7

No va ser fins l’endemà que en Joan va començar a comprendre l’abast de la desgràcia que els afeixugava. En Tomàs va venir a viure amb els dos nois, traslladant algunes de les seves coses. Deia que la que havia estat casa seva era farcida de records i buits insuportables. La d’en Joan també guardava moments de goig que s’havien truncat en tristeses; cada objecte li recordava al noi un passat feliç, i no podia deixar de pensar en els pares, la germana i l’Elisenda. Pel que feia a l’Elisabet, l’havien portat a la vila de Palafrugell: al llogarret no hi havia cap dona que la pogués alletar. Vivia a casa d’una nodrissa que li donava el pit a canvi d’uns diners que pagava el regidor, però amb prou feines menjava; no es recuperava dels cops que havia rebut durant l’assalt.

Vagaven tots tres de la casa a la platja i de la platja a la casa. Ja no tenien La Gavina, no hi havia res a fer, estaven aclaparats, apàtics, i en Gabriel ni tan sols volia jugar quan en Joan l’hi proposava. No eren pas els únics al poblet. Els sarraïns havien deixat enrere les tres barques petites, però entre totes no pescaven ni una quarta part de la barca d’en Ramon. En Joan es deia que, si almenys els haguessin deixat La Gavina, la colla tornaria a pescar i les nou famílies que en depenien tindrien algun futur. El noi evocava amb nostàlgia l’embarcació.

La Gavina l’havien construïda a la mateixa platja de Llafranc dos anys abans. Havien tingut una bona temporada de pesca, i el pare d’en Joan va decidir, amb els estalvis i la venda del corall vermell guardat des de feia alguns anys, fer una barca més gran, de vuit rems i amb una bona vela llatina. En Ramon n’era patró i propietari, per la qual cosa, quan feien una bona pesca i els sobrava gènere, el dividien en onze parts; a ell li’n tocaven tres, i a la resta de pescadors, una. Ara bé, si la pesca era escassa, llavors es dividia únicament entre nou i en Ramon s’enduia una part igual que els altres.

Havia contractat un reputat mestre d’aixa de Palamós, i l’arribada del fuster un matí de la darreria de l’hivern va ser tot un esdeveniment. El poblet sencer va ajudar a desembarcar les eines i unes peces de fusta anomenades plantilles que, més endavant, van saber que eren models d’allò que serien la quilla i les quadernes.

La nova barca es va encetar sent tan sols unes marques a terra que el mestre fuster va traçar en un lloc no gaire allunyat de la vora de la mar, però prou perquè les onades no hi poguessin arribar ni tan sols els dies de pitjor temporal. Tothom col·laborava i els fusters de la vila de Palafrugell van participar en la feina fornint la fusta de roure, per a les quadernes i la quilla, i de pi per al xapatge. Aleshores va ser quan en Joan, tot imitant els fusters, va començar a tallar els trossos de fusta sobrera, primer per elaborar petites naus que feia surar a la mar, i després animals. El noi, embadalit, veia créixer la barca. Al principi li recordava l’esquelet d’una balena embarrancada a la sorra, en què les quadernes eren les costelles i la quilla, l’espina dorsal. De mica en mica l’embarcació va prendre la forma definitiva.

Un bon matí en Tomàs va dir a en Joan, en nom de la tripulació, que ja tenia prou edat per iniciar-se en l’ofici, però per ser-hi admès els hauria de portar un gat. Una barca de pesca necessitava un mixet per mantenir-la neta de restes de peix i de bestioles indesitjables, concretament rosegadors. Tot i això, els mariners no acceptaven un felí qualsevol: perquè els portés sort, calia que fos robat. Era un costum inexcusable. En Joan no hauria sabut com cometre semblant delicte, però l’Elisenda, la filla d’en Tomàs, el va ajudar. Tots dos van aconseguir caçar un petit mixet lleonat que poques setmanes abans havia parit la gata del sabater de Palafrugell. L’Elisenda era de la mateixa edat que en Joan i havia heretat els ulls blaus del pare, però era més alta que el noi, corria més i semblava saber-ho tot, res no se li escapava. Els pares de tots dos eren com germans, i tothom pensava que, quan arribés el moment, l’Elisenda i en Joan es casarien. S’havien criat plegats, eren alguna cosa més que companys de jocs, i a les famílies no les amoïnava si feien el dropo entre les roques de la platja.

Poc després va tenir lloc la festa d’avarada i, a partir d’aleshores, quan la mar era tranquil·la, en Joan sortia a pescar en la barca. En acabar la primera jornada, a l’hora del repartiment, en Tomàs va oficiar una cerimònia carregada de lloances i aplaudiments, i va lliurar al noi una sardineta argentada. Li va dir que era el sou del primer dia d’un pescador, i amb una darrera reverència va donar al mixet una sardina igual. Tothom va riure, però en Joan va córrer cap a casa, orgullós, perquè la mare la cuinés. Era el seu primer salari. Tenia deu anys.

Havien passat només dos estius des d’aquell dia, però tot havia canviat tràgicament.

La inactivitat era el pitjor. La gent s’aplegava en rotllanes per compartir l’angoixa per la sort dels ferits i els captius, les pors per un futur incert i l’enyorança d’un passat que abans, de vegades, els semblava dur, però que ara evocaven com el paradís.

—De què viurem quan arribi l’hivern? —preguntava una dona—. Aquestes barques donen molt poca cosa, i si va de mal borràs, ni tan sols els amos podran menjar.

—I els moros s’han emportat tot el que guardàvem! —es lamentava una altra.

—Fra Dionís ens ha d’ajudar —va intervenir un dels membres de la colla del pare d’en Joan—. Prou que ens cobrava impostos sobre la pesca.

—Tampoc no tenen gaire cosa a la vila —va replicar en Daniel—. Les collites no han estat bones i hi ha fam endarrerida des de la guerra civil.

—El regidor? —va demanar en Tomàs, despectiu, per escopir a terra tot seguit—. ¿Quina ajuda podem esperar d’aquest covard que va deixar que s’emportessin els nostres?

—A tu sí que no et socorrerà pas —li va engegar una de les dones—. Després d’allò que vas fer a l’església, no t’ajudarà gens ni mica!

—I tornaria a fer-ho! —va contestar ell amb ràbia—. Si pogués, li tallaria el coll. Abans em moro de gana que acceptar res d’aquest miserable. Per dissimular la seva covardia, fa que les víctimes siguem els dolents i ell s’erigeix com el jutge que interpreta la voluntat divina.

—No et falta raó —va admetre en Daniel, i la majoria dels homes van assentir amb el cap—. Però tingues presents aquells minyons que ara tens al teu càrrec. Com que estàs excomunicat, ja no pertanys a l’Església i saps que ens prohibeixen parlar amb tu. No et pot ajudar ningú.

—Demana-li perdó —va suggerir un altre—. Encara que només sigui per aquells mossicons. Si són amb tu, no rebran res del regidor.

—No, no ho faré pas! —va cridar colèricament en Tomàs—. Tant me fa el que em passi, i m’apartaria d’aquests nens abans de fer-los cap mal. Però fra Dionís és roí. Fem saber a l’abat de Santa Anna com s’ha comportat aquest covard! Que el destitueixi!

Els altres van callar i es van mirar fugisserament per acabar desviant la vista cap a la mar.

—Què dieu? M’ajudeu?

—Ho sento, no és el moment d’enfrontar-nos amb el regidor —va dir per fi un d’ells—. El necessitarem per sobreviure aquest hivern.

Allò va ser com el senyal perquè el grup es dispersés. En Tomàs es va quedar tot sol, mirant al punt per on la galera havia marxat amb la dona i la filla a bord.

Els dies que van seguir, en Tomàs i els nois es van concentrar a aconseguir menjar. Menjar era important, però mantenir-se ocupats i deixar de rumiar encara ho era més. Recorrien els turons propers al nucli de cases buscant bolets i pinyes; també es desplaçaven més a l’interior, on hi havia castanyers i alzines, per bé que els aglans encara eren verds. No obstant això, n’agafaven alguns per moldre’ls i fer-ne coques amb la farina. Tenien un gust amarg. Paraven les canyes de pescar des dels roquissars, i les hores transcorrien esperant que piqués algun peix. Després exploraven els rompents: musclos, algun cranc, garotes… Res que fos comestible els passava per alt. Tanmateix, la majoria dels supervivents feia el mateix, i el que trobaven no saciava la gana a ningú.

Tothom esperava les tres barquetes per si havien tingut sort i els sobrava alguna cosa de la pesca. De la vila arribava pa, sempre insuficient, amb una mula custodiada per quatre soldats del regidor.

—A en Tomàs no li podem donar res, i mentre els nens s’estiguin amb ell, a ells tampoc —van avisar el primer dia.

D’aleshores ençà ni en Tomàs ni els nens es van acostar més a la mula. Des de lluny veien com els veïns es repartien les fogasses, i només en acabat, en allunyar-se els soldats, les veïnes, d’amagat, donaven pa als dos nens.

El dolor semblava augmentar a mesura que passaven els dies, i la mort de la petita Elisabet va empitjorar encara més les coses.

En Joan recordava el càlid cosset ensangonat quan l’havia recollit de la sorra per bressolar-la. Havia volgut que parés de plorar, però va ser ell qui va acabar acompanyant-la amb més plors. I la recordava d’abans, tan graciosa, quan reia esdentegada als braços de la mare. I com ella se la mirava i després li somreia a ell.

La notícia va arribar amb els soldats que portaven el pa i va escampar-se amb xiuxiuejos entre els veïns. Finalment va ser la Clara qui va trobar el valor per dir-los-ho. En Gabriel no va poder contenir els plors, i en Joan va provar de ser fort i animar el germà, però no va aconseguir ni una cosa ni l’altra. Únicament quedaven ells dos, de la família.

En Tomàs era incapaç de consolar els nens, que sovint el sorprenien plorant també, i quan no plorava, el veien serrar les dents amb ràbia.

—Tornaran —repetia en Joan per animar-lo—. Algun dia les anirem a buscar i les portarem a casa.

—No. No tornaran pas —responia en Tomàs, enterc—. No les tornarem a veure més.

—Que sí. Quan jo sigui gran em faré soldat, seré molt fort i marxaré a buscar-les. T’ho prometo.

L’home se’l mirava amb un apunt de somriure, semblava creure-se’l per uns instants, però després negava amb el cap, en silenci.

El pescador odiava més cada dia: els maleïts sarraïns i el clergue roí que no va fer res per ajudar els captius. La ràbia era contagiosa, i en Joan va comprovar que l’odi mitigava la pena i el dolor, i va aprendre a serrar les dents com en Tomàs, a odiar i a maleir.