Capítol 52

La Juliette la va fer passar de llarg de la porta principal fins a arribar a un carreró. La central de la Gestapo, un antic hotel, donava a una plaça concorreguda a prop de l’estació de tren, i cada dia la població de Montluçon podia veure els oficials amb els uniformes de les SS, amb els abrics negres de pell, rebent els membres de l’Ajuntament en reunions i sessions informatives. La gent els observava i passava tan de pressa com podia. Abans de la guerra, taxis i cotxes privats deixaven empresaris i turistes davant del porxo elegant, però l’equipatge, igual que el menjar i la roba de llit que entrava i sortia de l’hotel, es portava al pati del darrere. Era per aquell pati que es feia la feina autèntica de la Gestapo: les furgonetes que circulaven a totes hores de dia i de nit, els guàrdies que comprovaven llistes d’homes, dones i nens, atordits per la por, que es descarregaven com bestiar i s’empenyien per les portes de servei cap a les cel·les del soterrani.

I per aquesta via també entraven els plaers de què gaudien els oficials: els béns de luxe que es prenien de soterranis, botigues i vil·les abandonades, i les dones. Quatre sentinelles custodiaven l’entrada al pati: dos en plataformes elevades, que els donaven una visió del pati i del carrer que hi portava, i dos més a punt per aixecar la barrera i comprovar els noms a les llistes. El sentinella va mirar atentament la Nancy i ella va abaixar els ulls, temorosa que hi detectés el llampec d’odi. Sentia la foscor a la sang i als ossos tan verinosa que estava convençuda que hauria pogut matar aquell home només tocant-lo amb la punta del dit.

—No és la noia de sempre —va dir el sentinella—. El capità Hesse normalment les vol més plenetes que aquesta.

La Nancy va sentir com la repassava amb els ulls.

—La Sophie està malalta —va dir la Juliette. Semblava avorrida i irritada. Una actriu nata, va pensar la Nancy, però potser les putes ho havien de ser—. El capità Hesse va dir que aquesta noia li anava bé. Vol fer-lo esperar més, encara?

El sentinella va arronsar les espatlles i va escriure una nota al diari.

—Carn per a la taula del capità —va dir.

La Juliette va desaparèixer immediatament en la nit. El sentinella va aixecar la mà, va fer petar els dits i la Nancy li va donar la seva bossa de mà. L’home la va obrir. Pintallavis. Colònia. Un parell de condons embolicats amb alumini. L’hi va tornar amb una inspiració i la va guiar fins a la porta de servei. La Nancy no era el primer agent del SOE que entrava per allà. Va pensar en el que havia sentit a dir de Maurice Southgate, l’home capturat just abans que ella aterrés a França. Va pensar en els dos operadors de ràdio que havien desaparegut rere aquelles portes en la boira i la foscor alhora, i es va preguntar si encara devien ser vius en un camp. Va pensar en l’Henri i va tancar els punys, clavant-se les ungles als palmells.

Hi havia un tauler d’anuncis clavat a la paret just al costat de la porta. La Nancy el va mirar de gairell, el temps suficient per veure la foto d’en Fournier i la seva, i l’absurda quantitat de diners que s’oferien per lliurar-los en aquella casa precisament. El sentinella no ho va mirar, es va limitar a guiar-la, fent soroll amb les botes gruixudes, pujant per l’estreta escala de servei que donava a la part de l’edifici destinada als hostes de l’hotel, i ara als oficials. Els panells de fusta gruixuts s’alternaven amb grans miralls i els llums elèctrics brillaven sota els vidres fumats. La Nancy va caminar al costat d’una infinitat d’imatges d’ella mateixa. El sentinella s’havia convertit en un exèrcit i ella també, però ara les catifes gruixudes apagaven els seus passos.

El guàrdia va obrir una porta i li va fer un cop de cap amb un somriure burleta. Cinc homes van aixecar el cap de la taula. Cap d’ells no era en Böhm. La seva intuïció l’havia encertat. Era un SS pur i no s’hauria corromput mai la carn amb una puta francesa. Aquells homes van aixecar el cap amb una expressió de sorpresa i cobdícia.

Ja hi havia una altra noia, rossa, asseguda a la falda d’un oficial que no semblava tenir més de vint anys, vermell com un pebrot mentre ella li acariciava el clatell i es removia una mica sobre els seus genolls, cosa que feia riure els altres homes.

El capità que era més a prop de la Nancy va allargar el braç, l’hi va passar per la cintura i la va estirar cap a ell. Després li va passar la mà pels pits i la panxa, li va ficar la mà sota la faldilla i va introduir un dit entre la part de dalt de la mitja i la carn de la cuixa. Ni tan sols li va mirar la cara.

—Bonica desconeguda, quin detall per part de Madame Juliette enviar-nos una noia nova.

La Nancy li va treure la gorra i se la va posar al cap; després es va inclinar i li va fer un petó a la calba.

—Nova i forta —va dir fluixet, arrambant-se més. Els dits de l’home es van atansar al cotó de les calces i els altres homes van riure—. Una altra copa?

La va deixar anar cap a la tauleta on hi havia una gerra de vi negre, envoltada d’una dotzena de copes. Un dels altres oficials s’estava impacientant amb el noi jove. Va moure la cadira i va besar el coll de la noia, masegant-li els pits amb els dits gruixuts mentre ella reia, gemegava i es removia a la falda del noi. Estaven tots vermells de cara, suats pel desig i impacients. No podien treure els ulls de sobre la rossa.

La Nancy va vessar el contingut de la colònia al vi i va remenar el decantador abans d’omplir les copes i deixar-les a la taula davant dels oficials. En acabat, va tornar al seu lloc al costat del seu amic dels dits llargs i va aixecar la seva copa.

—Pel Führer! —va dir. Fins i tot en l’estat en què es trobaven, els reflexos condicionats van funcionar. Tots els homes van agafar la seva copa i la van aixecar abans de beure, tot repetint el brindis, encara que no poguessin apartar els ulls de la noia que panteixava a la falda del noi.

La Nancy va sentir que el vi li mullava els llavis; va ser conscient de les ganes de beure-se’l, d’empassar-se’l tot, però s’hi va resistir. En Böhm era en algun lloc de la casa, esperant-la.

Calia reconèixer el mèrit del SOE, perquè tot va anar molt de pressa. El seu amic dels dits llargs va començar a bufar amb la mà al coll. Un dels altres es va aixecar, va fer dues passes incertes cap a la porta i va caure sobre la catifa vermella i blava que hi havia sobre el parquet, i allà va ser presa de convulsions.

L’oficial de la Nancy li va mirar la cara per primera vegada, la seva carn carnosa va reflectir l’impacte i la ràbia, i finalment, la Nancy, amb gran satisfacció, hi va veure el reconeixement. Va intentar agafar la pistola, i la Nancy ni tan sols va intentar aturar-lo; li va prendre el ganivet de comando del cinturó i li va tallar el coll.

La noia va anar a refugiar-se en un racó, massa espantada per cridar, i es va tapar la cara amb les mans. La Nancy va descordar el cinturó del seu oficial, ara caigut sobre la taula davant d’ella, i se’l va posar a la cintura. Li queia com el d’un pistoler de l’Oest. El noi ja era mort. L’últim oficial va aconseguir aixecar l’arma, però va vomitar alhora, i va caure de costat a terra abans d’aconseguir prémer el gallet.

La Nancy va saltar per sobre del seu cos convuls i va obrir les cortines de la finestra i, amb la llum que li venia per darrere, va fer un gest en la foscor. No era un senyal gaire subtil, però tampoc no calia.

La foscor, el buit, la va envair. Oi que a aquells podrits malparits els agradava Nietzsche? Aquella frase: «Si mires fixament l’abisme, l’abisme et tornarà la mirada»? Sempre havia pensat que era una ximpleria, la mena de cosa que deien els periodistes borratxos als bars de París quan presumien dels homes perillosos que havien conegut. Però llavors ho va entendre. Ella era l’abisme, se l’havia begut en aquell moment que havia disparat a l’espia d’en Böhm, i ara l’abisme no sols mirava aquells homes bojos morts, sinó que venia a empassar-se’ls.