8

-El corall vermell és el nostre or —va dir un dia en Tomàs a en Joan—. En tinc una mica guardat, vine.

El va dur a un racó de la seva antiga cabana i li va assenyalar l’amagatall al terra batut on era enterrat.

—Si mai el necessites i jo no hi sóc, agafa’l, és per a tu i el teu germà. No n’hi ha gaire, però algunes branquetes les pagaran bé.

En Joan sabia que el pare també guardava el corall sota el terra de casa. El pescaven als roquissars i als esculls emprant la creu de sant Andreu, un estri amb aspes que arrossegaven per les roques per arrencar-lo. Un salabret recollia aquell or vermell. La feina era delicada i requeria una mar en calma per evitar que la barca s’estimbés contra les roques.

El noi recordava aquells dos estius amb La Gavina, que era una bona barca i els permetia navegar lluny. Anaven al nord, a les illes Medes, propietat també del convent de Santa Anna de Barcelona. A les illes, la mar encara era més bella que a Llafranc, tenia unes aigües clares i transparents, i als indrets poc profunds el fons es distingia a la perfecció. Hi abundava el corall vermell, fins al punt que, de vegades, el podies pescar capbussant-t’hi. Allà, en Tomàs i en Ramon li van ensenyar a omplir-se els pulmons d’aire amb una respiració intensa per poder nedar més estona sota l’aigua. En Joan gaudia amb aquelles immersions, amb el sol i amb la mar diàfana i tranquil·la. Tot just acabaven d’arribar de les illes poques setmanes abans. Però que lluny quedaven ara aquells dies feliços!

Cada dia veia en Tomàs més sec, la seva figura llargaruda i nerviüda va començar a agafar un caire esquelètic. Pràcticament tot el que trobaven que es pogués menjar era per als nens i, malgrat això, la nit sorprenia la canalla sempre afamada.

—Ser amb mi no us fa cap bé —va començar a dir—. El regidor us donarà menjar si jo desaparec.

Però en Joan replicava que no estarien més bé amb ningú que no fos ell. De mica en mica, en Tomàs anava adreçant aquell odi contra els sarraïns i el regidor cap a si mateix.

—M’hauria agradat morir com ho va fer el vostre pare —repetia—, defensant la família. Però em vaig espantar en sentir aquell tro… Era nou per a mi, i vaig fugir en veure’l caure. Es van endur l’Elisenda i la Marta mentre jo corria com un covard.

—La teva mort no hauria servit de res —el consolava en Joan—. Només un atac ràpid del sometent les hauria salvades.

—I quin servei faig jo ara? No tinc barca, no tinc mitjans per alimentar-vos i per culpa meva el miserable del regidor us nega el poc pa que reparteix al nostre veïnat.

—Tot s’arreglarà —l’animava en Joan—. D’aquí a pocs anys, en Gabriel i jo serem grans i podrem allistar-nos tots tres a les galeres del rei. Rescatarem les captives i portarem un tresor moro a casa, com va fer el nostre avantpassat almogàver.

Això feia somriure l’home, els ulls blaus li brillaven i el rostre esquàlid se li omplia de llum.

Aquell sopar havia de ser especial. En Joan havia pescat amb la canya un llobarro de dimensions considerables i el preparava a la graella. Tenia una mica de pa, unes herbes força estelloses però que bullides es podien menjar i unes quantes castanyes. Era un veritable tiberi, i el noi, al llarg de la tarda, va imaginar una nova història sobre com rescatarien les dones tots tres quan en Gabriel i ell fossin grans. Volia aixecar l’ànim del seu germà i d’en Tomàs, els volia veure somriure. Tanmateix, va caure la nit sense que en Tomàs s’hi hagués presentat. En Joan va enviar en Gabriel a buscar-lo, per si s’havia endarrerit a casa d’algun veí, però va tornar ja de nit sense haver-lo trobat pas.

—On deu ser? —preguntava en Gabriel, neguitós.

—Es deu haver entretingut, no t’hi amoïnis. Hi ha lluna i sabrà tornar. Sopem.

Després de sopar es van ficar al llit, però en Joan estava molt inquiet i de cop i volta va tenir un llampec de lucidesa. Es va voler assegurar que en Gabriel dormís, abans de moure’s, i llavors es va vestir i va sortir a la nit. Una lluna fina, quart minvant, presidia un cel farcit d’estels. Una ràfega glaçada el va fer estremir. Vacil·lava, no gosava entrar a la casa d’en Tomàs; tot i que allà no l’havien cercat pas, tenia un pressentiment. Va fer unes quantes passes ràpides i va empènyer la porta, que es va obrir amb un grinyol. A fora quedava la tènue llum del firmament, però a dins només hi havia foscor.

—Tomàs —va dir a mitja veu.

No hi va haver resposta, i va cridar-lo de nou, aquesta vegada en veu alta. Va pensar que potser no hi era. Desitjava marxar, però, així i tot, va dir-se que, si la inquietud l’havia fet sortir del llit per passar fred en aquella nit de tardor, no era pas per parlar amb una casa buida i resignar-se a no obtenir resposta.

Va avançar algunes passes a les palpentes fins que va ensopegar amb la taula i va palpar els tamborets. La porta continuava oberta i s’hi escolava una claror molt apagada que no li permetia guipar-hi res, a l’interior de la casa. L’habitatge únicament tenia una sola estança però espaiosa, de manera que encara es podia orientar. Es va dirigir a l’altre extrem de la porta, on hi havia els rudimentaris llits. Potser en Tomàs hi era dormint. La punta del peu es va entrebancar amb el llit alhora que el cos topava contra alguna cosa que es bellugava. A en Joan el cor li va pujar a la gola i va deixar escapar un xiscle. Allò va tornar a picar contra ell. Era un contacte fred, rígid i oscil·lant. Li va recordar el tacte del cos del pare en acomiadar-lo abans que l’enterressin. I va saber que era en Tomàs. Esgarrifat, en Joan va sortir a corre-cuita per despertar en Daniel.

A la llum d’una gresola, van veure com d’una biga, al damunt del llit on acostumava a dormir amb la dona, penjava el cadàver llargarut d’en Tomàs. Encara es balancejava suaument a causa de la topada amb el noi.

En Daniel i la seva dona van ser incapaços de consolar en Joan, que es va passar la nit vetllant el cos rígid de l’amic estès en un catre. Resava, plorava i a estones s’endormiscava, defallint. Quan el germà es va llevar l’endemà al matí, va ser la dona d’en Daniel qui l’hi va dir. En Joan no s’hi va veure amb cor.

Fra Dionís va prohibir que l’enterressin al petit cementiri del llogarret. Es tractava d’un excomunicat i un suïcida: la seva ànima estava condemnada a l’infern eternament i el destí de les seves restes era podrir-se en algun racó inaccessible on les feres les devoressin. En Joan va pujar a Sant Sebastià per suplicar a l’ermità.

—Tomàs era un bon home. Mai no va fer mal a ningú, ajudava qui podia, ens va acollir al meu germà i a mi quan vam perdre els pares. —Les llàgrimes li venien als ulls—. Si us plau, enterreu-lo al terreny sagrat de l’ermita.

—Ja ho sé, fill —va replicar l’home, acariciant-se la barba blanca—. Ja ho sé. Però hi ha una llei per als suïcides, la mateixa que per als excomunicats. És la llei de l’Església, i jo, com tothom, l’he de complir.

—El seu únic pecat va ser estimar, i va estimar tant la seva família que no en va poder suportar la pèrdua —insistia el noi—. Cal que Déu bondadós el perdoni, perquè aquest home no va fer res a la vida per merèixer aquest càstig.

—Ja ho sé, ja sé que era un bon home —va mussitar l’ermità—. Venia a tots els oficis sagrats, la seva dona sempre em portava menjar, mai no vaig saber res dolent d’ell.

—Llavors, enterreu-lo als terrenys de l’ermita sense que fra Dionís ho sàpiga.

L’ermità es va posar a caminar, meditabund, entre els pins que envoltaven el cim coronat amb la torrassa, al peu de la qual hi havia la capella. En Joan el seguia en silenci, el sentia murmurar, la soledat el devia haver acostumat a rumiar en veu alta. Feia una tarda esplèndida i des del cim del turó s’albirava una mar blava immensa i unes roques assolellades, sembrades d’arbres. I a dalt, les gavines. A en Joan li portaven molts records i va sentir una punxada amarga, les llàgrimes ja li davallaven per la cara.

—Si us plau —va exhortar-lo entre sanglots, tibant-li la màniga de l’hàbit ratat—. Era com el meu pare. Déu el deu haver perdonat, no pot ser pecat estimar tant.

—Carai de brivall! —va esclatar l’home—. Prou de plorar, que em vénen a mi, les llàgrimes! Com pots ser, amb els pocs anys que tens, tan persuasiu?

—Si us plau!

—Va en contra del costum, de les normes! Fra Dionís em farà fora d’aquí si se n’assabenta!

—Si us plau!

—D’acord! —va cedir poc després, irritat—. Al cap i a la fi, si visc aquí tot sol és per no haver de seguir regles absurdes!

Entre en Daniel i tres més de la colla el van pujar allà dalt. Es va fer tan en secret, com secreta pot ser una cosa en un nucli de poc més de quatre cases, però tothom s’estimava en Tomàs i ningú no delataria pas l’ermità. Pesava poc, i en Joan va pensar que ell i el seu germà tenien la carn que a l’altre li faltava. En un racó, sota un munt de pedres, el va rebre, com un ventre matern, la terra que li volien negar, i l’ermità va recitar les mateixes oracions que per a en Ramon. No hi va haver toc de difunts aquell dia, no volien cridar l’atenció. Només l’endemà l’ermita va fer sonar la campana, solemne, lenta, trista, durant força estona. L’ermità la va saber fer plorar per en Tomàs, i els veïns, entre llàgrimes, li van resar avall, vora la mar.

—Aquest és el destí que espera al dissortat que no respecti l’Església i els seus ministres! —clamava des del púlpit fra Dionís—. I el suïcidi és un dels pecats més abominables. L’ànima d’aquest home crema a l’infern i el seu cos es podreix insepult.

Els naturals del poble, barrejats entre els habitants de la vila, van cercar la mirada dels veïns, assaborint la ignorància del regidor. Pel que feia a en Joan, res d’allò que tingués a veure amb aquest home el podia divertir, i tancava els punys amb ràbia. En Tomàs li havia ensenyat a odiar aquell covard culpable de l’esclavatge dels seus éssers estimats, i ara també culpable de la mort del seu amic.

—Apreneu a respectar la voluntat de Nostre Senyor acceptant resignadament les proves que Ell ens imposa. Són els vostres pecats els que porten les desgràcies! Vegeu el cas d’en Tomàs i, com a causa de la seva desobediència a l’Església i de la seva beneita tossuderia, ha merescut el càstig de Déu.

En Joan no es va poder contenir i va avançar cap al púlpit cridant les mateixes acusacions que un dia va proferir en Tomàs:

—Aquesta desgràcia no és pas pels nostres pecats! És culpa dels sarraïns i culpa vostra per no defensar-nos! —I l’apuntava amenaçadorament amb l’índex; estava furiós—. La vostra covardia va impedir salvar els captius!

El clergue va trigar a reaccionar, no s’esperava pas que un nen l’increpés. Es va imposar un silenci absolut, ningú no volia perdre’s ni una paraula. Només es va moure en Daniel, que era al costat d’en Joan, i agafant-lo pel braç li va demanar que callés, però el noi se’n va desempallegar amb la força que proporciona la ràbia.

—En Tomàs era un bon home i deia la veritat! Déu no hi té res a veure! Mentida!

Els soldats van caure al damunt del noi i, en sopols, el van treure de l’església.

—Menteix! —Mentre se l’enduien, encara va poder cridar les paraules sentides mil vegades al seu amic—. Utilitza Déu per sotmetre’ns!

Fra Dionís va contestar vociferant:

—Veieu com la poma podrida corromp la sana? Ara aquest bordegàs pateix el mateix mal.

—L’estovem? —va preguntar un dels soldats a l’oficial.

—No. Deixeu-me’l a mi. —Va engrapar en Joan pel braç i, apartant-lo de la resta, el va escridassar—: Com provis de tornar a l’església, et trenco el cap! Ets tan testarrut com aquell neci d’en Tomàs! —I li va clavar una altra estrebada. Després li va assenyalar la porta del temple amb el dit—. Mira! —va dir.

El noi va mirar cap on li indicaven creient que sortia algú, i l’impacte d’una bufetada el va tombar a terra. L’oficial el va aixecar i, quan en Joan s’encongia tot esperant el següent revés, l’home li va dir en veu baixa sense que els altres ho sentissin:

—Però ets llest i valent com el teu pare. I tens raó, maleït sia! Tens tota la raó, però sigues prudent. Et desitjo sort, fill. Te la mereixes.

En Joan va notar a la boca el gust de la sang.