, detonadors amb temporitzador, granades, revòlvers, una llista d’objectius perquè sapigueu on atacar els alemanys per fer-los més mal, i plans per fer-ho.

En Fournier es va encendre un cigarret i va bufar un fil de fum per un cantó de la boca.

—I ens ho donareu i ja està? Perquè els anglesos són així de bons?

Una mica de desdeny i la ganyota li estriparia algun múscul. Que pesats, els francesos, va pensar la Nancy. Ella s’havia casat amb un, sí, però en conjunt eren obtusos, desconfiats…

—No s’ha de pagar, Fournier —va dir, mirant-lo als ulls—, si es refereix a això. No caldrà que es vengui el seu millor porc per rebre una caixa de subfusells.

—No volia dir això i ho sap.

La Nancy va assentir.

—Totes les peticions a Londres passen per mi. I he vist com els anglesos s’esllomen i s’arruïnen per aconseguir aquestes coses, o sigui que no permetré que es malgastin. Us entrenaré perquè sapigueu com utilitzar aquestes armes. Insistiré perquè respecteu les mesures de seguretat necessàries i qui no ho faci se les carregarà. No llançareu cap atac sense el meu vistiplau, i recordeu que això és per preparar-nos per a quan els aliats envaeixin i alliberin França, o sigui que res de passar comptes o executar venjances. Nosaltres coordinem.

—No som les seves putes —va rondinar en Fournier.

—Ni jo la vostra. Treballem junts. Aquest és el tracte. Ara digui’m què necessita i deixi que els entreguem… la salvació.

Els homes van mirar en Fournier. Que no va somriure, però va assentir. Els homes es van relaxar. En Fournier va treure una llibreteta negra de la butxaca de dalt.

—Tinc una llista de coses que necessitem, capità.

Encara va dir el grau de la Nancy com si li fes mal a la boca, però era un començament, i… de moment no l’havien estabornit ni lligat a una cadira.

—Doncs repassem-la —va dir la Nancy, i després va mirar en Denden—. Crec que ja pots guardar la caixa dels trucs. Ves a fer amics.

—Oh, que bé, tu pots ser la mare estricta i jo el pare que avicia la canalla francesa. —La Nancy es va esgarrifar—. Què t’havia dit, estimada?

—Res. Au, ves.