1

Llafranc, darreria de l’estiu, 1484

En Joan estava estirat sobre l’herba del vessant de la muntanya contemplant una aurora brillant. Ignorava que aquell seria el darrer dia de la seva infantesa.

—Fixa’t —li va dir el pare, alhora que assenyalava alguna cosa en direcció a la mar.

I el vailet va mirar cap als ocells blancs que, grallant, s’enlairaven per damunt de les roques amb les ales esteses, gairebé sense bellugar-les.

—Les gavines?

—No, para atenció.

En Joan no comprenia i va observar el pare. Va estudiar-ne l’expressió, el nas recte i poderós, les celles espesses, la barba i els cabells castanys, i seguidament els ulls felins de color de mel clara, perduts al lluny. Li recordava un lleó; era l’home més intel·ligent i més fort del poble. En Joan provava d’endevinar què mirava i, en no sortir-se’n, va afinar els sentits.

Les onades remorejaven al peu del penya-segat, i els pins sota els quals s’arreceraven desprenien aroma de resina. Va observar la línia de l’horitzó, els nuvolets sobre la mar i l’escuma de les onades que aixecava la brisa. No va veure-hi res d’extraordinari i es va tombar amb gest interrogant cap al pare.

—Guaita els núvols —li va dir ell.

El nen va clavar la vista en aquells volums amb aparença de llana sense filar que, tot i amagar alguna tonalitat grisa a la panxa, mostraven un blanc enlluernador.

—Fixa-t’hi bé, Joan —va insistir en Ramon.

I el vailet va escrutar els cossos arrodonits que canviaven amb mandrosa lentitud, al cel, sense saber a què es referia.

—No els veus?

—Qui?

—Els éssers del cel.

En Joan no va voler preguntar més i va guardar silenci.

—Fixa-t’hi. Que no els veus?

—No.

—No veus aquell cavall que aixeca les potes per saltar? —I va apuntar amb l’índex.

El nen va mirar aquelles formes de llum, cercant l’animal.

—Observa —va reiterar el pare.

I de sobte va veure la crinera, les orelles, el musell i la boca entreoberta d’un ésser fantàstic, fet de núvols, que alçava les potes. Es movia a poc a poc, amb els músculs tensos.

—Ja el veig! —va exclamar en Joan, assenyalant alhora—. És cert, és un cavall!

—I un gran peix al costat? —va demanar l’home.

—Sí que el veig! —va replicar el noi. Es va quedar en silenci uns instants contemplant aquell escenari increïble per prorrompre tot seguit—: I més enllà un gegant, i allà un gos!

Els núvols es desplaçaven amb lentitud però de manera infatigable, mentre els contorns anaven prenent noves formes.

En Ramon Serra va mirar el seu fill somrient; era un nen vivaç de dotze anys, que havia heretat del pare el nas recte, el mentó fort i els cabells castanys, i de la mare, els grossos ulls foscos de mirada observadora. Descobria el món amb entusiasme agraït, i ell gaudia mostrant-l’hi. En Joan apuntava als núvols amb el dit, abstret, descrivint aquells éssers fascinants, i l’home li va acariciar el cap amb amor, satisfet.

Mentre l’escoltava, recorria el paisatge amb els ulls. Més avall, al peu del turó, empetitit per la distància, hi havia el llogarret on vivien, amb poc més d’una dotzena de cases blanques, encara adormides, que s’apinyaven com cercant protegir-se les unes amb les altres. Era diumenge. Al davant s’obria la platja i, després, l’àmplia cala de Llafranc, on el blau de les aigües transparents es combinava amb el color crema de la sorra, el blanc de l’escuma, el gris de les roques i el verd dels pins. Tretes a la sorra de la platja hi havia les quatre barques del poblet, totes de dos rems, menys la seva, La Gavina, de vuit. L’embarcació tenia gravada en un tauló de proa una escena en què en Ramon enlairava l’arpó per caçar una balena. Era obra del petit Joan, que sorprenia tothom amb la seva destresa per tallar la fusta. L’home se sentia orgullós del seu fill, i de la barca.

Tot d’una, va alçar la vista cap a la vasta extensió de la mar i va veure una nau que s’acostava des del sud. Es va incorporar corrugant les celles i va fer visera amb la mà esquerra en un esforç per distingir-la bé.

—Una galera! —va exclamar, i el crit va alarmar el nen—. Baixem corrent al poble, Joan, cal alertar-los.

—Són dolents?

En Ramon el va mirar amb tendresa i, posant-li una mà a l’espatlla, li va dir:

—Quan al bosc vegis que s’acosta una fera, no esperis fins a saber si és gos o llop. Prepara’t per fugir o lluitar. Som-hi!

I va arrencar a córrer camí avall pel sender escarpat, amb en Joan al darrere, seguint-lo com podia; però, ja abans d’arribar al poble, van sentir un campaneig insistent.

—L’ermità també se n’ha adonat! —va cridar el pare.

Al cim del turó, amb una panoràmica formidable sobre la mar, s’alçava una torre de guaita que, alhora, era de defensa; al peu hi havia la capella del sant patró del vilatge, sant Sebastià. Hi vivia un ermità que, a més d’oficiar serveis religiosos, albirava l’horitzó per alertar els vilatans d’amenaces pirates.

El vailet mai no havia sentit la campana tocant a sometent i per primera vegada, aquell dia, va sentir por.

Els veïns eren al carrer en una confusió de plors de la quitxalla i veus dels adults que intentaven carregar apressadament els objectes més preuats. Sobreposant-se als panteixos, en Ramon va alçar els braços:

—És una galera! —Tothom va callar per escoltar-lo—. Ve del sud, navega a favor del vent, però en comptes d’anar únicament a vela, fa remar els galiots a voga viva.

—Ha sortit a caçar! —va exclamar en Tomàs, el segon de bord de La Gavina.

—Sí, i no hi ha cap altra nau a la vista —va prosseguir el pare d’en Joan.

—Entraran a sac al poble! —va proferir en Daniel, un altre dels pescadors.

—No hi ha dubte —va concloure en Ramon—. Escolteu, farem el que hem parlat. Cal posar fora de perill les dones i les criatures, dalt, a la torre de Sant Sebastià. Oblideu-vos de carregar embalums! Agafeu les armes!

En Joan contemplava el pare amb admiració; no només l’obeïen els de la barca, sinó tots els veïns del poble. Era alt, no tant com el seu amic Tomàs, però més robust, i sabia què fer en qualsevol circumstància. El nen va veure la mare, l’Eulàlia, amb expressió angoixada a la porta de casa, abraçant contra els pits plens per la lactància l’Elisabet, de pocs mesos, que plorava desconsoladament. A la vora hi havia la Maria, la seva germana, dos anys més gran que ell, i en Gabriel, el seu germà de deu. Tots dos havien heretat els ulls de color mel clara del pare i ara els obrien amb espant.

En Ramon s’hi va acostar per amanyagar el cap del més petit i després va fer un petó a la galta de la dona.

—No t’amoïnis, tot anirà bé —li va dir, mirant-la als ulls amb un somriure.

L’Eulàlia va sospirar, alleujada, i va provar de somriure mentre ell l’abraçava juntament amb el nadó.

—Però cal afanyar-se —va insistir en Ramon abans d’entrar a la casa.

—Vinga, ràpid! —va cridar la mare—. Joan, ocupa’t d’en Gabriel!

I seguida per la Maria va enfilar, juntament amb la resta de dones, canalla i un parell d’avis armats amb arcs i fletxes, el camí cap a la torre de defensa, la campana de la qual continuava sonant amb una insistència peremptòria. En Joan va comprendre que la galera, realment, venia a empaitar-los i va agafar en Gabriel de la mà, però al cap de poques passes li va dir:

—Vés amb la mama i la Maria, que jo ara us agafo.

Quan va arribar a casa, va veure el pare, que sortia armat amb cota de malla i elm de ferro; duia la ballesta penjada a l’espatlla, juntament amb les sagetes, i al cinyell, l’espasa. En Joan va admirar-ne l’actitud i el poderós braç amb què subjectava l’ascona, la seva llança curta. Clavarien una bona pallissa als pirates, i va dir-se que ell no aniria pas amb les dones, sinó al combat amb el pare, encara que només l’hagués de veure de lluny.

—Joan, vés amb la mare i en Gabriel!

—Ara hi vaig, pare! —I es va precipitar a l’interior de la casa per buscar la llança, una versió de mida reduïda de la feixuga ascona.

En sortir va veure que els homes es dirigien al turó, capitanejats pel pare, protegint la rereguarda de la colla.

«De la mar ens arriba la vida, i de la mar ens arriba la mort», havia sentit dir sovint a en Ramon. I aquell dia la mar s’oferia plana i mansa, amb aquells núvols encara al cel, mentre el sol, elevant-se per damunt del turó, il·luminava a intervals les roques de la banda sud-oest de la cala. Tanmateix, en Joan no va parar esment en aquella bellesa, sinó en la gran nau, amenaçadora, eriçada de rems, que sorgia, precisament, rere les roques d’aquell punt. I de cop i volta, malgrat la distància, el ventijol li va portar una sentor repugnant, barreja de suor, pixats i merda. Va córrer per agafar els homes, torbat pel fàstic i la por.

—És una galera de les grosses, amb tres canons! —va cridar en Tomàs—. I porta gallardets verds. Són pirates sarraïns!

—Ens farem forts a les roques que hi ha a la dreta del camí, després de la pineda —els va recordar en Ramon—. Si ens parapetem bé, els aturarem amb les fletxes i les llances. Cal donar temps a les dones perquè arribin al cim del turó.

—Tant de bo s’acontentin a saquejar el poble i ens deixin en pau —va dir algú.

—No s’aturaran pas, llevat que els obliguem nosaltres —va replicar en Ramon—. No en tindran prou amb el menjar que guardem per a l’hivern i els objectes de les cases. Volen esclaves per vendre i galiots per remar, aquest és el botí.

En Joan ja agafava els altres, quan va veure com la nauseabunda galera virava per entrar a la petita badia amb els rems colpejant amb força, els canons intimidatoris i els pirates amuntegant-se a la proa, assedegats de sang, cridant i brandant les armes. Els tenien al damunt. La seguretat que li donava la petita llança es va esfumar a l’instant, i va córrer per agafar el seu germà Gabriel, del qual era responsable. De seguida va avançar els més reressagats: els que provaven de carregar els béns en fardells improvisats, o estiraven els animals (un porc, un xai, un ruc), amb la qual cosa dificultaven la marxa. Pensaven que un hivern de gana era pitjor que els pirates.

En arribar al costat de la mare, que amb el nadó als braços i els dos germans avançava panteixant pel pendent, va agafar en Gabriel de la mà. Aleshores va ser quan va sentir la cridòria del desembarcament pirata.

Havien superat la primera gran pineda i arribaven a les roques on en Ramon havia dit que es farien forts, quan de sobte els va aparèixer una patuleia d’homes que els tallava el pas, amenaçant-los amb ballestes i llances.

—Els sarraïns! —va xisclar una dona. Els vilatans es van aturar i alguns van començar a recular tot empenyent la resta.

—Obriu el pas! —En Ramon avançava apartant la gent, seguit dels homes armats—. És una emboscada! Ens esperaven!

En Joan va comprendre que la situació era desesperada. Aquells pirates els impedien pujar a Sant Sebastià, i els que corrien per la platja aviat els caurien al damunt. Va mirar la mare, que, sense alè i angoixada, sostenia contra el pit la seva germaneta Elisabet, plorant a llàgrima viva, i la seva germana Maria, que se li aferrava a la faldilla sanglotant. En Gabriel, encongit de por, no li deixava anar la mà. Tot seguit, va observar el pare amb l’esperança que trobés la manera de protegir-los. El va veure dubtar; l’home passava la mirada de la dona i les filles per detenir-la seguidament en els grossos ulls d’en Gabriel, que se’l mirava espantat. Només va ser un instant, però etern per al nen. Va percebre el seu amor, i alhora va comprendre que el pare havia pres una decisió.

—Els hem d’entretenir —va dir als homes. I fitant la dona va cridar—: Continua fins a Sant Sebastià! Salveu-vos!

En acabat, brandant l’ascona i seguit pels veïns, en Ramon es va llançar contra els sarraïns mentre les dones i els ancians arrossegaven la quitxalla turó amunt, cap a la torre de defensa.