5

Mentre corrien turó avall en direcció a Palafrugell, en Joan anava pregant perquè els del poble li salvessin la família. Poc més tard es van trobar un parell de genets: era l’avançada del sometent, els voluntaris que acudien a la crida a les armes. El noi va sentir un gran alleujament. Els van informar d’allò que havia passat, d’on eren els pirates i que calia actuar amb celeritat.

—Ho hem d’explicar al regidor, ell decidirà —va advertir qui semblava manar, i va pujar en Joan a la gropa del cavall mentre en Tomàs els seguia a més córrer.

Van topar gairebé de seguida amb la tropa, que esperava a menys d’una milla. El regidor de Palafrugell era un clergue ventrut que es deia fra Dionís i que administrava la senyoria en nom del convent de Santa Anna de Barcelona. En Joan el va veure abillat per al combat, amb un elm que li cobria el cap mig calb i mig tonsurat, la part superior de l’armadura, que no li dissimulava pas la panxa, i l’espasa al cinyell. L’acompanyaven alguns soldats, però la majoria eren sometents, voluntaris de la vila, armats amb llances, ballestes, arcs i espases.

—Han capturat moltes dones i criatures! —li va cridar en Joan, esverat—. Cal rescatar-los de seguida, estan a punt d’endur-se’ls!

El regidor li va dir que es tranquil·litzés i que l’hi expliqués tot. En Joan ho va fer molt de pressa i va insistir en la urgència.

—Un arcabús —va dir l’home—. Al teu pare li han disparat amb un arcabús. És com un canó però petit.

—No havíem vist mai res de semblant —va replicar en Tomàs—. Ha estat terrorífic.

El clergue va continuar interrogant-los sobre mil detalls inútils a parer del noi, com ara l’aspecte de la galera i la manera de vestir i armar-se dels sarraïns.

—Si us plau, que se’ls emporten! —va suplicar en Joan, tip.

—Sóc el responsable d’aquests homes. Anirem amb compte, no vull caure en cap emboscada ni tenir més morts.

Per fi, fra Dionís va donar instruccions i la tropa es va posar en marxa, sense afanyar-se. Ell encapçalava el contingent, a cavall, juntament amb una desena de genets que pertanyien a la petita noblesa i burgesia rica, mentre que la resta, vilatans i camperols, els seguien a peu. En Joan es moria d’impaciència i no parava de pregar. Al cap d’una estona, el frare va ordenar que s’aturessin per esperar notícies dels exploradors.

—Salparan amb les nostres famílies! —el va increpar en Tomàs.

—Tu no saps res de la guerra —va replicar el clergue—. Calla!

En Tomàs s’hi va atansar, amenaçador, i en Joan va pensar que clavaria un cop al regidor, però un parell de soldats s’hi van interposar tot empenyent-lo cap enrere.

—Covard! —el va escridassar en Tomàs—. No us atureu per esperar ningú, quan veniu al nostre poble per cobrar impostos, oi?

Els soldats el van tornar a empènyer i el van obligar a callar entre amenaces. El pescador va mirar en Joan amb els ulls blaus plens de llàgrimes i, serrant les dents amb ràbia, li va dir:

—Anem-hi tu i jo.

I va arrencar a córrer seguit per en Joan. La campana de la torre de Sant Sebastià va sonar de nou, peremptòria, urgent, demanant ajuda. El noi ho va interpretar com un presagi funest. Quan van arribar panteixant on els esperava en Daniel, van veure que els pirates obligaven els captius a pujar a la nau. Els feien entrar a la mar perquè s’enfilessin a la galera amb escales de corda.

En aquell moment l’Eulàlia, que es resistia a abandonar la nena de pit, va apartar un dels moros, i la Maria, l’Elisenda i un parell més de noies van aprofitar per alliberar-se de les sogues que les amarraven pel coll i escapar-se.

—Hem de fer alguna cosa —va dir en Joan, desesperat.

—Som-hi, Daniel! —va cridar en Tomàs.

—No podem fer-hi res.

—Se m’enduen la dona i la filla!

—També la meva germana, però no faré pas que em matin. La resta de la família em necessita.

En Tomàs no va contestar, es va limitar a sortir del refugi entre els arbres i agafar la ballesta per dirigir-se a la platja.

—No hi vagis, Tomàs!

Quan en Daniel el va voler aturar, en Tomàs li va engegar un mastegot i va arrencar a córrer cap als pirates. En Joan el seguia, però en Daniel el va engrapar i, malgrat l’oposició, l’home va poder dominar el nen.

En Joan va veure com els pirates colpejaven la mare amb acarnissament mentre un altre l’arrossegava escanyant-la amb la soga. La dona va haver de deixar anar l’Elisabet. I a còpia d’estrebades de corda, la van obligar a ficar-se a la mar i pujar per l’escala. En Joan va cridar desesperat, lluitant per seguir en Tomàs i impotent davant la força amb què el retenia el veí. Sentia al cos els cops que propinaven a la mare i, per dins, un puny invisible li estrenyia el cor.

Mentrestant, els sarraïns van tornar a atrapar les noies entre gresca i riallades, els van posar novament les sogues al coll i, tibant-les, les van dur a bord de la nau. La brisa va tornar a portar la ferum intensa de podridura, excrements i misèria humana que desprenia la galera, i a en Joan se li va regirar l’estómac. Va dir-se que allò devia ser la pudor de l’infern.

—Guaita, el sometent és allà. —En Daniel va assenyalar amb el dit—. Han vist les noies quan provaven de fugir, però no han fet res.

La tropa era a l’altra banda del llogarret, observant.

—Què esperen? Per l’amor de Déu, que els salvin! —va mussitar el noi.

Llavors un núvol va aparèixer a la proa de la galera seguit d’un tro. Una columna de pols i pedres es va aixecar molt a l’esquerra de la milícia comandada pel frare, que es va dispersar en retirada. I això va ser tot. Els sometents van contemplar des de la distància com els pirates s’enduien els éssers estimats dels vilatans. Com els arrencaven a trossos la vida. Sense fer-hi res.

Quan en Tomàs va trepitjar panteixant la sorra de la platja, els sarraïns ja carregaven els últims captius, i a en Joan li va semblar sentir un crit des de la nau. Potser era la Marta, la dona.

—Fuig, Tomàs!

Però ell no va desistir i, amb un trot fatigat, es va posar a córrer per damunt la sorra de dret a la nau, amb l’arma carregada per bé que sense apuntar. Era a menys d’un tret de ballesta de la galera, quan va ressonar un d’aquells trons i la sorra li va saltar als peus. En Tomàs es va detenir, i en Joan va creure que l’havien ferit com al pare. L’home es va quedar garratibat, com esculpit en pedra, i els musulmans no van tornar a disparar. Tots els captius ja havien embarcat, i els últims sarraïns de la platja empenyien La Gavina a la mar, se l’enduien.

En Tomàs va sortir de la seva estupefacció i, de mica en mica, amb pas vacil·lant, com un somnàmbul, va deixar caure la ballesta a terra i va caminar cap a la nau mentre els sarraïns llevaven l’àncora.

—Marta! Elisenda! —cridava, ensorrat.

Algú va respondre, però la veu es va perdre entre la cridòria d’ordres, els cops i els cruixits. La marea enlairava la nau, va sonar una corneta i, de sobte, cent cinquanta rems es van aixecar per enfonsar-se a l’aigua, tots alhora, amb un clapoteig sinistre. Llavors el gran navili va retrocedir cap a la mar, imponent.

—Marta! Elisenda! —va esgargamellar-se en Tomàs com un boig.

En Joan va veure com l’home corria de dret a la galera saltant i esquitxant entre les onades, i quan l’aigua el va obligar a nedar, ho va fer amb desesperació. Era un punt insignificant, minúscul, comparat amb la nau.

La galera va virar i va enfilar la proa a alta mar. Una mar massa blava i bella per a una tragèdia tan gran. A en Joan li feia l’efecte que els sarraïns s’emportaven la vida del poble. Li havien arrencat el cor, no es recuperaria mai, res no seria igual mai més. Ningú no ho seria.

També s’emportaven les provisions per a l’hivern, i La Gavina, la bonica barca del pare. I al darrere deixaven plors, desesperació i fam.

Llavors en Daniel el va deixar anar, i en Joan, impotent, destrossat, amb les llàgrimes davallant-li per la cara, va contemplar com la nau s’endinsava a la mar fins a desaparèixer. A la sorra havien abandonat l’esquifit cos de l’Elisabet, ensangonat, que intentava gatejar. Marranejava, i els plors trencaven el silenci de mort que regnava al llogarret.

En Joan hi va córrer titubejant, la va agafar en braços i seguidament, esgotat, es va deixar caure a la sorra amb la petita. Bressolava l’Elisabet mirant al cel, on ja no hi havia núvols, tan sols un blau inclement, i es va desfer en llàgrimes.

Estava exhaust i tenia el cor destrossat. Mai no hauria pogut imaginar-se capaç de sentir tanta pena. El pare, la mare i la germana. Veia els seus rostres i el neguit li confonia els pensaments, que s’amuntegaven atropelladament. Tanmateix, una ansietat aviat va superar tota la resta: rumiava què diria al petit Gabriel quan aquest li preguntés pels pares.