84

Va sonar la corneta i els galiots es van posar drets com un sol home per, tot seguit, enfonsar els rems a l’aigua, el bombo va marcar el ritme més potent de voga, i la nau, situada a favor del corrent del riu, es va llançar cap endavant amb ímpetu. L’almirall va cridar a en Genís, el pilot:

—Vull el nostre esperó al seu babord, sobre el vintè banc, un xic abans de la carrossa.

En Joan va revisar novament l’artilleria, i els seus mariners es van assegurar que tots els arcabussers es col·locaven a proa, deixant espai perquè la infanteria pogués córrer sobre l’esperó. Mentrestant, el còmit va situar els mariners amb ballesta com a segona línia i l’oficial Torrent cridava ordres als seus homes, que sortien de sota de la coberta portant llances curtes i ascones amb la punta empastifada de brea per tal que l’enemic no les pogués agafar. En Joan va comprendre que l’avantatge dels francesos en un abordatge no era tal. Havien deixat la infanteria a terra i es disposaven a tornar al port base per carregar més soldats, mentre que a la flotilla d’en Vilamarí l’oficial Torrent comandava vuitanta infants de marina experts en abordatges i el mateix nombre s’amagava a les altres dues galeres. En Vilamarí els volia mantenir amagats per no alertar els francesos, que van caure en el parany.

En Genís de Solsona va agafar el timó i va maniobrar hàbilment per dirigir aquell enorme giny de guerra contra el costat de babord de la galera adversària. En Joan podia veure, a través de les obertures dels canons de l’arrumbada, com una activitat frenètica esclatava a la coberta de la nau enemiga, ja que, davant la superioritat de la seva flota en nombre de naus, els francesos no s’havien esperat que la Santa Eulàlia els abordaria. Van voler maniobrar per col·locar-se de proa i així enfilar els canons contra l’atacant, però la xalupa capturada els limitava els moviments i quan la van deslligar ja era tard. La trajectòria de la Santa Eulàlia descrivia un cercle anticipant-se a la rotació de la galera enemiga i de seguida tothom va saber que l’impacte es produiria inevitablement on volia l’almirall. El capellà pregava en veu alta vora el pal de la Santa Eulàlia; els soldats i els tripulants l’acompanyaven amb súpliques, i els galiots cridaven amb cada palada a causa de l’esforç que els obligaven a fer els algutzirs a còpia de xurriacades. Des de la galera adversària van començar a disparar a discreció amb els arcabussos i un petit falconet emplaçat a la borda. En Joan va cridar als seus homes que es mantinguessin a cobert a l’arrumbada sense disparar, mentre ell observava de tant en tant per la tronera del canó, calculant la distància que els separava de l’enemic. No va ser fins poc abans del xoc quan va ordenar la descàrrega d’artilleria. Les metxes van prendre la pólvora i els tres trets van sonar pràcticament alhora. El canó i els dos falconets van vomitar foc i metralla, entre la qual hi havia baules de cadena que, giravoltant, segaven tot allò que trobaven pel camí. El resultat va ser devastador. En Joan va veure, entre el fum de la pólvora, com trossos de l’altra nau saltaven fets miques en un mortífer núvol d’estelles. Els forçats de la galera francesa es van arrecerar sota els bancs i per uns instants no es va veure ningú viu a coberta. En sentir l’estrèpit de rems trencats i l’impacte de la proa de la Santa Eulàlia contra la borda de la galera francesa, en Joan va ordenar foc a discreció. La descàrrega d’arcabussos i ballestes era per evitar que els supervivents traguessin el cap mentre els mariners de la Santa Eulàlia llançaven garfis per subjectar la presa, i els homes d’en Torrent, abrivats pels seus crits, corrien per l’esperó amb piques i ascones per caure sobre la nau enemiga. Els infants es van dividir en dos grups: uns van carregar cap a proa i els altres a popa de la nau abordada.

En Joan va veure en Torrent sobre la cossia de la galera enemiga: s’obria pas a cop de sabre, juntament amb els seus homes, cap a la carrossa rival. Allà hi havia el capità i els oficials enemics; una vegada morts o presos, la nau estaria capturada. La feina d’en Joan s’havia acabat però, per si de cas, va ordenar als arcabussers carregar novament. El jove agafava una ascona de pes i característiques molt semblants a la del pare; amb això a la mà dreta, la rodella a l’esquerra i l’espasa al cinyell, va començar a avançar per la cossia, enllà del capellà, que continuava resant, en direcció contrària a la galera enemiga, cap a la carrossa de la seva pròpia nau.

Pregava a Déu perquè li concedís l’oportunitat de matar en Vilamarí que tant anhelava. Però, quan va veure l’almirall i el capità, no paraven esment a l’abordatge comandat per en Torrent, sinó a una segona galera francesa que, paral·lela a la seva companya, arribava amb rumb de col·lisió sobre el costat d’estribord de la Santa Eulàlia.

—Aquí els mariners! —va exclamar el capità—. Ens aborden per estribord!

Els galiots es van amagar sota els bancs i en Joan va cridar els seus arcabussers. Tots van saltar a la banda de la cossia oposada a la galera francesa, que ja arribava, per protegir-se tant com fos possible de la descàrrega d’artilleria. L’explosió va tenir lloc instants després; es van sentir uns trons paorosos i després un cor de crits. L’olor de pólvora era asfixiant, i quan en Joan es va posar la mà a la galta per arrencar-se una estella va notar l’impacte de la nau contrària, que va estar a punt de fer-lo caure, i el cruixit del fustam.

—Prepareu-vos els sis primers! —va cridar mentre notava com la sang li rajava per la cara.

Va esperar la descàrrega dels arcabussos assaltants i, amb el soroll dels garfis xocant contra la fusta, va ordenar:

—Foc!

Només cinc dels seus es van aixecar per disparar als mariners francesos, que ja corrien per l’esperó a l’abordatge. En Joan va veure que, pel cap baix, tres queien a l’aigua, i va ordenar:

—Els sis següents! —Va esperar un instant i va cridar—: Foc!

Els seus homes es van aixecar recolzant-se a la cossia i en van abatre quatre més. Quan el còmit va ordenar als ballesters que disparessin, ja tenien a sobre els enemics. No hi havia temps per recarregar les armes. Ja es lluitava a la Santa Eulàlia, i cos a cos.

En Joan encara duia l’ascona i va buscar l’almirall amb la vista. El va localitzar uns quants bancs més enllà, al costat de la carrossa. Estava protegit per un parell de mariners i tenia l’espasa desenfundada per a la lluita. Sabia que ell i el capità eren els objectius dels atacants.

En Joan va eludir el combat i, saltant de banc a banc, sota els quals s’amagaven els galiots, es va dirigir cap a en Vilamarí. Notava el pes familiar de l’ascona a la mà. Havia somiat això tantes vegades…! L’ascona del pare penetrant per un dels ulls de l’almirall, travessant-li el crani i clavant-lo al bell mig del pal en què havia fet penjar en Carles en la seva arbitrària justícia.

El va trobar amb l’esquena contra la paret que separava els últims bancs i la carrossa, defensant-se de dos rivals. Estava acorralat i ell el podria matar impunement, tots pensarien que havien estat els francesos. «Ara o mai!», es va dir, i va enlairar el braç per enfilar en Vilamarí. Per un instant, l’almirall, suant i amb les faccions tenses, repartint cops de sabre i aturant-los, va desviar la mirada per clavar-la als ulls d’en Joan. Va ser un tancar i obrir d’ulls, però d’allò més intens per al jove. Després en Vilamarí va concentrar l’atenció en els contrincants, que, entre cop i cop, li exigien que es rendís.

—No hi ha rendició! —responia l’almirall.

El jove va sentir un nus a la gola i es mantenir uns instants amb l’arma enlairada, imaginant-se-la clavada en el destinatari. I va comprendre que no tenia coratge per traspassar-lo amb l’ascona. No va poder. Mai no va saber si va ser aquella mirada que havien creuat el que l’hi va impedir o si l’almirall, de mica en mica, l’havia anat seduint, obligant-lo a compartir els seus pecats, a ser un depredador de la mateixa mala mena, un lleó segons el seu parer. Aquell apropament havia diluït l’odi. Tampoc no va saber si en Vilamarí li va veure als ulls la sentència de mort, però, si ho va fer, no ho va demostrar gens ni mica.

En Joan va comprendre que no podia permetre que el matessin uns altres. L’intercanvi de mirades va alertar un dels atacants, que es va tombar amb agilitat, i en Joan va llançar l’ascona contra el pit de l’infeliç amb tota la ràbia. Seguidament va desembeinar l’espasa i amb en Vilamarí van carregar contra l’enemic restant, que en veure’s encalçat pels dos flancs va saltar al riu. En Joan es va mantenir vora l’almirall, protegint-lo.

La lluita va durar poc. Els francesos es van adonar que les galeres catalanes anaven carregades d’infants i que ells tan sols comptaven amb mariners. El capità de la nau atacant, amenaçada per la segona galera de la flotilla d’en Vilamarí, va fer tallar els caps dels garfis que l’amarraven a la Santa Eulàlia i va fugir. Amb això si més no va poder salvar la nau, tot i que al darrere va deixar els que havien fracassat en l’intent de capturar els oficials d’en Vilamarí.

Alguns mariners francesos, en veure que la seva nau s’allunyava, es van llançar al riu i altres es van rendir immediatament. Acompanyat per en Joan, l’almirall va pujar a la cossia per avaluar la situació. Havien capturat la primera de les galeres franceses, havien repel·lit l’atac de la segona i havien rescatat la xalupa i la seva tripulació sense que la Santa Eulàlia hagués rebut grans danys. Tenien força ferits, però només setze morts.

Tanmateix, la resta de galeres franceses no es van donar per vençudes i van tornar al port d’Òstia per carregar la infanteria que havien desembarcat quan ningú no esperava que hi hauria batalla. Volien un segon combat en què en Vilamarí no comptés amb l’avantatge d’un major nombre de soldats.

Era el moment de marxar cap a Nàpols abans que els atrapessin. Tot i això, l’almirall tampoc no abandonava les preses.

—Capità De Perelló —va demanar—, us veieu capaç de fer navegar aquesta galera?

—Cal fer-hi reparacions, tot i que el més urgent són els rems trencats i es poden substituir immediatament —va respondre, ferm, malgrat que la seva cuirassa presentava un bony considerable a l’espatlla—. Si repartim presoners i tripulació, us la puc posar al port de Nàpols abans que els francesos ens atrapin.

—Agafeu-ne el comandament. Marxem a Nàpols.

El transbord de presoners i mariners es va fer amb celeritat, mentre les dues galeres restants els protegien i les franceses carregaven infanteria a Òstia. Quan van partir cap a la desembocadura del Tíber i seguidament a mar oberta, només els empaitava de prop una galera, a la qual se li va afegir una segona a més distància i, després, una tercera; quan ho va fer la quarta, amb prou feines s’albirava. Els galiots, sotmesos a voga viva, esbufegaven i cridaven amb cada palada, fustigats pels algutzirs.

—No gosaran seguir-nos gaire al sud —va observar en Vilamarí—. I les seves naus estan tan allunyades entre si que em sento temptat de fer virar les dues nostres que no han entrat en combat per capturar la seva abans que ens atrapin les altres.

En Joan i el pilot van intercanviar una mirada. L’almirall no feia broma. Però els perseguidors semblaven haver-lo sentit, perquè, al cap d’una estona, la primera galera francesa va reduir la marxa perquè la segona l’atrapés i així reagrupar-se. Després d’algunes hores d’encalç, van desistir i van acceptar la derrota; entrar en aigües napolitanes era massa arriscat.

En Vilamarí mai no va fer el més petit comentari a en Joan sobre la situació en què el jove li havia salvat la vida. Semblava donar per fet que això era normal i rutinari, que no tenia cap mèrit.

Quan en Joan va ser davant del llibre, va escriure: «Em sap greu, pare. No ho he pogut fer». Una llàgrima li va rodolar per la galta.