54

Per bé que encara havia de passar uns quants anys treballant com a oficial, en Joan ja era un mestre metal·lúrgic gràcies a una obra que consistia en una colobrina de bronze de divuit lliures.

—Tant de bo fessin més esglésies i menys guerres —es lamentava el vell Eloi, que compartia amb en Gabriel la passió per les campanes.

Als orígens del gremi, les peces més grans de fosa eren campanes, ara escasses en comparació amb les peces d’artilleria. Per això al gremi dels fonedors se l’anomenava «dels canoners».

L’Eloi sentia un orgull especial per la seva tècnica d’aliatges, es considerava un alquimista. I la qualitat de l’aliatge del bronze era fonamental, ja que l’artilleria era poc precisa i de vegades causava més baixes en camp propi, en rebentar els canons, que no pas en l’enemic. Tota la preocupació que el vell Eloi demostrava per la qualitat de l’aliatge, en Joan la sentia per la precisió del tret.

—Per a què serveix un canó si no encerta l’objectiu? —demanava als companys—. Per espantar els adversaris amb la detonació?

El sorprenia l’escassa importància que donaven a la precisió els militars, comandats per nobles imbuïts per l’ideal cavalleresc que considerava la càrrega de cavalleria la forma més digna de lluita. L’artilleria s’emprava per a grans blancs o distàncies curtes.

Des que el pare li havia ensenyat a llançar l’ascona, en Joan sabia que, perquè arribés lluny, havia d’elevar el tir, ja que queia pel propi pes. El mateix passava amb les pedres. Ell no en llançava mai cap per si encertava el blanc; la llançava perquè l’encertés. Com que coneixia la seva afició, en Bartomeu li va deixar un llibre italià, escrit en llatí, que tractava sobre el tret d’artilleria. El noi el va devorar amb passió, copiant-ne els principis bàsics al petit llibre d’aprenent.

La precisió del tret s’assolia mitjançant l’elevació del canó, l’alineació amb l’objectiu i la força amb què el projectil sortia disparat. S’assemblava a llançar una ascona o una pedra. La potència del tret era fonamental i depenia de la longitud del canó, el calibre, la quantitat de pólvora i la seva qualitat, i el pes del projectil. Però el que en Joan veia obvi no ho era pas per a la majoria dels companys, que consideraven la precisió d’un tret a distància una qüestió de sort i prou.

Sempre que es provava un canó, en Joan s’hi oferia voluntari. Disparaven al vessant del turó de Montjuïc i l’experiència era perillosa. Si la fosa tenia algun defecte no detectat a primera vista, el canó podia rebentar i matar els artillers malgrat la trinxera en què es refugiaven així que encenien la metxa. Quan la peça es considerava segura, en Joan assajava amb diferents quantitats de pólvora, elevació i alineació.

—M’estàs sortint més aviat artiller que no pas canoner —li feia broma l’Eloi—. Et preocupes més per disparar el canó que no pas per fabricar-lo.

—Cal fabricar peces precises —li replicava en Joan—. I només es poden fer bons canons si abans se sap disparar bé.

El vell mestre es gratava la closca i somreia. En Joan era un xicot llest.

—Hem de fer totes les peces iguals, i no n’hi ha prou que surtin del mateix motlle. Les mesures interiors del canó han de ser exactes —insistia en Joan—. A més, la pólvora ha d’anar en saquets iguals perquè sempre se n’hi fiqui la mateixa quantitat. I cal que sigui d’una qualitat uniforme. Només quan ho aconseguim, podrem encertar blancs llunyans.

—Però, tu creus que encertar blancs llunyans és el que realment volen els nostres clients? —li qüestionava l’Eloi.

—No demanen peces precises a distància perquè no creuen que se’n puguin fabricar.

—I per què hauríem de perdre temps i diners en donar-los una cosa que no demanen? —insistia el vell mestre.

Aquesta era una discussió freqüent entre tots dos. Aleshores el jove treia pit i, mirant l’Eloi de fit a fit, li responia:

—Perquè som els millors canoners del món.

Llavors el vell reia i, clavant-li una palmellada a l’espatlla, li etzibava:

—Entesos, noi. Deu ser per això. —I assentia amb el cap.

Dedicava l’alquímia al servei de la causa. Ells no fabricaven pólvora, ho feien els especiers, però el vell feia servir el seu laboratori no només per assajar aliatges, sinó també per provar la combustió de la pólvora i la seva força. Va establir que la seva fórmula havia de ser: sis parts de salnitre, una de carbó i una altra de sofre. I exigien al proveïdor que ho complís estrictament. Aleshores en Joan va comprovar que, per a un millor tret, el pes de la pólvora havia de ser la meitat que el pes de la bala.

—El mestre Eloi va dient que ets més artiller que no pas canoner —li va confiar, amoïnat, en Gabriel un dia.

—També podria dir que tu ets més campaner que no pas canoner —va replicar en Joan amb un somriure.

En Gabriel havia aconseguit la mestria amb una magnífica campana d’aliatge de coure, estany i argent que era molt més trencadissa que no pas la de l’anomenat bronze artiller. De fet, les campanes es trencaven amb facilitat en fondre-les i, per tant, era una feina de més mèrit. L’argent era l’únic metall capaç de conferir un millor so a l’aliatge, i en Gabriel va invertir en la seva obra mestra el que tenia estalviat després de dos anys de feina com a aprenent. La campana era relativament petita, ja que no es podia permetre pagar-ne una de més gran; no obstant això, proporcionava un so harmoniós que el noi no es cansava de sentir, li omplia l’ànima. Els mestres que havien aprovat el seu projecte es van mostrar impressionats amb el resultat, i en Gabriel havia rebut una càlida felicitació. Fabricava bones peces d’artilleria, però la seva passió continuaven sent les campanes.

En Gabriel va percebre la suficiència en el to del seu germà gran i, després de ponderar la resposta, li va dir:

—El que vol dir el mestre Eloi és que pots ser un bon artesà fabricant canons, tot i que mai no hi destacaràs. La colobrina amb què vas aconseguir la mestria era correcta, però es tractava d’una peça vulgar, no hi vas posar el cor. Tu hauries pogut fer una peça excepcional. Del mateix nivell que l’obra mestra que vas crear a la llibreria.

La mirada d’en Joan es va perdre en l’infinit. El seu germà i el mestre l’encertaven.

—Potser és que no duc aquesta feina al cor —va replicar amb languidesa.

—Enyores els llibres, oi?

—Sí, molt. Però tinc bons motius per esforçar-me a aconseguir trets perfectes.

—Quins?

—Ser bon artiller em pagarà el passatge a Itàlia.

Ja n’havien parlat, i en Gabriel va assentir amb el cap.

—Ho entenc.

—L’Anna és a Nàpols. I tinc la sospita que la nostra mare i la nostra germana es troben en algun indret d’Itàlia que desconec. Els culpables de la nostra desgràcia són a la flota d’en Bernat de Vilamarí. —L’expressió d’en Joan ara era dura, serrava les dents a les pauses—. Gràcies als mariners de les tavernes li segueixo els moviments. Va combatre els turcs i els venecians fent costat al regne de Nàpols. Després va fer la guerra contra Gènova, va netejar de corsaris l’estret de Messina i ara sembla que torna a Nàpols.

En Gabriel va mirar el seu germà, admirat.

—I tot això ho esbrines a les tavernes?

En Joan va afirmar amb el cap.

—Sí, i vull enrolar-me com a artiller a la flota d’en Vilamarí quan torni a Barcelona. Allà trauré l’entrellat de què van fer amb la nostra família.

—T’hi acompanyaré! Aprendré a disparar canons.

—D’acord —va replicar en Joan.

Però no hi estava d’acord. Sabia que en Gabriel s’estimava la mare i la germana tant com ell, però no odiava prou. Era un noi pacífic, de bon caràcter, i en Joan durant algun temps havia arribat a pensar que es volia fer frare a Santa Anna. No participava en les guerres de bandes, era l’únic que li quedava de la família i no volia que s’arrisqués en una aventura per a la qual mai no estaria preparat. A més, en Joan no només desitjava trobar l’Anna i alliberar la família. La bruixa del Raval li havia fet prendre consciència de la ràbia que l’ofuscava, però continuava sentint-la.

I va escriure: «Vull venjança, i és perillosa; no vull en Gabriel en aquest gremi».