Capítol 38

En Denden havia fet la seva transmissió i ajudava a atendre els ferits quan la Nancy i el seu escamot van tornar al campament.

En Mateo havia portat en Jules a collibè, atordit i sagnant, un parell de quilòmetres pel bosc, però la resta del trajecte l’havia pogut fer caminant amb un embenatge improvisat sobre els ulls i en Jean-Clair al costat guiant-lo pel terreny irregular. La Nancy va enviar la resta de l’escamot a menjar i descansar, i es va endur en Jules a la tenda, una estructura de troncs de pi i lona que servia d’hospital de campanya. A dins hi havia en Denden, preparant-se per rebre els ferits, i la Nancy va notar la seva cara d’espant en reconèixer en Jules, tot i que va dissimular ràpidament.

En Denden va acompanyar en Jules a un catre i la Nancy els va seguir.

—Encara no sabem res d’en Fournier —va dir en Denden mirant enrere, mentre en Jules seia. La Nancy va assentir; no podien esperar que tornés abans que es fes de nit—. Però un parell de patrulles d’en Tardivat han aconseguit crear el pànic en un comboi amb granades i Brens i fer-lo restar immòbil una hora en aquell coll d’ampolla de prop de Paulhac de Marjarida.

—Soldats de les SS? —va preguntar la Nancy, mirant com desembenava els ulls a en Jules.

El noi es va encongir de dolor i en Denden li va posar una mà a l’espatlla.

—No! Us heu trobat SS? —va dir en Denden.

—N’hem vist mil, Denis! —va dir en Jules, tot satisfet—. La capità Wake els ha inutilitzat un tanc!

En Denden va riure per sota el nas i va examinar amb delicadesa els ulls d’en Jules.

—Sí, amb una llima d’ungles i un sermó molt sever, n’estic segur. Ara calla.

—Ho he fet amb una Hawkins i un roure, per si t’interessa —va dir la Nancy—. Alguna notícia de Mont Mouchet?

En Denden es va posar a netejar els ulls d’en Jules de terra i grava.

—Sí, alguna. Encara que no t’ho reconegués a la cara, en Gaspard s’havia preparat una mica. No paro de sentir les paraules «resistència ferotge». —Va aixecar la barbeta d’en Jules—. Et curaràs, noi. Aviat tornaràs a veure la meva cara bonica.

Les espatlles d’en Jules es van relaxar.

—Nancy —va dir en Denden—. Ves a descansar. No sabrem res més fins a la nit. Em quedaré vigilant en Jules.

La veritat era que la Nancy estava cansada fins al moll de l’os. Va prémer l’espatlla d’en Jules.

—Ho has fet bé, Jules —va dir—. Tu i en Jean-Clair també.

I se’n va anar a buscar un racó per dormir. A fora gairebé era fosc.

Les vint-i-quatre hores següents van ser un anar i venir d’informes, ordres i emboscades llampec a les tropes alemanyes que continuaven atacant. En Fournier va trobar la Nancy al seu autobús a les dues de la matinada, i va parlar quaranta minuts seguits dels seus èxits en el flanc septentrional. En acabat, es van prendre mitja ampolla de brandi i van fer plans per a l’endemà. Els alemanys s’havien retirat quan es va fer de nit, però van tornar a pujar les faldes del Mont Mouchet a punta de dia, entorpits per trampes bomba i pels esclats ocasionals de metralla dels homes de la Nancy al bosc. Quan els alemanys van arribar al cim, només quedaven els morts per rebre’ls a les ruïnes fumejants del campament. Quan la llum de la tarda es va suavitzar, en Jean-Clair va anar a veure la Nancy per dir-li que en Gaspard s’havia pogut escapar i en Tardivat el portava al campament.

En Gaspard havia demanat, no exigit, veure-la, va dir en Tardivat, i la Nancy va donar l’ordre que el portessin al seu autobús i el tractessin amb educació. Llavors el va fer esperar. Igualment l’hauria fet esperar, encara tenia ferits que volia visitar i informadors amb qui volia parlar. Va assegurar-se que els homes d’en Gaspard la veiessin, movent-se entre ells, i els seus maquis van procurar que tots sabessin que en Gaspard havia estat advertit, que li devien la vida a l’Operació Malparits Desagraïts de la Nancy, i que el brandi que es bevien i el menjar que devoraven eren un regal d’ella.

Però era evident que els homes d’en Gaspard s’havien defensat com feres. Això no ho negaria pas, ni a ell ni als seus homes. Va saber que després de la seva visita havia col·locat trampes bomba, havia duplicat les patrulles i havia enviat exploradors a la ciutat per poder estar avisats. Els avions havien arrasat el seu campament, tots els confortables barracons i magatzems, però els homes ja estaven en posició al bosc. L’evacuació havia sigut lenta i improvisada, però s’havien retirat per ordre sense deixar de lluitar i havien arribat als guies i a la seguretat dels campaments d’en Fournier. Estaven ensangonats, cansats i esparracats, però se n’havien sortit. La majoria. Havien mort setanta homes i cinquanta més estaven massa malferits per ser útils en la lluita de les properes setmanes. Els exploradors li van dir que havien mort més de dos-cents SS, i que tindrien feina tota la nit i tot l’endemà per baixar els morts i els ferits pels costers.

En Tardivat l’esperava a l’autobús, i la va seguir a dins. En Gaspard estava assegut entre els coixins, no gaire relaxat. En Tardivat va seure al seu costat i es va tirar enrere; era la personificació de la masculinitat relaxada, amb un somriure vague als llavis. La Nancy no es va asseure ni va parlar; va agafar el raspall, va posar el mirall petit al prestatge i es va pentinar; després va treure el pintallavis de la butxaca dels pantalons i es va pintar els llavis amb calma. Al Café de Paris no l’haurien deixat entrar mai amb aquelles botes, però la seva cara hauria passat el tall.

Fins que no va estar satisfeta no es va asseure davant d’en Gaspard.

—Sap quina és la diferència entre homes i dones, Gaspard? —va somriure—. I no em digui que les tetes, sisplau.

—A la merda —va dir ell en veu baixa.

En Tardivat li va donar un clatellot al costat del cap. En Gaspard el va fulminar amb la mirada, però no s’hi va tornar. Allò va dir a la Nancy tot el que necessitava saber.

—Ho veu? —No va abandonar el to de veu melós—. Els homes resolen els problemes amb violència. Els alemanys han estat violents amb vostè, i això l’ha portat aquí. I vostè va ser violent amb mi, cosa que fa que els meus homes el vulguin penjar de l’arbre més alt.

En Tardivat va riure satisfet i la Nancy va percebre un instant de dubte a la cara d’en Gaspard.

—Però per sort per a vostè, Gaspard —va continuar—, he estat pensant en la manera com resolen les dones els problemes. Ho fem enraonant, enraonant dels nostres temuts sentiments. Ara mateix, té por. Ràbia, per descomptat. També està orgullós dels seus homes, i amb tota la raó, però per sota d’això sent vergonya. Tots dos sabem com cou. Tal com se sent ara és com em va fer sentir a mi. I em podria haver quedat al seu campament, inflant el pit fins que un dels seus homes m’hagués assassinat. Em podria haver mort de vergonya. Però hauria estat una manera de morir vergonyosament estúpida, no li sembla?

En Gaspard es va llepar els llavis, va assentir.

—Molt bé. Perquè el Dia D és imminent, i necessito tants homes en condicions de combatre com sigui possible. Tinc instruccions de Londres sobre què atacar i quan. Necessito que els seus homes compleixin aquestes missions. El necessito a vostè. Junts aturarem els alemanys obligant les seves tropes a moure’s, i així donarem l’oportunitat als aliats que desembarquin a França de posar un peu aquí i guanyar terreny. Aquest és el nostre paper. Aquesta és la part que nosaltres, vostè i jo, tindrem en l’alliberament de França. Res de batalles sense treva, ni defensar posicions heroicament. Sabotatge quirúrgic i planificat. Perquè això no va de nosaltres. Això és un collons de guerra.

Ell no va dir res. Era un bon senyal. Faltava acabar-ho de lligar.

—L’únic que ha de fer és acceptar que ara soc el seu oficial superior. Si vostè és comandant, posem que soc… coronel? Faci el que li diguin, i tindrà totes les armes i la munició que necessiti. Prou explosius per fer volar tots els ponts i les vies de ferrocarril en trenta quilòmetres a la rodona i prou diners per alimentar-se com reietons. Tenim un tracte?

Ell la va mirar intensament, però la Nancy no estava segura del que veia. El dia abans, quan havia entrat en tromba al seu campament, havia vist el mateix que el primer dia que ella havia arribat a França: una noia, una aficionada anglesa jugant a fer la guerra al seu país. Ara, per força, havia de veure que no era aquella noia. Des d’aleshores, havia mort un home amb les seves mans, s’havia guanyat la confiança i la lleialtat d’una colla de combatents com ell, i havia planificat i dirigit les operacions que havien salvat aquells homes.

—Sí, tenim un tracte.

No la va mirar als ulls, i a la Nancy allò no li va agradar. Es va aixecar i li va estirar els cabells del clatell, fort, obligant-lo a mirar-la des de baix amb el seu únic ull bo, a llegir-li els llavis vermells.

—Torni-ho a dir, fill de puta. I digui-ho millor.

A l’home se li van acabar les ganes de lluitar.

—Sí, mon colonel.

Ella el va deixar anar, li va allisar els cabells i li va donar uns copets a l’espatlla abans de tornar al seu seient. Va pensar en els informes que havia llegit sobre com en Gaspard havia lluitat i inspirat els seus homes. Necessitava que fes el que li digués, però tampoc no volia que perdés l’esperit.

—Doncs ho hauríem de celebrar, no troba?