63

Les galeres van vogar amb rumb a llevant, i quan la Santa Eulàlia va desplegar la vela, les altres la van imitar. El vent era favorable i l’almirall no tenia pressa, de manera que van donar descans als galiots de proa mentre la meitat de popa continuava remant.

Així que va col·locar el rem al suport que el mantenia en posició vertical, en Joan va beure de l’odre de poc més de dos litres que li van donar.

—Raciona-la —el va prevenir en Carles—. Això és tota l’aigua que tens per passar el dia.

La inactivitat es va aprofitar per netejar la coberta a cops de galleda que hissaven de la mar. En eliminar els excrements adherits entre els bancs, la ferum que empassaven amb cada glopada d’aire es va tornar menys densa. La brisa era una benedicció i en Joan inflava els pulmons amb avidesa.

—Una vegada cada quinze dies es neteja amb aigua i vinagre per desinfectar-la —el va informar en Carles—. A la part del darrere de la galera, a popa, hi ha la zona noble, que anomenen carrossa. Allà viatgen còmodament i a recer del sol els oficials de la nau. No només són d’un estament superior, sinó que es pensen una raça a part. Fins i tot tenen un perfumista que els alleuja el nas de la pudor que nosaltres desprenem, i un músic que els amenitza les estones de lleure. Si a terra hi ha classes socials, aquí passa de mida. L’almirall és com Déu, i nosaltres, els galiots, som rates. Els soldats que transportem, a càrrec d’un oficial anomenat Pere Torrent, es creuen superiors als mariners i a nosaltres ens menyspreen. Abans moririen lluitant contra un enemic superior que remar o tibar veles. Per ells, treballar és una deshonra.

—Sí, però si els capturen acabaran remant, també —va objectar en Joan.

—Això és un risc del seu ofici, i ser capturat en el combat no és cap deshonra —va replicar en Carles—. Aleshores passarien a ser esclaus.

En Joan va negar amb el cap incrèdulament, aquell era un món estrany, diferent d’allò que coneixia, i funcionava amb regles pròpies. Va comprendre que es trobava en el pitjor lloc possible del món i que tindria sort si sobrevivia.

Una aroma especial es va barrejar amb el tuf habitual de la nau: era l’olor de fusta de pi cremada i d’alguna cosa més que es cuinava. De la fila de bancs que ocupava el fogar, s’enlairava una fumarada, i en Joan es va sorprendre de sentir gana malgrat l’entorn nauseabund en què es trobava immers. Primer van servir els oficials, soldats i marineria, i finalment uns galiots, supervisats pels algutzirs, van arribar amb grans perols. En Joan va veure que els forçats s’afanyaven a treure les escudelles i les culleres que guardaven a la bossa de sota del banc. Ell va fer el mateix, li van omplir el cassó amb un ranxo de faves i li van donar uns bocins de galeta. Tothom es va afanyar a menjar amb voracitat, i en Joan va mirar de conversar amb l’Ahmet, però l’home amb prou feines sabia algunes paraules i les apreses pel noi en nassarita amb l’Abdal·là no l’ajudaven, ja que aquest musulmà parlava una altra llengua. Tot i acompanyar-la amb gestos, la conversa aviat va llanguir.

La vela projectava ombra en aquest costat de la nau, i molts galiots es van treure la gorra. En Joan es va sorprendre de veure que l’Ahmet mostrava un llarg floc de cabells al cap afaitat.

—Els musulmans creuen que, en morir, Déu els estira pels cabells per dur-los al paradís —li va dir en Carles—. Per això se’l deixen. No crec que sigui tolerància religiosa, sinó que els volen resignats per quan la dinyin.

En Joan va remenar el cap, estranyat; aquest lloc no deixava de desconcertar-lo. Va mossegar la galeta i la va trobar molt dura.

—És una mena de bescuit que enfornen dues vegades perquè es conservi més temps —li va explicar de nou en Carles—. I pel que fa al ranxo, només conté faves i cigrons. Això és tot el que mengem dues vegades al dia. Però quan hem de rendir més, per exemple abans d’entrar en batalla, ens donen una ració més gran de llegums i d’aigua. Fins i tot vi i cansalada.

Va veure que a en Jerònim, el galiot que seia darrere d’en Carles, li servien d’una marmita diferent i li donaven un bol de vi. Va interrogar el veí amb la mirada, i l’home de seguida li va aclarir el dubte.

—És una bona boia.

—Una què?

—Un remer voluntari —li va precisar en Carles.

En Joan va fer un gest de sorpresa, no es podia imaginar que ningú estigués en aquest lloc de grat.

—És un malfactor que va complir condemna de galeres, però que com que ningú li vol donar feina a terra ferma, s’ofereix voluntari per remar a canvi d’una paga —li va explicar—. Li donen una misèria, un ducat cada tres mesos. Però el seu ranxo porta cansalada, menja com la tripulació i li permeten repetir. Si t’hi fixes, no està encadenat i quan es tregui la gorra veuràs que té cabells. Es pensa que és superior a nosaltres i és un confident dels algutzirs, que són gentussa com ell. Li agradaria la tasca d’algutzir, però ni per a això el volen. És amic d’aquest Guerau, que és el pitjor de tots. Són mala gent; ja ho veus, mai no s’ajunten si no s’assemblen.

En Joan va recordar la fesomia d’en Guerau. Aquell home li havia dit, com a amenaça, que el borni era amic seu. I de sobte va intuir que ja l’havia vist abans, feia molt de temps. Durant l’atac al poble! Aleshores va comprendre que en Guerau era un membre de la partida que havia assassinat el pare. I també un dels qui van raptar les dones de la família. Pressentia que tenia molt a prop les respostes a la seva recerca. Mentrestant, en Carles continuava parlant sense que en Joan li pogués parar atenció.

—Però no et pensis que les bones boies són realment lliures. Si volen marxar i no hi ha prou galiots, el capità els fa encadenar igual que a nosaltres. Només abandonen la nau quan sobren remers.

En Joan es va sumir en un silenci consirós, i en Carles aviat es va adonar del seu estat d’ànim i va deixar de parlar per aplicar-se al menjar. En Joan rumiava la manera d’obtenir la informació sobre en quin punt d’Itàlia era la seva família. Aquest tal Guerau, l’algutzir, devia recordar què se n’havia fet, d’elles; però mai no en parlaria amb un galiot com ell. L’única manera seria que l’arribés a considerar un igual i que entaulessin una amistat, per bé que això no passaria mentre ell estigués carregat de cadenes. Potser hauria d’esperar que acabés la condemna i sol·licitar feina de bona boia o, amb sort, de mariner. Es va dir que no podia esperar tot aquest temps. I va començar a rumiar com alliberar-se dels grillons i ser acceptat com a tripulació.