20

En arribar a la llibreria l’endemà, en Joan va trobar la porta ajustada i l’escombra esperant-lo allà mateix. Va sentir els operaris esmorzant i en Felip que alçava la veu per damunt de la resta; no va voler entrar, tenia por que la prengués amb ell novament. Va acabar d’obrir les portes i es va posar a escombrar la seva part del carrer com havia fet en Lluís el dia anterior.

No va trigar a aparèixer l’amo, que el va saludar amb un somriure, satisfet en veure’l tan diligent. Poc després dona Joana va baixar per preparar l’aparador del carrer.

—Has esmorzat, fill? —va preguntar-li.

—Sí, senyora. Al convent.

—I per què no esmorzes aquí?

—L’acord amb don Corró és que només dino a casa seva, la resta dels àpats els faig al convent.

—Bé, a mi tant me fa, això —va replicar la matrona enèrgicament—. Et trobes en edat de créixer i cal que t’alimentis bé. No em refio del que et puguin donar els frares. Puja ara mateix al primer pis i que les criades et donin pa, llet i formatge.

—Però…

—No hi ha peròs que valguin, obeeix-me.

En Joan li va donar les gràcies i va pujar corrent, sempre tenia un racó afamat a l’estómac. Li encantava aquella dona. Era més grossa que la mare, però els ulls foscos i la manera afectuosa de parlar-li l’hi recordaven.

La següent tasca va ser escombrar la resta de la botiga, el magatzem i el taller. Allà va haver de suportar novament que en Felip li digués «remença» i que tirés a terra expressament les restes de paper retallat perquè ell les recollís. En Joan no va dir res al principi, però es va anar enfadant i, quan ja es disposava a enfrontar-se amb el ganàpia, en Lluís li va fer un senyal perquè s’hi acostés.

—Has de suportar les quintades, abans de ser acceptat al taller —li va advertir—. Com més altiu et mostris, pitjor t’anirà.

—En Felip és un abusananos.

—És cert, però és l’últim amb qui t’hauries d’enfrontar. Fins i tot els mestres li tenen por, és el cap de colla dels aprenents d’aquest carrer. I n’hi ha de molt violents.

—Tu ets de la colla?

—Doncs és clar. No et deixen viure tranquil si no estàs del seu costat.

Va sentir un gran alleujament quan va marxar del taller per anar a buscar aigua a la font. De camí, va veure un tumult a la plaça del Rei, al davant del palau. Una multitud vociferava amb indignació mentre els soldats els observaven impassibles.

—Fora els inquisidors castellans! —cridaven.

—Volem l’antiga Inquisició! —exclamaven uns altres—. Que el rei respecti els nostres furs!

En Joan no entenia res de tot aquell sarau i va apropar-se a un home d’aspecte amable per preguntar-li.

—El rei Ferran ens vol imposar la Inquisició d’estil castellà —li va explicar—. I això va en contra dels furs que ell va jurar respectar. Volem l’antiga, la de la Corona d’Aragó, que és tolerant, que admet la defensa dels acusats i que només actua en causes molt clares. La seva no, no et pots defensar i, de vegades, ni tan sols saps de què t’acusen. Empresonen la gent, la torturen, la cremen i es queden els seus béns. La nova Inquisició ja actua a València, i tenim la ciutat farcida de conversos valencians que fugen del terror. Els d’aquí tenen por i fugiran a França, i com que són gent de diners i bons oficis, la seva fugida portarà més ruïna a Barcelona. Com si no tinguéssim prou misèria.

—I no es pot convèncer el rei?

—Els consellers de la ciutat fa mesos que li envien cartes i ambaixadors, però ell es nega a tot i els ordena que obeeixin. La nova Inquisició encara no ha actuat per les traves que li posem. Però fra Juan Franco, l’inquisidor nomenat per fra Torquemada, amenaça la ciutat amb l’exèrcit del rei.

En Joan es va gratar el cap, allò semblava molt greu. En aquell instant la turba es va posar en marxa cap a la plaça de Sant Jaume, cridant, i en Joan va decidir no ficar-se en embolics i continuar fent camí. Va donar les gràcies a l’home i va marxar a buscar aigua.

De tornada al taller, i acabats els encàrrecs de dona Corró i la neteja de la qual era responsable, en Joan va estar ajudant en les tasques fàcils del relligat de llibres. Poca estona més tard, en Guillem li va dir:

—Demana a en Pau, l’oficial, que et doni l’agulla quadrada de tres puntes amb què es cus el pergamí transparent.

En Pau li va indicar que la tenia en Felip. I aquest li va clavar un calbot i li va engegar:

—Diria que la té en Lluís, remença.

El noi va aguantar l’agressió i va acudir on era en Lluís, que va dir que la devia tenir en Jaume, i aquest últim que se l’havia endut el moro Abdal·là. Quan, cansat de donar voltes, en Joan va tornar amb la notícia al mestre, aquest va fer cara de disgust i va exclamar:

—Refotut moro! Una altra vegada ens l’ha pres sense que ens n’adonem! Hauràs de pujar a buscar-la, però sense que ho sàpiguen els amos. Si s’assabenten que se l’ha endut, es disgustaran molt amb nosaltres. I encara que et digui que ell no la té, no baixis pas sense l’agulla, perquè el moro és un mentider i et voldrà ensarronar.

La tasca era delicada, perquè el musulmà treballava al segon pis, l’últim de la casa, i en Joan hi havia d’anar i tornar sense ser vist perquè els Corró no s’enfadessin. I era urgent perquè, sense l’agulla, no es podia fer la feina més delicada.

En Joan va pujar amb cautela, tractant que no el veiés ningú, amb l’ànima en suspens, temorós de la catàstrofe que es produiria si el descobrien. Les serventes estaven enfeinades a la cuina i els amos, a la llibreria; així doncs, va superar els dos primers trams amb èxit. L’últim tram de l’escala acabava en una trapa que va grinyolar en obrir-la.

La cambra era lluminosa, però estava freda. La tardor s’acostava a l’hivern i, per que bé que les finestres tenien vidres, hi dominava un ambient fresc. Hi havia unes quantes taules de treball, però el moro era rere un escriptori que comprenia taula, cadira i un gran plafó posterior que tapava part dels laterals amb un armariet, la missió del qual era protegir-lo dels corrents d’aire. L’escriptori també servia per penjar i disposar endreçadament diferents estris d’escriptura, i tenia un braser als peus.

El vell va aixecar amb sorpresa la mirada dels papers, es va treure un estrambòtic utensili amb vidres que duia al nas i, després d’observar-lo uns instants, li va dir:

—Així doncs, tu ets el nou mosso, oi?

En Joan va assentir amb el cap. La trapa era oberta i tenia mig cos a les escales i l’altre mig a la cambra. Contemplava aquell món desconegut sense acabar de gosar entrar.

—Em preguntava quant trigaries a venir —va afegir l’home.

En Joan va pujar els esglaons que faltaven.

—Tanca la trapa, si us plau, que passa l’aire.

El noi ho va fer i es va quedar mirant fixament el moro. L’home era de la mateixa raça dels qui havien mort el pare i havien esclavitzat els seus, algun dia trobaria els individus que de debò ho havien fet, però de moment només podia revenjar-se en algú com ell. Li volia fer mal, tot i que no sabia com. Tampoc no desitjava arriscar-se que l’amo, que semblava tenir en gran estima el musulmà, se n’assabentés. Calia actuar amb cautela.

—Dóna’m l’agulla quadrada de tres puntes —li va dir—. La que t’has endut del taller.

—Ah! De manera que és l’agulla quadrada de tres puntes. La que cus el pergamí invisible, oi?

El to burleta que es percebia en l’accent estrany d’aquell home va irritar en Joan.

—Dóna-me-la. La necessita el mestre per a una feina i te l’has endut sense permís.

—Servirà d’alguna cosa si et dic que no la tinc?

—Ja m’han avisat que eres un mentider. No et penso creure.

—Doncs busca-la tu mateix.

En Joan va quedar desconcertat. No li havia explicat ningú com era l’agulla, ni tampoc la mida. Semblava una cosa òbvia que tothom sabia, i no se li havia acudit demanar que l’hi descrivissin.

—Ah! Però si no t’han dit com és! —L’home fingia sorpresa, i en Joan notava que se’l rifava.

—No, no ho sé. Però tu sí. Dóna-me-la.

—Però, com sabràs aleshores que no et dono una altra cosa?

En Joan va arronsar-se d’espatlles, confós. Havia estat molt beneit i ara es trobava a la mercè d’aquell home.

—Bé, com que ets nou, et donaré l’agulla quadrada de tres puntes, la que cus el pergamí que no es veu. Però la propera vegada assabenta’t bé de què busques.

I d’un prestatge sota la taula va treure un instrument metàl·lic que va lliurar al noi.

—Però si només té dues puntes!

—No comptes la superior.

—Però això de dalt no punxa com una agulla, i no és pas quadrada.

—No totes les puntes punxen; a més, el que és quadrat és el paper que acompanya l’agulla.

I després de treure un tros de paper i sucar la ploma al tinter, hi va escriure. Així que la tinta va quedar seca, el va emprar a manera d’embolcall per a l’instrument metàl·lic.

—Au, porta això al mestre Guillem. I si no li serveix, digue-li que parli amb mi al dinar.

No tenia altre remei que obeir, i se’n va anar, sense donar les gràcies, amb la mateixa cautela que a la pujada. Tothom el va envoltar quan va lliurar el paquet al mestre Guillem.

Una enorme riallada va ressonar en veure el contingut.

—Això és un compàs, ximple! El moro t’ha pres el pèl!

En Joan no sabia què era ni per a què servia un compàs, i es va sentir enganyat, rabiós. En Felip i els aprenents van començar a clavar-li clatellots mentre cridaven:

—Passerell! Babau!

El mestre Guillem va llegir el que posava al paper, no va dir res i el va arrugar per seguidament llançar-lo a un racó.

—Ja n’hi ha prou, nois! —La seva expressió era seriosa—. Torneu tots a la feina! —I adreçant-se a en Joan, li va dir—: Era una quintada. No hi ha cap agulla quadrada de tres puntes ni pergamí transparent. A veure si n’aprens, ceballot!

El grup va riure novament i va tornar a la feina, no sense que abans en Felip li clavés un altre cop, que hauria pogut passar per amistós, però que li va fer mal.

—Remença capsigrany! —li va etzibar.

Mentre escombrava el taller, en Joan va arreplegar el paper; duia escrites unes frases en lletra gòtica que li resultaven impossibles de comprendre, però tot i això se’l va guardar.

Les mirades del noi i el musulmà es van creuar durant el dinar, però cap dels dos va fer intenció de parlar. En Joan va trobar una panerola a l’escudella i tothom va riure de nou: va saber que era una altra de les gràcies d’en Felip. Va aguantar estoicament aquella broma i les pulles del ganàpia que van seguir, però els ulls se li omplien de llàgrimes, la humiliació era excessiva. Desitjava tornar al convent.

Quan va arribar a Santa Anna, va anar de dret a la cel·la que compartia amb el germà per agafar l’ascona del pare. Després es va dirigir a l’hort, on havia penjat d’un arbre una fusta que feia de diana i, malgrat el pes, va començar a llançar-hi l’arma amb ràbia. S’imaginava que la fusta era en Felip, després va passar a ser el moro que va matar el pare i, després, qualsevol altre musulmà. Poc més tard estava exhaust, i quan va recordar l’agulla quadrada de tres puntes va marxar a buscar el novici i li va demanar que li llegís en secret el que posava al paper del moro.

—«Per trobar el que busques, cal saber què és. Que no t’enganyi el nom de les coses, esbrina com són realment» —va llegir en Pere.

En Joan es va quedar pensatiu. Entenia la relació d’allò amb els esdeveniments del matí, però sospitava que s’hi amagava alguna cosa més que se li escapava.

—Qui ho ha escrit? —va preguntar en Pere, encuriosit.

—Bah! Un infidel —va replicar el noi.

Però va decidir guardar l’escrit en lloc segur.