64

La primera nit va oferir una lluna gairebé plena, que brillava al firmament projectant un fulgor argentat sobre una mar en calma. Bufaven vents favorables i el capità va decidir navegar a vela, deixant la nau a càrrec del pilot i dels gabiers, i donant descans als galiots. Abans de la posta de sol havien encès un fanal situat a la part posterior de la carrossa. Només la galera de l’almirall mostrava aquest llum i feia de guia per a les naus que la seguien.

Després de sopar i abans d’estirar-se als taulons, en Carles va dir a en Joan:

—Tenim sort de ser a prop de la proa.

—Per què?

—Perquè els desgraciats que dormen a popa, vora la carrossa, ho passen malament a la nit. Entre les picades de puces i xinxes i la duresa dels taulons, costa dormir, i en canviar de postura se senten les cadenes. Aquest soroll desperta els oficials, que fan fuetejar els culpables. Imagina’t patir tot això sense ni tan sols poder-te moure.

En Joan s’ho va imaginar. Era horrible.

Havien netejat la coberta a cop de galleda poc abans de sopar, estava neta d’excrements i pixats, però encara feia pudor i estava molla d’aigua. La brisa era freda, en Joan va treure tota la roba del sac per acomodar-se i dormir. Aleshores va sentir en Jerònim, la bona boia, que juntament amb el seu company Sanç assetjava de nou en Carles, toquejant-lo per darrere.

—Has explicat molts secretets al teu enamorat, oi? —li deien.

El noi es defensava a manotades, i l’enrenou de cadenes semblava divertir els agressors. En Joan va pensar que allò era ignominiós i va avaluar els assetjadors. Tots dos eren de més alçada que en Carles, tot i que ell els superava. Eren musculosos, però tampoc no massa, i va calcular que, d’un primer cop de puny, si l’enxampava bé i per sorpresa, en tombaria un. Després no temia cap enfrontament cara a cara amb l’altre, confiava vence’l. Tot i això, abans d’intervenir es va contenir per sospesar les conseqüències. Amb tota seguretat en Guerau, l’algutzir, ho consentia, potser també gaudia amb l’abús i faria costat a en Jerònim i el seu còmplice. A més, ja li havien dit «enamorat» del noi, i si el defensava també el titllarien d’invertit. Finalment es va dir que seria una insensatesa participar en una baralla tot just arribat i que, si guanyava, sempre tindria aquells individus a l’esquena nit i dia. Mai no podria estar tranquil.

Va serrar les dents i va esperar que es cansessin d’empipar el noi, que es defensava com podia, amb llàgrimes rodolant-li per la cara i en silenci. Eren dos, i molt més forts, però en Carles ni s’hi sotmetia ni s’hi resignava.

En Joan va sentir vergonya per permetre-ho. Era una covardia. Però va pensar que no podia deixar que els seus impulsos l’allunyessin encara més de l’Anna i de la família.

Quan els de darrere es van cansar de jugar, es van acomodar per dormir. L’Ahmet es va reclinar contra la cossia, i en Carles es va arraulir contra la borda. En Joan, primer, va provar d’estirar-se al banc, però el balandreig del vaixell amenaçava de fer-lo caure sobre la coberta. Va acabar estirant-se a la coberta, era molla, no hi havia prou espai, i topava amb les cames de l’Ahmet i amb en Carles. Resultava difícil trobar una postura mínimament còmoda, i als cruixits del fustam de la nau s’afegia el soroll de les cadenes dels forçats en bellugar-se. Per fi va poder agafar un son intranquil, del qual es despertava sovint amb dolors. En una ocasió es va trobar en Carles pràcticament damunt seu. Dormia o ho feia veure. El seu primer impuls va ser empenye’l amb violència. Què dirien els altres si els sorprenien abraçats? Però, per més greu que li sabés, el noi li produïa tendresa, i el va apartar amb suavitat.

—Entre els homes, sóc mig dona, i entre les dones, mig home —li va confessar en Carles en un descans de la voga del tercer dia.

En Joan va observar aquells ulls d’un blau clar i aquell posat lànguid mentre assimilava la frase.

—Jo pateixo una doble condemna —va prosseguir el noi—. La de galeres i la de ser tractat com una meuca per homes que no desitjo i que em fan fàstic.

En Joan no va dir res i va esperar que en Carles continués.

—Tu ets fort i sobreviuràs —va afirmar el jove—. Però jo no aguantaré gaire més. Moriré aquí.

—Per què et van condemnar? —En Joan volia canviar de tema.

—Per sodomita.

—Llavors, tu…?

—Em van violar.

I en Carles li va explicar la seva història. El pare era un mercader important de Perpinyà, i ja des de la infantesa en Carles mostrava una feminitat natural que s’havia accentuat en iniciar el desenvolupament de l’adolescència. Sense arribar a estar gras, les seves formes més arrodonides que les dels nois de la seva edat palesaven una delicadesa inusual. El pare li engegava sovint que es comportés com un home i, per bé que durant algun temps ell va intentar actuar com figurava que havien de fer els homes, aviat es va convèncer que anava contra la seva natura i va deixar de fingir. El pare va passar del menyspreu al rebuig, i del rebuig a la indiferència més absoluta. L’home deia que en Carles era una vergonya per a la família, però que afortunadament tenia un fill més gran que heretaria el negoci i el cognom, i va posar tota l’atenció en el primogènit, fent com si en Carles no existís. El germà gran va fer el mateix. L’adolescent patia el rebuig dels homes de la família, sabia que s’avergonyien d’ell i intuïa que si es morís no ho lamentarien gens.

Per contra, la mare i la germana apreciaven la sensibilitat del noi, i el consentien. La dona patia pel fill i provava per tots els mitjans convèncer el pare, tot i que les súpliques eren infructuoses. El mercader el volia tancar en un convent, però topava amb la ferma oposició de la mare, que havia aportat al matrimoni un dot generós, i també d’en Carles en persona. El noi va acceptar estudiar llatí i teologia fent veure que acatava el desig patern de dedicar-se a una carrera religiosa. L’home esperava comprar un càrrec eclesiàstic que donés al fill unes rendes acceptables i, així, desentendre-se’n per sempre.

En Carles gaudia de l’activitat intel·lectual i fruïa d’allò més amb la lectura i les ensenyances del seu preceptor. Despitós pel rebuig patern, va decidir mostrar-se al món tal com era, i ja no dissimulava la seva manera de caminar remenant una mica el cul fins i tot al carrer. Li agradava que els homes atractius el miressin, i es va adonar que n’atreia alguns. Poc després va iniciar una relació clandestina amb un poderós clergue del bisbat d’Elna, que va conèixer amb motiu dels estudis teològics. Eren l’excusa perfecta, i en Carles es va enamorar perdudament d’aquest home de món, ben plantat, amb autoritat i que gairebé li triplicava l’edat.

En aquells temps el Rosselló i la Cerdanya estaven ocupats per França, i la transició arran del tractat de Barcelona, pel qual Carles VIII tornava a Ferran el Catòlic els dos territoris, va ocasionar disturbis importants. Els beneficiats pel règim anterior volien conservar les prebendes, mentre que els perjudicats buscaven venjança; així doncs, els malfactors aprofitaven el buit de poder, i les tropes franceses saquejaven en la retirada.

En Carles es va veure implicat en un d’aquells avalots mentre acudia a casa del seu amant amb l’excusa de la teologia. En el trajecte quotidià hi havia un punt de control, i sovint els soldats se li adreçaven sense que ell els respongués. En aquella ocasió un parell van aprofitar el caos per violar-lo al mig del carrer i al davant de diversos testimonis. No hi havia autoritat a qui reclamar justícia, i en Carles només va poder anar a plorar la seva desgràcia a l’amant, que va treure foc pels queixals però que tampoc no va poder fer-hi res. L’endemà els soldats francesos van abandonar la ciutat i van deixar enrere pillatges i dones deshonrades.

Allò no va ser altra cosa que el principi de l’infortuni d’en Carles.

Tan aviat com havia decidit mostrar la seva homosexualitat, havia signat la seva condemna; ell simplement havia volgut desafiar el pare, per bé que sabia que la gran majoria de paisans pensaven com el seu progenitor. Tampoc no li importava la desaprovació de totes aquelles persones. Ell era com era i no ho volia amagar pas.

L’homosexualitat no era cap delicte, però sí la sodomia. I d’això el van acusar quan es va restablir l’ordre a Perpinyà. Diversos testimonis, amb el suport dels enemics comercials del pare, van afirmar que l’havien vist fornicar amb els soldats francesos enmig del carrer. De poc li va servir al·legar que l’havien violat; els prejudicis sobre en Carles van pesar més que no pas la veritat. Ningú, llevat de la mare, va moure ni un dit per ajudar-lo. Ni el pare, ni el germà, ni el poderós amant van fer res. Senzillament, van desaparèixer; el van deixar tot sol.

En Carles va enviar notes desesperades al clergue, que no va contestar. El noi estava enamorat i aquest abandonament, més que cap altra cosa, li trencava el cor. Al capdavall li va enviar un missatge advertint-lo que, si no l’auxiliava, confessaria la seva relació. Aquesta vegada el clergue va respondre. Li deia que era un jovencell viciós i mentider que havia intentat temptar-lo sense èxit, i lamentava que tots els esforços per portar-lo pel bon camí haguessin estat debades. Seria la paraula d’en Carles contra la seva, home respectat i influent. Aquesta traïció el va ensorrar definitivament. Havia estat precisament aquest clergue qui l’havia introduït en els plaers del cos! El lletrat que pagava la mare no va poder fer res contra les declaracions dels testimonis.

En Carles va ser declarat culpable. Com que era menor d’edat, es va deslliurar de la pena de mort a canvi d’unes fuetades públiques i d’asseure’l sobre una graella fins que el jutge va ensumar la carn socarrada. Les cremades d’aquell suplici resultaven mortals en la majoria dels casos, però en Carles, per desgràcia, com deia ell, havia sobreviscut. Les cures de la mare i els generosos suborns als carcellers perquè acceptessin els metges van aconseguir mantenir-lo viu al preu d’horribles patiments.

Ara bé, aquell càstig no era suficient; passaria la resta dels seus dies remant a galeres.

Al setembre, la flota de l’almirall Vilamarí va arribar a Cotlliure amb el rei Ferran. El sobirà va prendre possessió oficialment del Rosselló i es va instal·lar a Perpinyà, els notables li van jurar fidelitat i el territori es va pacificar tan bon punt el van ocupar les tropes reials. El 8 d’octubre, finalitzada la missió, el rei tornava a Barcelona a bord de la Santa Eulàlia, i en Carles, pràcticament restablert de les ferides, remava complint la condemna. Va passar l’hivern a Barcelona i, a excepció d’alguns dies en què es va fer el manteniment estacional de la nau, el noi, juntament amb la resta de galiots, va estar tot el temps lligat al banc amb tan sols unes lones per protegir-los de la serena.

—Aquesta és la meva doble condemna —va concloure—. La misèria que comporta aquesta vida de galiot i patir els abusos d’uns quants malparits.

—Per què no els denuncies a l’oficialitat?

En Carles es va riure d’aquella pregunta tan absurda.

—Encara no t’has adonat d’on ets, Joan —va replicar—. Un galiot no és res. Poc més que una rata. Els oficials no parlen amb nosaltres ni esperen que nosaltres ho fem. El simple fet d’adreçar-te a un comandament per damunt de l’algutzir és un insult per a ell.

—Però hi ha d’haver alguna manera de denunciar el que passa, encara que sigui a un algutzir diferent d’en Guerau.

—No els importa gens ni mica el que em puguin fer. Et penses que no ho saben? Un dia, aquest hivern, a Barcelona, van aprofitar que els oficials eren a terra per violar-me.

—Què?

—Sí, em van violar, i els meus crits es van sentir per tota la galera fins que em van omplir la boca de draps. —En Carles se’l mirava amb els ulls negats per les llàgrimes—. Després em van fuetejar per xisclar.

—Qui va ser? —En Joan estava esgarrifat. L’indignava que emprenyessin en Carles, però una violació ja passava de mida.

—Aquests dos del darrere i en Guerau —va respondre el noi amb ràbia—. Tots i cadascun d’ells. I ho van fer diverses vegades.

—Però, com gosen? Són adults, i la pena seria la mort.

—I qui els denuncia? —va replicar en Carles—. La nostra paraula no val res.

En Joan va remenar el cap amb disgust i torbament, sense saber què respondre.

—Però et diré una cosa —va continuar en Carles amb ràbia—. Volen que m’hi sotmeti, que sigui la seva meuca. Però abans es glaçarà l’infern que no pas que jo m’hi avingui. M’ho han pres tot, però no em podran prendre la dignitat.

A en Joan el va afectar molt el relat. Admirava la valentia d’aquell noiet dèbil i de formes femenines que no es rendia. I va recordar les paraules de l’Abdal·là. L’autèntica llibertat era a l’interior de l’individu, al seu esperit, a la seva ment. I mentre no s’hi sotmetés, en Carles continuava sent lliure.

A ell l’havien ensenyat a menysprear els homosexuals. Però mai no n’havia conegut cap. Quina culpa tenia aquest noi de ser mig dona? Era el desig de Déu que fos així, ja que així l’havia creat. Quin pecat cometia en Carles estimant un home, si era aquesta la seva tendència natural? En Joan era a galeres per matar, però en Carles no havia comès cap crim; no es mereixia el càstig que patia, i va sentir un gran pesar pel noi.

Per primera vegada des que l’havien encadenat a la galera, en Joan va treure el llibre. Es conservava prou bé i estava per encetar. Va destapar el suro del tinter, hi va afegir algunes gotes d’aigua per evitar que la tinta s’assequés i va remenar el líquid amb la ploma. Llavors va apuntar: «Mig dona entre els homes i mig home entre les dones». I tot seguit: «Mentre conservis la dignitat seràs lliure».

I no va escriure més. Tenia moltes coses en què rumiar.