Capítol 41

Les poques guies publicades sobre la bellesa de l’Alvèrnia els anys anteriors a la guerra recomanaven l’experiència de viatjar amb tren. Insistien que les vistes que es podia regalar un viatger, en els còmodes vagons de primera, dels congosts profunds, les muntanyes cobertes de pinedes i els sobtats vessants de les muntanyes no es podien deixar perdre. I, especialment, tots els viatgers havien d’experimentar aquell triomf de l’enginyeria del reconegut geni Gustave Eiffel, el viaducte de Garabit. Les guies enumeraven els números amb un plaer extàtic: una amplària de gairebé 170 metres, un arc que s’alçava 120 metres per sobre el riu Truèire en un brodat elegant de ferro forjat. Una meravella. Una obra d’art, i un miracle de competència de l’enginyeria.

I la Nancy ho faria volar pels aires.

Ara com ara ningú feia servir el tren per plaer. Les vies eren les artèries fosques que portaven soldats i armes alemanys al nord i al sud travessant tot França, trens de tropes lents, de ferro, plens a vessar de soldats i fum de tabac, que ara es dirigien a les línies terrestres aliades. Els aliats havien aconseguit mantenir en secret els seus plans, i tanmateix la Nancy havia sentit a parlar de reforços que s’estaven preparant per a punts de desembarcament al sud i al nord, i els alemanys no tenien altre remei que esperar i veure cap a on havien d’anar.

La Nancy va descobrir cap a on era mentre omplia la motxilla, a través de la veu càlida d’Ici Londres. Normandia. S’hauria jugat l’aliança amb Calais, però s’hauria equivocat. Més lluny, a les costes de l’Atlàntic fred, enmig de la boira i les onades, milers de soldats ja batallaven a la sorra i la cursa havia començat. Si els nazis aconseguien portar els seus homes i l’armament pesant a aquelles platges al llarg dels dos dies següents, potser els aliats haurien de retirar-se i tornar a endinsar-se al mar. Si la Resistència aconseguia aturar l’enemic, posar traves a l’avançament, blocar i tallar aquelles artèries, la gran màquina de guerra alemanya s’aturaria, es dessagnaria i les tropes a les platges de Normandia podrien resistir i endinsar-se a França.

En Fournier dirigia un grup d’homes que havia de volar una estació al sud de Clarmont d’Alvèrnia; en Gaspard destruiria el tren de combustible que venia de la costa, després la fàbrica de combustible, i la Nancy, en Tardivat i el seu equip farien explotar el pont d’Eiffel sobre el riu Truèire.

Era l’objectiu principal que li havien encarregat en els dies posteriors a aquell en què en Buckmaster l’havia apuntat amb una arma al cap, i ell mateix havia dit que era un os dur de rosegar. Ferro reblat entrecreuat, metall teixit complex, una bèstia esplèndidament equilibrada que podia resistir fallades múltiples en punts múltiples i no esfondrar-se. Però havia de volar. Si els alemanys no el podien utilitzar, la seva xarxa quedaria molt malmesa. Si els altres grups de la Nancy també volaven els seus objectius —caixes de senyals, bifurcacions, trams de la línia en què les vies giraven en revolts complicats—, la xarxa quedaria desarticulada i les reparacions s’allargarien durant mesos.

Els enginyers de Londres, observant fotos borroses de reconeixement, dibuixos antics, postals i fotografies que un d’ells havia portat d’un viatge molt agradable amb cotxe per la zona, van dir que el punt clau d’atac era a la part més elevada de l’arc, on el pes de la línia fèrria descansava sobre la part posterior, però per estar-ne segurs seria millor fer explotar les càrregues quan un tren travessés la gorja. El pes addicional contribuiria a ensorrar l’arc. N’estaven segurs. La Nancy se’ls imaginava traient-se les pipes de la boca i arronsant les espatlles al voltant d’una taula a Baker Street. Gairebé segur.

Li havia semblat prou clar quan l’hi havien explicat a Londres, però el dia que la Nancy va veure el pont per primera vegada, una setmana després de llançar-se en paracaigudes, el cor se li va encongir. Era un monstre. Els números de les guies no significaven res fins que no et situaves a sota, tiraves el cap enrere i el veies imponent a sobre, amb el cel blau clar de fons.

Els flancs a cada costat del pont eren gairebé verticals, o sigui que per arribar a la base de l’arc havies de baixar per un coster ple de vegetació i passar pel costat de les immenses pilones de pedra. S’hi podia accedir pel cantó nord, però el gradient més suau d’aquell flanc facilitava que algú amb un rifle i bona punteria et detectés abans que t’hi atansessis, o et fes caure de cop de l’arc abans que arribessis a la meitat. A les fotografies fetes abans de la guerra, s’hi veia una escala de metall que pujava pel costat de les pilones de ciment a cada cantó del pont, però els alemanys les havien arrencat amb un bufador.

Tanmateix, si arribaves a dalt de l’estructura de pilones, hi havia un tram estret i llarg de graons que pujaven fins a la corba de l’arc. L’únic problema era que, atès el treball de gelosia força obert del ferro, seria molt evident si un grapat de maquisards l’escalaven amb una motxilla plena d’explosius.

Els alemanys sabien que el viaducte era crucial i el custodiaven bé. La Nancy l’havia observat molt de temps, s’havia passat hores asseguda sota la pluja de primavera amb un quadern i un termos, i havia arribat a reconèixer alguns dels homes que el guardaven. Hi havia tres patrulles en moviment a totes hores, pujant i baixant els estrets passatges de sobre el pont. Sonava una campana deu minuts abans que arribés un tren per donar-los temps de sortir, i sempre ho feien al trot. Era raonable. Quatre patrulles més pujaven i baixaven per les ribes del riu, i s’havien construït garites de fusta, amb metralladores pesants. La Nancy i en Tardivat s’havien trencat el cap a les nits pensant com podien fer-ho.

A més, hi havia el problema de saber quan passaria un tren. Una de les coses de què la Nancy estava força segura era que no se cenyirien a horaris estrictes un cop tinguessin coneixement de la invasió.

Necessitaven una distracció per dissimular la seva aproximació i emboscades a la costa nord per abatre les patrulles. Aleshores la Nancy, en Franc i en Jean-Clair baixarien, s’enfilarien a les pilones, pujarien ràpidament els graons estrets, col·locarien les càrregues perquè esclatessin quan passés el tren i baixarien per on havien vingut. Bufar i fer ampolles.

Crear una distracció era fàcil. O força fàcil. Un pont per a cotxes, estret, una germana lletja i sense gràcia del bell arc d’Eiffel, travessava el riu a uns tres-cents cinquanta metres riu amunt. L’havien de volar. En Rodrigo dirigiria aquell equip. Les patrulles de les ribes serien els següents, i en acabat en Tardivat, en Juan i en Mateo es quedarien al lloc per mantenir distrets els homes de dalt. I tot s’havia de fer ràpidament. Sí, amb sort podien eliminar les patrulles, col·locar les càrregues i tocar el dos sense que els alemanys se n’adonessin, però era un risc enorme. Si els detectaven abans d’hora, els homes de les torres de guàrdia avisarien el tren i l’aturarien abans que travessés el pont. Fins i tot si les càrregues explotaven, el pont d’Eiffel podia ser reparable, i en lloc d’un cop a les entranyes de l’enemic, tot plegat podia ser només una irritació. La Nancy no estava d’humor per ser només ser una petita molèstia.