11

La nit anterior a l’arribada a Barcelona va ser freda i plujosa, i van dormir malament a la barca encallada a la platja de Badalona, intentant protegir-se de l’aigua amb la vela de recanvi. En Joan notava el cos càlid del germà, que s’arraulia contra ell cercant escalfor sense poder agafar el son. No era només la pluja o les bellugadisses d’en Gabriel, sinó l’emoció de saber que l’endemà veuria la gran ciutat. També tenia por. Què se’n faria, d’ells?

El dia es va llevar cobert de núvols plomissos i, malgrat que la mar estava un xic revoltada, van salpar poc després de trenc d’alba. Més tard el comerciant va assenyalar cap a l’horitzó de terra, endavant, i va dir:

—Allò que veieu allà és Barcelona.

La platja, a estribord, mostrava unes construccions llunyanes que aviat es van concretar en torres i murs.

—La ciutat està envoltada de muralles i aquell és el baluard de Llevant. La torre més alta que podem veure des d’aquí duu el nom del teu patró, Sant Joan, i la següent en alçària, la més propera a la mar, és la de Sant Nicolau.

A mesura que s’hi acostaven, anava afegint detalls, mostrant-los els llunyans campanars que apuntaven per damunt de les fortificacions, com ara el de Santa Maria del Mar. Ja al davant de la ciutat, van haver de vorejar l’illa sorrenca de Maians, que, unida a terra ferma pel moll de la Santa Creu, oferia una soma protecció contra l’onatge de nord als vaixells fondejats a la banda sud.

Continuava plovisquejant i la llum grisa del dia va mostrar per fi la realitat: la muralla de mar estava derruïda en llargs trams i una àmplia platja, jalonada per blocs de pedra que antigament havien format part del mur, penetrava fins als primers edificis de la ciutat amenaçant amb empassar-se’ls. En Joan esperava sorprendre’s a la vista de les grans edificacions, que efectivament hi abundaven, però fins i tot un noi de poble podia percebre una sensació rància de decadència, de corrupció.

—No sempre ha estat així —va comentar en Bartomeu en to de disculpa, com si hagués endevinat els pensaments del noi—. Fa vint anys, abans de la guerra civil i les pestes, en temps d’Alfons el Magnànim, aquesta ciutat era una altra, rica i poderosa… i ara ni tan sols és capaç de reconstruir els murs després d’un gran temporal.

Així que van desembarcar, en Bartomeu va contractar uns camàlics, també anomenats bastaixos, que transportarien les mercaderies carregant-les a l’esquena fins al convent de Santa Anna, a l’altra punta de la ciutat. Davant la inquietud d’en Joan, en Bartomeu li va explicar que lliurar la mercaderia a aquells mossos era deixar-la en mans de confiança. La defensarien amb la vida i mai no cobrarien un sou per damunt de les tarifes que fixava la confraria, una de les més respectades de Barcelona.

Al final de la sorra de la platja s’alçava un edifici que va impressionar els nois per la mida i al qual les onades devien llepar els fonaments els dies de temporal. En Bartomeu va explicar que era la Llotja. Pocs passos enllà van veure una gran plaça, també coberta de sorra i matolls. El mercader va assenyalar els edificis que, deixant a part la Llotja, la limitaven: la Casa del General, el Consolat de Mar i la duana. Cap allà es va dirigir en Bartomeu amb els camàlics per negociar les taxes de la mercaderia, que serien molt menors perquè pertanyia a l’Església.

Els nois es van quedar mirant amb aprensió i repugnància la forca plantada al bell mig de la plaça, on penjava un cos mig devorat pels ocells.

—D’aquest lloc, se’n diu el puig de les Falsies, o també plaça dels Traïdors —els va informar el patró del llagut, després de llançar una escopinada en direcció al cadàver—. Això de «Falsies» és perquè aquí ens apleguem els mariners, i els burgesos diuen que exagerem i mentim. I l’altre nom, perquè aquí pengen tant traïdors com delinqüents. Això que penja és la benvinguda i l’advertència que ens fa la ciutat a tots els que arribem per mar.

En Joan es va estremir davant l’espectacle de la quitxalla que llançava pedres als ocells rapinyaires i que encertava el cadàver en comptes de les bestioles alades. A la vista de l’aspecte escanyolit de la canalla, va comprendre que també hi havia fam a la ciutat. Va notar la mà d’en Gabriel aferrant-li la seva; el nen mirava el mort amb fascinació i repulsió.

El dia gris, el penjat i els sinistres encontorns produïen una gran aprensió en en Joan; ho va interpretar com un mal averany i va tenir por. Què els tenia reservat aquella ciutat? Ell era responsable del germà, i li va estrènyer la mà per infondre-li ànims. Es preguntava si seria capaç de protegir-lo tal com va prometre als pares.

En Bartomeu va tornar satisfet del regateig amb els oficials de la ciutat; havia camuflat les seves mercaderies amb les de Santa Anna, amb la qual cosa s’havia estalviat una bona suma en impostos.

—Per aquí —els va indicar, assenyalant els camàlics, que ja s’havien avançat.

Aquests homes havien tirat pel carrer dels Canvis Vells i allà en Bartomeu va aturar la comitiva per canviar els diners arreplegats durant el viatge per moneda de Barcelona. En reprendre la marxa, va explicar la importància dels canvistes, ja que amb tantes monedes locals i estrangeres en circulació era molt difícil entendre-s’hi. Els canvistes tenien les taules, que anomenaven banques, als Canvis Vells i als Canvis Nous, i la seva honradesa calia que fos a tota prova. A les banques lluïen cisalles, unes tisores grans de fulla molt fina, i tenien l’ordre de destruir-hi qualsevol moneda falsa que identifiquessin. Si es demostrava que algun dels canvistes enganyava en les transaccions, els oficials de la ciutat li trencaven la taula; d’això, se’n deia quedar en bancarrota pública. Si alguna vegada el canvista aconseguia el perdó, ja no podria instal·lar-se mai més als Canvis Vells, però sí als Canvis Nous, i així la gent quedaria avisada dels seus dubtosos antecedents.

Poc després de deixar enrere la cruïlla amb els Canvis Nous, els nois van admirar la impressionant façana de Santa Maria del Mar, amb el portal d’arcs i la rosassa, i van recordar els campanars llunyans que havien vist des de la barca. Els camàlics es van senyar, ja que era la seva patrona, però sense aturar-se pas com hauria desitjat en Joan. Van continuar pel carrer de l’Argenteria, que era on els joiers tenien els tallers i exposaven les peces en taules.

—Hauríeu d’haver vist això fa vint anys, abans de la guerra civil —els va dir en Bartomeu—. El carrer era ple de taules; ara només en queden algunes poques, i sense peces de gran valor. La major part dels joiers, igual que els canvistes, eren jueus que es van convertir arran de les matances de fa un segle; a aquests cristians recents els anomenen conversos.

En Joan es va fixar en uns penjolls d’argent i or que tenien muntat corall vermell, i es va aturar un moment per examinar-los: mai no havia vist res semblant i es va sorprendre per la bellesa d’aquelles joies treballades. La seva atenció es va concentrar en la qualitat del corall i va pensar amb satisfacció que les peces que ell amagava al farcell eren millors. Llavors va veure una noieta, potser una mica més petita que ell, que vigilava la mercaderia mentre qui devia ser el pare treballava en una taula propera tot cisellant l’argent. Era molt bonica. Li hauria agradat conèixer el preu de les joies per tenir una referència sobre quant podria valer el seu corall, però no va gosar; allò era un món desconegut i se sentia insegur. Va dir-se que ja tindria una ocasió millor. La noia va percebre el seu interès, i les seves mirades es van creuar per apartar-se immediatament. En Joan va tornar a contemplar els treballs d’orfebreria, només que ja no pensava en el valor del corall, sinó en la noia. Llavors en Bartomeu, que s’havia avançat amb els camàlics, els va cridar:

—Vinga, no us entretingueu, que us perdreu!

Ell la va mirar novament. Vestia una elegant gonella que li marcava una cintura estreta, tenia la pell blanca i els cabells negres feien ressaltar uns ulls verds lluminosos. Ella li va somriure, sostenint-li la mirada, i uns graciosos clotets li van aparèixer a les galtes. En Joan es va dir que mai no havia vist ningú tan maco ni amb tanta gràcia, i va sentir que, de sobte, aquella ciutat de caire hostil li donava la benvinguda. El noi li va tornar el somriure alhora que s’enrojolava i, després d’agafar de la mà el germà, va marxar corrent cap al grup, que ja es perdia carrer amunt, entre la gent.

Mentre s’allunyava, es va sentir culpable pel plaer que li havia produït aquell somriure. L’Elisenda era la seva xicota, i ara era captiva en poder dels moros, juntament amb la mare i la germana; era a elles, a qui havia d’adreçar els pensaments. Tanmateix, no va poder evitar tombar el cap per atrapar una darrera imatge de la noia i així guardar-la a la memòria.

L’Anna ajudava els pares a la botiga i amb algunes tasques que no feia la criada, com ara anar a buscar aigua a la font. Aquell matí, en veure com aquell noi li adreçava una darrera mirada abans de perdre’s entre la gentada, es va quedar pensativa. Amb dotze anys acabats de fer, ja era conscient del poder dels seus ulls verds i del seu somriure. Per això, i aconsellada per la mare, només somreia a les dones i a homes de certa edat que acudien a la botiga. Els nois grans ja rondaven pel carrer gallejant davant seu i, per bé que n’hi havia un parell que li cridaven l’atenció, en comptades ocasions els premiava amb una mirada més atenta i un somriure. Els pares li deien que tenia l’encís per casar-se amb un burgès ric o fins i tot amb un noble, i que havia d’esperar el candidat adient. Aquell noi esprimatxat, de nas recte i fort, ulls foscos i cabells castanys esvalotats que el sol havia aclarit era precisament el contrari. La pell bronzejada del rostre i les mans indicava que pertanyia a la classe baixa, un d’aquells que treballaven a la intempèrie. Al damunt de la camisa vestia una samarra de llana crua que cenyia amb una tira de cuir, caminava amb unes espardenyes rudes i el farcell, que li penjava a la punta d’una mena de llança curta, coses que l’identificaven com un pagerol acabat d’arribar a la ciutat. Agafava de la mà un nen d’aspecte semblant, però d’ulls grossos de color mel clara.

Figurava que l’Anna devia mirar a través d’aquell parell com si fossin transparents, com si no hi fossin. Però no ho va fer. Hi havia alguna cosa especial als ulls del més gran: una barreja de tristor, determinació i força, igual que vulnerabilitat. Sense voler, li va somriure i va saber a l’instant l’efecte que havia provocat en el noi, perquè se li van enrojolar les galtes. El noi li va sostenir la mirada, li va mostrar un somriure formós, va fer un lleu gest de comiat amb el cap i es va afanyar amb el germà carrer amunt. L’Anna es va preguntar per què havia somrigut amb coqueteria a algú que, per als pares, devia ser un camperol d’allò més poc escaient.