75

La flotilla va salpar amb rumb a l’extrem oest de Sicília i allà es va entretenir inspeccionant les illes Egates, que tan sols eren a dia i mig de navegació a l’Àfrica. Era un dels indrets preferits dels sarraïns per emboscar les embarcacions que, des del sud d’Itàlia, es dirigien a Palerm, Sardenya o la península Ibèrica. A l’illa de Marettimo van albirar dues galeres sarraïnes que es van escapar i que en la persecució van demostrar novament ser més veloces; en Joan no les va poder tocar ni una sola vegada amb les colobrines.

Les escasses provisions no els permetien esperar la tornada dels sarraïns per parar-los una trampa, i l’almirall tenia pressa per arribar a Nàpols. Abans de reprendre la ruta, en Vilamarí va ordenar tirar l’àncora en una cala i va convocar els capitans a la seva galera. En Joan i la resta d’oficials van haver d’anar a proa mentre ells debatien sobre mapes desplegats a la taula; poc més tard van cridar alguns tripulants d’origen sicilià i l’oficial Torrent. Una reunió semblant entre capitans es va repetir dies després mentre navegaven a vela paral·lelament a la costa de l’illa gran. En Genís de Solsona va dir a en Joan que preparaven una operació militar, i ell li va preguntar si esperaven trobar naus sarraïnes. El pilot va arronsar-se d’espatlles. Potser ho sabia i no l’hi volia dir.

Des que havien abandonat l’illa de Marettimo, només havien vist barques de pesca, no hi havia indicis de trànsit marítim, segurament a causa dels pirates. Però en Joan intuïa que l’almirall no preparava un combat a la mar. Va ser l’endemà a la tarda quan en Joan va comprendre el que tramava en Vilamarí.

El capità va fer cridar uns quants mariners, un parell d’algutzirs i una vintena de soldats, juntament amb l’oficial Torrent, que ja feia dies que entrenava en Joan en el combat amb espasa.

—Aquest grup ha estat triat per a una operació especial —els va explicar el capità De Perelló, sota l’atenta mirada de l’almirall—. Aquesta nit la passareu a terra i a trenc d’alba hi haurà el combat. L’oficial Torrent té el comandament del grup. A més de ballestes i espases, portareu un arcabús que el farà servir en Joan.

Al jove el va dominar una angoixa horrible. Intuïa que s’acostava alguna cosa espantosa i li faltava l’aire.

—Us canviareu de roba i us posareu aquesta, i alguns dureu turbants —va prosseguir el capità, mostrant unes vestidures amuntegades que pertanyien als sarraïns capturats a les galiotes.

L’ansietat d’en Joan augmentava i es va haver d’agafar a la paret de la carrossa per no desplomar-se. S’ofegava. El capità va fer venir un forçat musulmà perquè els repetís diverses paraules en sarraí i els ensenyés com col·locar-se els turbants. A terra els ampliarien els detalls de l’operació, però, així que esclatés el combat, només es podrien emprar aquelles paraules. Es tractava de les ordres més comunes. Va fer que tots les repetissin una vegada i una altra; n’hi havia que demostraven conèixer-les des de feia temps. El jove es va estremir en comprendre que ell, tràgicament, ja les havia sentit abans. En Vilamarí estava a punt de perpetrar el mateix crim que havia comès al poble. En mirar al fons de la carrossa, el va veure assegut, observant-los impertorbablement. Va sentir una barreja de basarda, ràbia i odi immens cap a aquell home.

—No, jo no hi aniré pas —va afirmar en veu baixa.

I va deixar de repetir aquells maleïts vocables en llengua sarraïna.

—Capità —va dir a en De Perelló, després que el grup es dispersés en acabar la reunió—, no hi puc anar. Estic molt malalt, les cames ni m’aguanten.

En Joan no havia de fingir, es trobava malalt de debò, tenia mal de panxa i les cames dèbils. El capità el va mirar amb un somrís en què hi havia compassió i menyspreu.

—Por, bordegàs? —li va etzibar—. Tots n’hem tingut alguna vegada. Però ara no és el moment. L’almirall m’ha ordenat penjar-te immediatament si et resisties a anar-hi.

En Joan va mirar cap al fons de la carrossa, on en Vilamarí continuava assegut. No els treia l’ull de sobre i amb tota seguretat sabia de què parlaven, però el seu rostre era inescrutable.

—L’almirall t’ha concedit privilegis, noi —va prosseguir el capità—. Tothom ho sap, i quedaria en mal lloc si demostres que no els mereixes.

—I això alteraria el bon ordre de la nau, oi? —va remugar en Joan amb enuig.

—Sí —va replicar el capità amb una riallada—. Però més t’alteraria a tu penjar d’allà dalt.

El jove va recordar el balanceig macabre del cadàver d’en Carles i va entendre que, per mantenir la disciplina exigida per l’almirall, el capità el penjaria sense immutar-se.

Quan ja fosquejava, les galeres es van aproximar a la costa i la capitana va despenjar la xalupa. Hi havia una lluna de quart minvant que donava prou llum per entrellucar una petita platja on, viatge rere viatge, el bot va desembarcar la tropa.

En Joan tenia cura de l’arcabús, de la metxa de combustió lenta i de les càrregues de pólvora que havia distribuït amb compte en bossetes de paper. Ho mantenia tot ben protegit dins d’un sac de lona enquitranada i va aconseguir que arribés a terra completament sec. Una ballesta, de vegades, era més precisa que no pas l’arcabús, però aquest últim tenia més poder destructiu. Desgraciadament, en Joan recordava molt bé els seus efectes en el cos del pare.

Els guiava un mariner sicilià que els va dur a un bosc de pins per passar-hi la nit. En Joan no podia aclucar l’ull i es va oferir per fer dues de les guàrdies en comptes dels seus companys, bons dormilegues. Apartat del grup, sentia els roncs que deixaven anar els que dormien i el ric-ric dels grills, mentre l’olor dels pins li recordava el poble. Entre les agulles dels arbres veia un cel farcit d’incomptables estels al voltant de la lluna, un grill de llum. La pau exterior no mitigava l’infern que sentia per dins i que li impedia descansar.

Fins aquest moment ell i la seva família havien estat víctimes, i ara ell seria botxí sense que pogués fer res per evitar-ho. Va pensar escapolir-se i no participar en l’atac, i ho hauria fet si la pena hagués estat simplement unes fuetades, però l’havien amenaçat amb la forca. I un capità de galera no amenaçava debades. Desesperat, va traçar un pla rere l’altre provant de burlar el destí. Cap no era bo.

Encara no havia sortit el sol quan, després d’esmorzar pa, formatge i vi, van emprendre la marxa rodejant uns turons per l’interior fins arribar a un camí; allà el mariner els va dir que ja hi eren. En Joan va endinsar-se pel sender unes quantes passes i va poder veure, des del promontori en què es trobaven, la mar més avall, algunes cases properes a la costa i unes barques de pesca dipositades en una ampla platja de sorra. L’escenari li resultava penosament familiar. Es van emboscar rere unes roques i uns arbustos, mentre les primeres llums del dia arribaven per llevant. Al cap d’una estona van sentir el bramul d’uns corns que donaven l’alarma, i amb un pedrenyal i un foguer en Joan va fer saltar espurnes que van encendre una de les metxes de combustió lenta. Tot seguit va muntar la metxa sobre el serpentí, una peça de ferro semblant a una zeta que per un extrem subjectava la metxa i per l’altre feia de gallet. Va tornar a treure el cap i va veure com la Santa Eulàlia, que mostrava els gallardets verds de l’islam als pals, embarrancava suaument a la platja i com els homes, vociferant, saltaven per la proa i les bordes.

L’oficial Torrent el va estirar perquè s’amagués i es va col·locar darrere seu.

—Quan jo doni l’ordre, sortirem tots a l’encontre d’aquells que pugin per aquest camí buscant refugi al turó del darrere —va dir en veu alta perquè tothom el sentís—. En Joan anirà al davant i dispararà l’arcabús contra el primer. S’espantaran i marxaran corrent. Si els homes lliuren combat, haurem de matar qui es resisteixi. Cal capturar el nombre més gran possible de vilatans, sobretot dones joves. No volem mocosos. Algú té dubtes sobre què s’ha de fer?

Ningú no va respondre.

—A partir d’ara parlarem sarraí.

L’espera es va fer interminable. En Joan notava la presència de l’oficial Torrent a l’esquena i el lent espurneig de la metxa de corda de cànem arrebossada de salnitre. Suava a causa de l’ansietat. De sobte es van sentir veus i panteixos, i quan van veure els primers fugitius, l’oficial va ordenar atacar. En Joan no es va moure, però el mal d’una punxada als ronyons el va fer aixecar-se.

—Surt d’aquí i dispara, si no vols que t’enfili per l’esquena —li va etzibar en Torrent, empenyent-lo cap endavant.

En Joan va avançar alguns passos cap a la gent que pujava, seguit dels companys. Es van trobar una colla de vilatans, i els homes, armats amb espases, llances i ballestes, es van situar al capdavant. Els seus rostres mostraven sorpresa i por, i es van aturar protegint els que venien al darrere.

En Joan els va entendre perfectament quan van cridar a les dones que s’escapessin amb la canalla i quan qui capitanejava els homes va ordenar atacar per cobrir la fugida. Va notar el xiulet d’una sageta de ballesta que li va passar fregant i va veure com el cap de la colla carregava contra ell amb l’espasa a la mà i cridant. Els altres el seguien.

—Dispara! —li va ordenar en Torrent.

Però ell es va quedar encarcarat, apuntant el pescador que arribava corrent. Buscava als ulls d’aquell home la mirada del pare.

—Dispara, maleït sies! —va rugir l’oficial.

En Joan va tenir la certesa que moriria si no premia el gallet en aquell moment, i ho va fer. L’home ja se li llançava al damunt, amb l’espasa enlairada, per descarregar-li un cop de sabre, i en Joan, sense poder apartar la mirada dels ulls del pescador, va sentir l’espurneig de la metxa encenent la pólvora. Un brutal espetec va fer emmudir els crits dels contendents, i la corredissa de l’home es va veure tallada en sec. Va obrir els braços cap al cel alhora que deixava anar l’espasa, i la mirada d’en Joan es va desviar d’aquells ulls per contemplar l’horrible forat obert al pit, del qual va sorgir, pràcticament a l’instant, sang a borbollons. L’home va caure d’esquena.

Allò va decantar la balança de l’escaramussa. Els pescadors fugien a la desbandada i els mariners els empaitaven; al darrere havien deixat uns quants cossos, travessats per sagetes, estenallats a terra. En Joan no els va seguir. Va deixar caure l’arcabús i es va quedar dret contemplant, sense saber què fer, el cos de l’home, al qual encara li quedava un alè de vida.

Aleshores, un noiet va sortir d’entre els matolls on s’havia amagat. I sense importar-li la presència d’en Joan, es va acostar a l’home, que, encara viu, va tenir forces per mirar el fill als ulls. El vailet es va agenollar i li va agafar la mà, i en Joan es va apartar per deixar-los intimitat. Sabia prou bé el que tots dos es dirien i també que el petit passaria a ser l’home de la casa, el responsable de la família. O d’allò que en quedés. Pocs passos més enllà en Joan es va asseure a la gatzoneta i, tapant-se la cara amb les mans, va esclafir a plorar. En un moment vomitava agafant-se a un pi. Ell era el nen. I també el botxí.