86

L’almirall es va quedar la galera, tota la càrrega i els galiots. Normalment hauria demanat un rescat pels oficials i la tripulació, però va decidir enviar-los per terra al Vaticà. El rei Ferran d’Espanya li havia ordenat no provocar els francesos, per la qual cosa ara els presoners li suposaven un destorb; així doncs, els enviava al Papa, ja que oficialment combatia en nom seu. A més, encara no havien vençut els tres mesos de paga i senyal d’Alexandre VI i en teoria continuava en nòmina seva. En Joan va ser qui va redactar la carta en què, després de diverses fórmules de cortesia i reverència, el marí deia al pontífex que s’havia vist obligat a abandonar la seva missió per superioritat manifesta de l’enemic, segons li permetia el contracte, i que amb l’enviament dels presoners saldaven comptes, ja que ell renunciava als diners del rescat.

Quan en Joan ho va explicar al pilot, l’home se’n va riure.

—És un vell murri —va dir en Genís—. Passa al Papa el problema i posa la nova galera al servei del rei Ferran per quan li calgui, però conservant-la sota la seva propietat.

En Joan va saber aleshores que quan la captura era oficial els repartiments de botí seguien un protocol estricte. La meitat era per al monarca i l’altra es distribuïa entre la tripulació. Naturalment, els assalts als poblets de pescadors es mantenien en secret i el rei no entrava en el repartiment. De la part de la tripulació en Vilamarí se’n quedava la meitat i, de l’altra, en Torrent, com a oficial de les tropes embarcades, les que corrien el major risc en l’abordatge, tenia dret a triar primer per valor d’un quatre per cent. Després venien els capitans amb un tres, i així fins a arribar a l’últim dels tripulants. Als galiots forçats no els tocava res, i en Joan, encara que ja no remés, pel que feia als repartiments, pertanyia a aquesta última categoria. En el cas de la galera francesa, l’únic que es va poder dividir van ser les pertinences de la tripulació, i en Vilamarí va quedar en deute amb els seus per la part que els corresponia del valor de la nau i els galiots. El rei Ferran no va cobrar res, perquè la captura es va fer en nom del Papa, que tampoc no va cobrar i sí que va rebre, en canvi, els presoners, que potser li resultaven més incòmodes, fins i tot, que a en Vilamarí.

Les reparacions de la Santa Eulàlia i de la nau francesa capturada es van emprendre immediatament i es van pagar amb el que restava dels diners del Papa i el que s’havia negociat amb el rei de Nàpols. Calia una nova tripulació, a més de vuitanta infants de marina, que es van reclutar buscant catalans, valencians, mallorquins, aragonesos, sicilians i napolitans partidaris de la Corona d’Aragó.

Aleshores en Joan es va assabentar de la gran notícia. L’almirall nomenaria en Pau de Perelló capità de la nau capturada així que estigués reparada. I l’amic d’en Joan, el pilot Genís de Solsona, seria ascendit a capità de la Santa Eulàlia, seguint la lògica de l’almirall. A la galera capitana, l’almirall era l’oficial superior i ensenyava al nou capità.

Pel que feia al Tirant lo Blanc, en Joan, després de comprar-lo a la llibreria de l’Antonello, per fi va poder comunicar la troballa a l’almirall, que ja havia preguntat per l’exemplar durant el viatge. En Vilamarí el va voler veure i, en fer-ho, va adreçar una mirada de sospita a en Joan. El jove va sentir que li feien figa les cames; sabia que, per més ben fetes que estiguessin dues enquadernacions en cuir, mai no eren idèntiques. En Joan veia la diferència i, per l’expressió de l’almirall, aquest últim també. Després de revisar-lo amb deteniment, en Vilamarí li va tornar el llibre amb un dels seus somriures cínics.

—A partir d’avui abandonem el segon volum d’Orlando i durant els àpats ens llegiràs Tirant lo Blanc.

—Com ordeneu, almirall.

—Per cert, diria que aquest llibre és diferent —va afegir.

En Joan va agafar l’obra i la va examinar fingint estranyesa. En Vilamarí recelava, s’havia adonat d’aquell joc de mans i potser ho havia endevinat tot. Però l’home no va fer cap més comentari. El jove va pensar que, per a un almirall amb esperit de pirata, aquelles martingales devien ser una bagatel·la graciosa que no mereixia més explicacions.

En Joan va escriure a en Miquel de Corella per relatar-li les seves aventures i li va deixar caure, al final de la carta, que a Nàpols havia trobat dos exemplars impresos més del Tirant lo Blanc i que els hi podia enviar per dotze ducats cadascun. Amb tants valencians, catalans i mallorquins a Roma, estava convençut que molts d’ells voldrien tenir l’obra. Desficiós, va esperar la resposta, ja que tenia acordat amb l’Antonello comprar-li dos exemplars per tan sols set ducats.

En Miquel Corella va contestar amb promptitud dient-li que necessitava tots els exemplars que pogués aconseguir, que dotze ducats li semblava molt poc per un llibre tan bo i que de cap de les maneres se li acudís rebaixar el preu, perquè seria una ofensa per a València. El jove estava convençut que el llibreter tenia raó quan li havia dit que necessitaria molts diners. I aquesta era una bona manera d’aconseguir-los.

En Joan li va remetre els llibres de seguida, mentre n’encarregava deu més a l’Antonello, que al seu torn se’ls procurava a través del seu amic de Barcelona, en Bartomeu. Va aprofitar la comanda per enviar una segona carta tant al mercader com a en Gabriel, l’Abdal·là i la resta d’amics. Els havia escrit durant la primera estada a Nàpols i ara li responien feliços per la millora de la seva situació, alhora que l’informaven del bon estat de salut de què gaudien tots.

Ell esperava amb impaciència l’arribada del diumenge. Es va vestir amb la millor roba i l’espasa al cinyell, com un cavaller, i va enfilar cap a la catedral de Nàpols. Allà va esperar vora la porta principal amb l’esperança de veure la seva estimada, però eren moltes les parelles que podien respondre a la descripció del signore i la signora di Luca. Totes les dames casades empraven mantellines que els cobrien els cabells, i algunes n’agafaven la punta amb coqueteria per tapar-se la boca, per la qual cosa en Joan tractava d’identificar amb desassossec la seva estimada a través dels ulls. No podia mirar fixament, ja que les dames anaven amb els marits i aquests últims s’haurien ofès. A mesura que entrava més gent, el neguit augmentava. I si no la trobava?

Li va semblar veure un apunt de reconeixement en un parell de dones d’ulls verds i es va esforçar per recordar els vestits i els acompanyants. Però, per fi, pocs instants abans que comencés la cerimònia, va percebre un tremolor a la mà que sostenia la punta d’una mantellina i va creure reconèixer el color d’aquells bonics ulls i el seu parpelleig. Era de debò l’Anna? La mirada, potser més intensa de l’habitual, va incomodar el marit, que va clavar la seva, desafiant, als ulls d’en Joan. El jove la va desviar immediatament, no volia que el signore Luca es fixés en ell. Va deixar passar uns quants fidels més i es va precipitar a dins de la catedral. Els va veure d’esquena, a certa distància; la parella havia anat a col·locar-se a un dels primers bancs, a un lloc que devien tenir reservat, sens dubte.

Ella lluïa un vestit de vellut de color bordeus amb mantellina brodada en estels blancs i collaret de perles. Les dames només es tapaven la cara al carrer, de manera que en Joan va buscar un lloc des d’on la pogués veure sense que el marit l’enxampés, i es va situar rere una columna a l’espera que ella mostrés el perfil. Al principi només va entrellucar la mantellina amb estels, ja que la noia parlava amb el marit. Però, just abans de l’inici de l’ofici religiós, quan ella va mirar endavant, la va veure per fi. Era l’Anna! I l’Antonello tenia raó, estava preciosa.

El cor d’en Joan va bategar esbojarradament durant la cerimònia mentre rumiava la manera de comunicar-s’hi sense que l’altre se n’adonés. Sens dubte, l’Anna l’havia vist, i ell es preguntava si l’havia reconegut; potser estava tan emocionada com ell. Acabada la cerimònia, va buscar un lloc proper a la porta de sortida, on amb tota certesa s’amuntegaria la gent, i va esperar dissimulant per evitar que el signore Luca es fixés en ell. L’home era alt i prim, passava els quaranta anys, duia espasa al cinyell i tenia un port enèrgic i arrogant. No era el vell que a en Joan li hauria agradat imaginar. L’Anna l’agafava de bracet, caminava ben dreta i digna, però el jove va percebre un toc de submissió que no li havia notat mai fins ara. Els dos saludaven uns i altres, i quan ella somreia encara estava més bonica, per bé que semblava tensa. En un instant brevíssim les seves mirades van coincidir, i el somriure va desaparèixer del rostre de l’Anna. En Joan va sentir una punxada d’angoixa. A prop de la porta la gent s’apinyava per superar l’estret pas, i en Joan es va col·locar just darrere de la noia. En aquell moment algú va saludar el marit, i el jove va acostar els llavis a l’orella de la seva estimada fregant-li l’espatlla amb el pit i li va dir:

—Us estimo. Responeu a la nota que vaig deixar a la llibreria, us ho suplico.

Va notar que ella s’estremia i es va apartar, vigilant que no se n’adonessin ni el marit ni els qui els envoltaven. Va deixar una mica de distància perquè uns i altres s’interposessin entre ells i va seguir la parella. En una ocasió l’Anna, que es cobria novament la boca amb la punta de mantellina, aprofitant que el marit saludava un conegut, es va tombar i les seves mirades es van unir una altra vegada. En Joan va creure que es moria. S’estimava aquella dona amb desesperació, arravatadament, i veure-la de nou era un plaer infinit i un suplici alhora. Es va quedar palplantat al mig del carrer i, quan els Luca van reprendre la marxa, els va seguir, per bé que a una distància prudent, fins que van entrar a casa.