17

En Bartomeu aquella tarda va acudir a retre comptes al prior Gualbes, i en acabat va anar a veure els nens. Els va trobar treballant a l’hort, sota la tutela de l’hortolà del monestir.

—Bona tarda tinguin els meus mariners preferits —els va saludar sorneguerament.

—Bartomeu! —van exclamar, feliços de veure’l.

Van deixar a terra el cabàs que carregaven i van acudir corrent.

—Un moment, un moment! —els va aturar ell amb una rialla—. No penso permetre que, per més santa que sigui aquesta terra, em taqueu el gipó nou amb les vostres ditades.

En Bartomeu vestia de verd fosc sobre calçons de color grana i se’l cenyia amb un cinturó de cuir amb fermall d’argent. El gipó s’obria al coll per mostrar una camisa blanca i una cadena d’or de la qual penjava una branqueta de corall vermell de mida considerable. Del cinyell penjaven daga i espasa, i una bossa, que si s’havia de jutjar per l’aspecte, estava ben fornida. Unes sabates de cuir, un casquet verd que feia joc amb el gipó i uns guants granats completaven l’abillament.

Llevat d’en Gualbes, els dos germans no havien vist mai ningú tan ben vestit, i en Joan ho va relacionar immediatament amb l’entrevista amb el prior. No hi havia dubte que en Bartomeu sabia com tractar el clergue.

El mercader va esvalotar els cabells d’en Gabriel i va fer uns copets a en Joan a l’espatlla a manera de salutació, interessant-se per la vida a la nova llar. Després va dir al més gran dels dos:

—Arregla’t i posa’t la roba de diumenge, que t’he trobat una feina.

En Joan, radiant, va córrer a vestir-se; desitjava sortir de la reclusió que representava el monestir. Poca roba tenia per triar. Va canviar-se les espardenyes de cuir que li havien prestat per treballar a l’hort per unes altres de cànem, amb les quals encara li desagradava caminar, ja que s’estimava més anar descalç. Llavors es va posar la camisa neta i, al damunt, la saia fosca, que va cenyir amb un cordó.

Quan va sortir a la bullícia del carrer, en Joan va dir-se que, malgrat que el convent era a dins de la ciutat, eren dos mons diferents. La gent anava i venia, hi havia botigues, es creuaven amb carruatges. Per bé que en Bartomeu sempre repetia que Barcelona havia viscut temps millors, per en Joan tot era nou, mantenia els ulls oberts i qualsevol cosa era motiu de sorpresa i aprenentatge.

—Aviat faràs tretze anys, però fins als catorze no pots ser aprenent —li va explicar en Bartomeu—. A més, ser acceptat com a aprenent d’un ofici requereix que gent coneguda respongui de tu.

—Llavors, què faré?

—Seràs mosso de la llibreria de l’Antoni Ramon Corró.

—Una llibreria!

—No et pensis que trobar ocupació per a un noi resulta fàcil en els temps que corren. Però l’Antoni Ramon és soci meu en la venda de llibres.

—I què és ser soci?

—Ja saps que sóc comerciant i que, a més, administro els interessos del convent de Santa Anna. Tot i que el convent va vendre bona part d’allò que tenia, encara conserva possessions des de les illes Medes fins a València, passant per Palafrugell, Garraf i Tortosa. Així doncs, viatjo per la costa en representació del priorat i aprofito per comprar i vendre mercaderies, però la meva especialitat són els llibres. Quan venc llibres d’en Corró, em quedo amb un percentatge, i és per això que som socis.

—Però, el convent no l’hauria d’administrar el prior en persona?

En Bartomeu va deixar escapar una rialleta divertida i va replicar:

—En Cristòfor de Gualbes és un noble, i m’encarrega a mi, batxiller titulat per la Universitat de Lleida, l’administració i el comerç.

—L’altre dia el sotsprior i el prior van discutir per diners. En Gualbes deia que els frares havien de conrear l’hort, i el sotsprior es va ofendre i va dir que el conreés ell, i aleshores el prior encara es va emprenyar més. Per tant, al capdavall, qui van enviar a treballar a l’hort vam ser el meu germà i jo.

En Bartomeu va tornar a riure.

—El mateix passa amb l’administració: el prior no la considera digna, però a mi m’agrada.

—El sotsprior diu que hi ha tres tipus de gent: militars i nobles, la feina dels quals és defensar el poble amb les armes i no poden conrear la terra; clergues, la missió dels quals és resar a Déu i tampoc poden conrear-la, i la resta, que sí que ho poden fer. No ho entenc. Llavors, què feu vós?

—A veure, a veure. Estan antiquats, això era abans, quan les coses eren molt simples. Guerrers per lluitar, clergues per resar, i camperols per donar de menjar a tothom. Ara és més complicat, fins i tot els camperols rics compren títols de noblesa al rei i fan que uns altres s’esllomin treballant les terres. Mentrestant, els pobres pagesos de remença estan en guerra per la seva llibertat, i no només contra els nobles, sinó contra els pagesos rics, aspirants a la noblesa, que els sotmeten. Els artesans i els comerciants som classes diferents, hem existit sempre, però avui dia som molt més importants i arribarà el dia en què els nobles no podran fer res contra nosaltres.

»Tu, porta’t bé, compleix en tot i en menys de dos anys seràs aprenent, després oficial, i quan siguis mestre, fabricaràs llibres magnífics. I si mai arribes a tenir llibreria pròpia, aleshores no només seràs artesà, també seràs comerciant.

—I el pare, que pescava, què era?

—Ell era un home lliure, tenia barca pròpia i li calien coneixements i tècniques determinades. Això és un ofici.

—I aprendré a llegir? —va preguntar en Joan, il·lusionat.

En Bartomeu va guardar silenci i es va aturar. Va mirar el noi de fit a fit i li va dir:

—No, no podràs. Si més no, de moment.

—Però, com puc ser llibreter sense saber llegir?

—El negoci principal del llibreter Corró i dels altres de l’ofici és relligar els plecs de paper o pergamí en blanc i posar-hi unes cobertes, que de vegades són molt luxoses. Les vendes de llibres en blanc, les plomes, la tinta i la resta de materials per escriure s’han mantingut bé malgrat les pestes i les guerres. Els capellans els necessiten per inscriure defuncions, casaments i bateigs; són necessaris per a testaments i plets, per dur els comptes dels negocis o les actes de la ciutat. Per relligar llibres en blanc no cal saber llegir.

—Però per ser llibreter de debò, sí —va insistir en Joan obstinadament—. Jo en vull aprendre.

—Mira, per tractar amb llibres escrits, no només cal que sàpigues llegir, sinó també llatí parlat i escrit, i conèixer una mica els clàssics. No crec que això estigui mai al teu abast.

En Joan se’l va mirar, decebut. Va recordar l’esplèndid llibre exposat a la llibreria del carrer dels Especiers i les boniques lletres que per ell eren misteriosos signes incomprensibles. Volia conèixer els mons ocults que amagaven els llibres entre les pàgines.

—Doncs jo ho vull fer!

—No! —va replicar molt seriosament en Bartomeu—. Ni tornis a esmentar-ho! No aprendràs a llegir. Em sents?

Li va posar una mà a l’espatlla i el va sacsejar.

—M’has sentit?

El noi mai no havia vist en Bartomeu amb aquella expressió enutjada i autoritària. Associava el comerciant amb un somriure, amb bromes que el feien riure; estava desconcertat pel canvi i li sabia greu la mirada ferotge de qui abans creia amic seu.

—M’has sentit? —va repetir en Bartomeu.

—Sí, però no entenc…

—Obeeix, Joan! Cal que aprenguis a obeir, i si no ho entens et torno ara mateix a l’hort del convent. Obeiràs?

El noi va apartar la vista dels ulls d’en Bartomeu, que tenia clavats als seus, i va acotar el cap. Aquell to li feia mal, i també que l’amenacés, però per damunt de tot tenia por que deixés d’estimar-se’l, que els abandonés a ell i a en Gabriel, que no els tornés a somriure mai més. No ho podria suportar.

—Sí, obeiré —va respondre amb llàgrimes als ulls.

—Bon noi —va replicar el mercader, ara agafant-lo per l’espatlla amb afecte i reprenent la marxa—. Si no compleixes amb allò que et mani, el llibreter Corró et farà fora de casa seva de seguida. Que et quedi ben clar. Ja sé que vas tenir problemes amb el regidor de Palafrugell i no vull que es repeteixin aquí. Potser no tindràs cap altra oportunitat a la vida per arribar a ser un artesà.

Van caminar una estona en silenci i, de sobte, en Bartomeu li va dir:

—Si compleixes bé els primers dies, potser t’ensenyaran a escriure.

—Escriure? —va exclamar en Joan amb sorpresa—. Com es pot escriure sense saber llegir?

En Bartomeu es va aturar i novament va encarar-se amb el noi mirant-lo inquisitivament.

—Per aquesta raó t’he pogut trobar una feina.

En Joan va callar, a l’espera que l’altre s’expliqués. Estava massa sorprès per coordinar ni tan sols les preguntes.

—L’Antoni Ramon Corró no necessita cap mosso, però li vaig esmentar la teva traça artística i li vaig ensenyar algunes de les figures de fusta que talles. Creiem que, amb una mica de pràctica, seràs capaç d’aprendre cal·ligrafia, tant si és gòtica com itàlica. I si confirmes la teva habilitat, el llibreter Corró et farà copiar alguns llibres, li aniria bé un bon copista.

—Però seria millor copista si sabés llegir.

—D’això ja n’hem parlat! —Va recuperar el to dur—. I no és pas així. Les lletres són dibuixos, i tu simplement cal que els copiïs. ¿No entens que precisament l’he pogut convèncer perquè series un copista que no sap llegir?

Era estrany, va dir-se en Joan; aquell era un món desconegut per a ell. Però el seu futur depenia d’obeir, i va decidir guardar-se les preguntes per a un altre moment. Tenia por que en Bartomeu es tornés a emprenyar.