32

Barcelona, 1487

Diumenge, dia 5 de juliol de 1487, entrava triomfant la Inquisició a Barcelona. Fra De Espina, el nou inquisidor nomenat per fra Tomás de Torquemada, enlairava amb orgull la barbeta dalt de la mula. L’acompanyaven N’Enric d’Aragó, conegut com l’Infant Fortuna, cosí del rei i lloctinent reial, i els bisbes d’Urgell, Tortosa i Girona. La comitiva es va presentar a la porta de Sant Sever amb gran ostentació; anava precedida per l’algutzir reial amb la vara de comandament, trompetes, timbals, una gran creu i el pendó de la Inquisició. Els seguien un nombrós grup de cavallers. L’algutzir va presentar a la porta les credencials de l’inquisidor, i la milícia local va franquejar el pas a la comitiva. Era una formalitat tan aparatosa com inútil; la ciutat vençuda havia d’obrir les portes al vencedor.

L’estira-i-arronsa entre el rei i el consell de la ciutat s’havia prolongat durant tres anys i mig, però finalment el monarca havia assestat l’últim cop en forma de butlla papal. Fra De Espina va ser declarat intocable i entrava a Barcelona amb plens poders.

Durant aquell temps centenars de conversos havien abandonat la ciutat amb tots els seus béns rumb a França i Itàlia sense que ningú els importunés. El cas més escandalós va ser la fugida de l’honorable Antoni de Bardaixí, regent de la cancelleria reial a Barcelona. Era amic personal del rei Ferran, se’l considerava bon catòlic i no se li coneixien avantpassats jueus. Si algú de rang tan elevat se sentia amenaçat, el futur per als conversos es presentava d’allò més fosc. Cap dels consellers de la ciutat ni dels diputats de la Generalitat va acudir a rebre l’inquisidor; manifestaven així el seu rebuig i la seva intenció de dificultar la seva feina en la mesura del possible.

Al so de clarins i tambors, el seguici va baixar per les Rambles entre l’expectació dels ciutadans, l’actitud dels quals anava des de l’hostilitat als aplaudiments de benvinguda. Entre qui aplaudia i victorejava es trobava la quadrilla d’en Felip.

—Ara sabran el pa que s’hi dóna, aquests jueus que fingeixen ser cristians per prosperar! —proferia, instant els seus a aplaudir.

En Joan aplaudia de mala gana. Ja tenia quinze anys i, a mesura que creixia, la por que sentia pel pèl-roig s’anava convertint en menyspreu. Faltava poc perquè l’atrapés en alçada, i la pràctica constant amb l’ascona del pare li havia format unes espatlles amples i uns braços forts. Però encara no gosava enfrontar-se amb el cap de la quadrilla perquè sabia que era un assassí. Se’l va mirar mentre cridava visques i aplaudia frenèticament demanant als altres amb gestos que també ho fessin. En Bartomeu i la resta de la gent que en Joan respectava donaven suport al consell ciutadà contra els nous inquisidors, i el noi sospitava que aquella entrada triomfal no portaria res de bo.

En Joan havia progressat a casa dels Corró. Feia any i mig que era aprenent, l’horari era el mateix que el dels altres i vivia a la llibreria. El seu germà continuava treballant a l’hort del convent, i ell el visitava pràcticament cada dia. També li agradava conversar amb el jovial i panxut fra Jaume, amb fra Melcior, que juntament amb l’Abdal·là li havia ensenyat el llatí, i amb fra Pere, l’antic novici, ara monjo, amb qui havia après a llegir d’amagat.

Copiava amb una lletra excel·lent i no parava d’aprendre coses sobre llibres i idiomes amb l’Abdal·là. Sentia una gran admiració i afecte pel seu mestre. També treballava ara i adés al taller, ja que volia obtenir el títol de mestre relligador.

Aquell assumpte agria el caràcter d’en Felip; el jove superava ja els vint anys i l’amo no el proposava a l’examen, per al qual ell es considerava prou capacitat. Quan en Felip sol·licitava el permís de mossèn Corró, l’home responia que s’esforcés més en la feina quotidiana, que fos pietós i que fes bones obres. I que un mestre havia de donar exemple no només a la feina, sinó també en els bons costums i en la moral.

En Joan feia un any que freqüentava les tavernes del port. Quan va demanar permís a l’amo per anar-hi, en Corró l’hi va negar adduint que allà un aprenent no en podia treure res de bo.

Només va cedir gràcies a la intervenció d’en Bartomeu.

—El noi vol indagar sobre el que li va passar a la seva família —va explicar a l’amic llibreter—. I ja és prou madur per no fer ximpleries.

Després va advertir en Joan amb un somriure:

—Però poc de vi i res de dones.

El jove buscava conversa amb mariners francesos i dels diferents estats italians. Tenia bones bases lingüístiques i anotava les paraules que no entenia en un tros de paper amb un bocí de grafit fixat per mitjà d’un tubet metàl·lic dels emprats per reglar els llibres abans d’escriure-hi. Més tard, després d’haver amagat el paper perquè no l’hi veiés, les repetia a l’Abdal·là, que no deixava de sorprendre’s de la bona memòria del jove. El vell ignorava que l’aprenent feia temps que era capaç de llegir perfectament.

Preguntava als marins per galeres que piratejaven i per captives cristianes, però es tractava d’un tema delicat: obtenia respostes vagues i acabava escoltant les erràtiques històries inventades d’algun borratxo. No es podia permetre anar al port cada nit i, quan ho feia, solia ficar-se al llit abatut, per bé que, si l’endemà arribava un vaixell d’ultramar, hi acudia a la recerca de notícies, ple d’esperança.

Aquella activitat li proporcionava, a més a més, una bona excusa per reduir la seva presència a la quadrilla d’en Felip. Aquell canalla no permetia les desercions.

El dia que l’amo va dir a en Joan que l’agafava com a aprenent amb un contracte per escrit, un únic pensament li va enterbolir l’alegria. Deixaria d’anar a omplir el càntir! Feia molt de temps que es trobava pràcticament cada dia a la font de Sant Just amb l’Anna. Si per algun motiu algun dels dos no hi podia acudir, el dia era trist encara que lluís el sol. En veure’l de lluny, la noia somreia i abaixava la vista a terra pudorosament, però el somriure li continuava ballant, amagat entre les comissures dels llavis i els clotets de les galtes.

L’Anna estava a punt de fer els quinze anys i el seu cos s’havia allargat i arrodonit alhora. La gonella encara li marcava una cintura estreta, per bé que ara se li ajustava sobre uns malucs alts i ben formats.

Per en Joan els gestos i la manera com la noia es movia eren la cosa més encisadora del món, i s’acostava a la font ansiós per intercanviar mirades i després mantenir al carreró aquelles converses breus però intenses. Quan els seus ulls es trobaven, al noi li faltava l’aire, i el cor, ja accelerat, semblava voler esclatar-li de joia. Ella mostrava sentir alguna cosa semblant. De vegades ell l’ajudava a carregar el càntir i, quan les mans es fregaven més del que calia, creia morir de felicitat.

No podia renunciar a aquelles trobades i va convèncer l’amo, amb la complicitat de l’esposa, perquè li continués reservant la tasca d’anar a buscar aigua per al taller. El noi va sospirar alleujat, podria continuar gaudint del moment més bonic de cada jornada.

—T’agrada la filla del joier, oi?

La pregunta d’en Bartomeu va agafar desprevingut en Joan. El noi es va sobresaltar. La relació amb el mercader, que d’alguna manera se sentia protector dels dos germans, continuava sent estreta. Es trobaven els diumenges a l’església de Santa Anna, i quan per negocis visitava els Corró, sempre pujava al pis de dalt per saludar-lo. En aquella ocasió en Bartomeu li va dir que volia parlar amb ell i el va convidar a fer un tomb.

—Com sabeu…?

—La ciutat és més petita del que sembla. Sempre hi ha mil ulls observant, i a la gent li agrada xerrar.

—Però procurem ser discrets.

—Els gestos diuen més que les paraules.

—I què té de dolent?

—Així doncs, t’agrada, oi?

El noi va afirmar amb el cap.

—Ho sento, però tinc un avís per a tu.

—De què es tracta? —va inquirir en Joan, alarmat.

—Sóc amic del seu pare, i ell no ignora que et veig sovint. —En Bartomeu va fer una pausa—. Vol fer-te saber que busca espòs per a la filla i que aviat estarà compromesa.

—I què vol dir amb tot això?

—Que tu no figures a la llista.

A en Joan ni tan sols se li havia acudit encara pensar casar-se amb l’Anna. Senzillament, gaudia veient-la, xerrant-hi, i assaboria el plaer que ella mostrava de veure’l a ell. De sobte, la idea que l’Anna prengués un altre home com a espòs li va semblar horrible, insuportable.

—I per què no? —va preguntar, tot i que sense voler saber la resposta.

En Bartomeu va sospirar i va fer un gest d’enuig.

—Mira, en aquest món hi ha estaments i la gent es casa dins de la seva classe social. El pare de l’Anna és un joier d’èxit, té una botiga florent i a més és un mercader que exporta i importa. Aspira a un marit per a la filla com seria el fill dels Corró, no pas un aprenent.

—Però jo no seré aprenent sempre, algun dia seré llibreter com l’amo —va replicar en Joan inflant el pit, ofès.

—Potser ho siguis —li va contestar en Bartomeu—. De capacitat no te’n falta. Però, de tenir amo a arribar a ser-ne, hi ha una gran distància que molt pocs aconsegueixen superar. Si algun dia te’n surts, l’Anna ja estarà casada i tindrà fills. Mossèn Roig vol que sàpigues que la seva filla queda fora del teu abast.

Van continuar caminant en silenci i, després de travessar la segona muralla, van arribar al mercat de carn de la Rambla, on els venedors pregonaven les excel·lències de la seva mercaderia i els compradors la inspeccionaven amb ull crític.

—No puc viure sense veure-la —va confessar allà mateix en Joan amb un sospir.

En Bartomeu va remenar el cap, disgustat.

—És pitjor del que em pensava —va dir, i va enfilar Rambla amunt.

Van passejar en silenci fins a l’altura de la porta Ferrissa, on en Bartomeu es va aturar i, tombant-se cap a en Joan, li va dir:

—Mira, et diré el que has de fer si vols continuar veient-la.

—Què? —va preguntar en Joan, esperançat.

—Digue’m que has entès el missatge i que no tornaràs a parlar-hi.

—Però això no ho puc fer!

—Si no ho fas, el pare la tancarà, no podrà sortir de casa. No anirà més a la font, hi enviaran la criada. Ho comprens?

En Joan ho va comprendre de seguida. Si renunciava a parlar-hi, si feia veure que l’Anna li resultava indiferent, potser podria continuar veient-la. No tenia altre remei.

—Entesos —va dir després de l’estona que va estar buscant desesperadament una altra alternativa sense trobar-la—. Expliqueu al pare de l’Anna que els respecto a ell i a la seva filla, i que em perdoni si s’ha produït cap malentès. Que no els volia ofendre i que no tornaré a parlar amb ella.

—Fas bé —va replicar en Bartomeu—. I ho sento.

En Joan ja n’havia fet cinc, d’aquells petits llibres que fabricava per al seu ús personal; cada vegada eren millors i el mestre el felicitava pels progressos com a aprenent. En Joan guardava els antics al convent de Santa Anna, on només ell sabia, i els omplia d’anotacions secretes. Aquella nit va escriure al petit llibre: «L’estimo», i una llàgrima va esborrallar l’última lletra.

L’endemà l’Anna no va somriure, ni tan sols el va mirar, i en Joan no va fer res per acostar-s’hi. El pare també hi devia haver parlat. Sense el seu somriure, el matí va ser trist, però almenys la podia veure i saber que ella advertia la seva presència. Pocs dies després van coincidir a la plaça pràcticament buida, i ell li va xiuxiuejar:

—No em permeten parlar-vos.

—A mi tampoc —va contestar ella, fluixet i dissimulant.

—Us estimo —li va confessar ell.

Ella li va adreçar una mirada intensa, plena d’alarma, amb uns ulls verds que aquell dia mostraven matisos foscos. Sense dir res ni omplir el càntir, va abandonar la plaça a corre-cuita.

En Joan havia trencat la promesa i va comprendre que potser ja no la veuria mai més. Neguitós, va acudir al mateix lloc l’endemà, i ella no s’hi va presentar. Tampoc els dies següents. Havia perdut allò que més s’estimava i no sabia com reparar l’error.