2

En Joan, amb la petita llança a la mà, es va quedar esmaperdut rere els homes que corrien cap als sarraïns. Era la primera vegada que veia moros; no eren negres, com havia imaginat, algun duia turbant i eren tan a prop que els podia distingir perfectament el rostre.

—Joan, Gabriel! —va sentir cridar la mare.

—Vés amb ella! —va dir ell al seu germà, empenyent-lo cap a la gent que fugia.

En Ramon sabia que la situació era desesperada. L’enemic estava preparat, mentre que els seus no tenien temps per muntar les ballestes i els arcs; l’única opció que li quedava era carregar contra ells per desbaratar-los, i això va fer rugint a plens pulmons.

Va aturar l’escomesa en arribar a la distància adient i aleshores el poderós braç va projectar l’ascona. Algú entre els sarraïns va cridar i van sonar els ressorts de les ballestes per deixar anar les sagetes. Sense aturar-se i mentre l’ascona s’enfonsava a l’espatlla d’un dels moros, que va caure amb un gemec, en Ramon va desembeinar l’espasa i es va llançar contra un altre pirata. Una de les sagetes li va passar fregant, dos dels homes que el seguien van caure sota les fletxes i, quan els sarraïns van esquivar les ascones dels vilatans, aquests últims van envestir amb l’espasa a la mà.

L’audaç i gallarda actitud d’en Ramon va enardir en Joan; els valents pescadors farien fugir els malvats. Però es va adonar que un dels pirates no desenfundava l’espasa i que, subjectant un artefacte estrafolari, clavava un genoll a terra. Mai no oblidaria el rostre d’aquell individu, afilat i amb una cicatriu al forat on hauria de tenir l’ull esquerre. Un esclat de llum li va sortir d’entre les mans, i un tro horrible va fer estremir en Joan. L’estranya arma del sarraí fumejava.

En Ramon va deixar anar un gemec, es va aturar, l’espasa li va caure de la mà i, immediatament, es va desplomar. En Joan no es podia creure que el pare hagués caigut i va mirar el moro amb una barreja de sorpresa i pànic. En veure-li un somriure a la cara, va témer que el pare no s’aixequés mai més. Els pescadors no havien sentit mai un enrenou així, es van quedar glaçats i, quan els pirates van carregar contra ells cridant com dimonis, van fugir terroritzats. Pres del pànic, en Joan va veure abraonar-se aquells assassins i, per bé que desitjava anar a ajudar el pare, es va veure dominat per un esglai insuportable. Els veïns corrien per salvar la vida, ningú no es va quedar per resistir, i el nen, deixant anar la llança de joguina, els va seguir en una cursa desesperada cap al cim del turó.

Aviat es va trobar envoltat en un tumult de perseguits i perseguidors, i va agafar la mare i els germans gairebé al mateix temps que ho feien els sarraïns. Els assaltants els van avançar per situar-se al punt més alt del sender i tallar-los el pas, mentre els fugitius se sumien en un desconcert de panteixos i gemecs ofegats. Alguns vilatans van aconseguir escapar camí amunt, però la resta va haver de girar cua, amenaçats per aquells homes, i aleshores van arribar, amb una gran cridòria, els pirates acabats de desembarcar.

—Joan! —va cridar la mare, subjectant el nadó, que plorava contra el seu pit—. Vine amb en Gabriel, corre, de pressa!

El noi va observar les faccions d’aquella dona que tant s’estimava, i l’expressió d’angúnia li quedaria gravada a la memòria. La va seguir provant de fugir plegats, i tots quatre van córrer, pendent avall, fora del camí, pel pronunciat pendent cobert de grans rocs i matolls espinosos. Quan els moros van llançar-se a empaitar-los, l’Eulàlia va perdre l’equilibri i va caure amb el nadó deixant escapar un lament.

En Joan va cridar als seus germans que no s’aturessin i va continuar saltant entre les pedres, rere els passos d’altres que també fugien. Va sentir xisclar la Maria a la vora i, quan les seves mirades es van trobar, va contemplar la ganyota d’espant del seu rostre: li allargava la mà en una súplica muda mentre intentava desempallegar-se del sarraí que l’engrapava per l’altre braç.

—Maria! —va exclamar, tractant d’arribar-hi, però va notar que en Gabriel li tibava l’altra mà. El noi sabia tan bé com ella que no podia fer-hi res i, després de vacil·lar un instant, va continuar pendent avall, amb el germà, allunyant-se dels pirates.

En Joan aleshores va mirar endarrere i allà hi havia el moro borni. Va veure la mare a terra, lluitant contra aquell home. El pirata l’estirava dels cabells alhora que li clavava puntades de peu. Volia aixecar-la, i ella s’hi resistia sense deixar anar el nadó malgrat els cops. A en Joan els gemecs de dolor li trencaven el cor. El noi es va aturar, es consumia per ajudar-la, però estava mort de por: s’acostava una legió de pirates, i sabia que les poques forces amb què comptaven els veïns farien inútil qualsevol intent de plantar-los cara. Havia de salvar en Gabriel i, amb un desassossec infinit, va reprendre la fugida desesperada al costat del germà.

De sobte en Joan va veure l’abisme als peus. Tot i conèixer aquells turons, en l’esbojarrada fugida havien estat a punt de precipitar-se pel penya-segat, que queia en vertical sobre un rompent on la mar picava contra les roques. Només en l’últim instant va aconseguir agafar en Gabriel. Panteixant, van mirar com les pedres rodolaven i botaven fins a xocar als roquissars. Es van quedar abraçats uns moments. Era un terreny perillós, però en Joan va comprendre que per això mateix s’havien salvat; l’enemic estava enfeinat capturant com més gent millor, i ells eren en un indret difícil i apartat.

—Què li ha passat, a la mare? —va preguntar en Gabriel, esbufegant, quan va poder parlar—. On és el pare?

—No ho sé.

El nen va esclafir a plorar, en Joan no es va poder contenir i les llàgrimes li van rodolar en silenci pel rostre. Va tornar a abraçar el germà i li va dir:

—Marxem d’aquí, ens hem d’amagar.

—Jo vull anar amb el pare i la mare! —va sanglotar el petit—. I amb la Maria, i amb la bebè.

—Jo també, Gabriel, jo també, però ara cal que ens allunyem d’aquesta mala gent. Quan se’n vagin, els buscarem. Vine, marxem a un lloc segur.

El petit el va mirar amb els ulls negats i va assentir amb el cap. Agafats de la mà, van pujar cap a la torre de defensa, aferrant-se als matolls i a les arrels dels pins, amagats a mitges entre la malesa, amb la mar i el penya-segat a l’esquena.

El repicament de la campana, que ara sonava intermitent, indicava que els vilatans resistien, i van continuar pujant, sobreposant-se al cansament i sense deixar de vigilar l’aparició de sarraïns. En Joan estava molt amoïnat per la mare i les germanes, i cada vegada que pensava en el pare el cor li feia un salt; temia el pitjor, però s’esmerçava per ocultar-ho al petit.

—Són en Joan i en Gabriel, els fills d’en Ramon! —van sentir exclamar quan pràcticament havien arribat al cim, i van reconèixer un parell de veïns que, amb les ballestes carregades, vigilaven la banda de mar.

—Pugeu aquí —els van animar—. Afanyeu-vos!

No podien més, però van fer un darrer esforç per arribar. Els homes s’havien fet forts, parapetats rere les roques, en un cercle al voltant de la torre, però preparats per refugiar-s’hi a dins si calia. El barbut ermità i les vilatanes van atendre de seguida els dos germans. En Joan no va saber com estava d’assedegat fins que va tastar l’aigua.