95

Feia una nit càlida, les cases de Nàpols tenien les finestres obertes buscant brisa fresca, i les veus dels veïns omplien els carrers de murmuris.

En Joan esperava amb desfici entre les ombres del carreró, engrescat per les últimes paraules de l’Anna. El risc era gran perquè, tot i que les llums somortes de les gresoles s’anaven apagant a les finestres, encara quedaven els estels i una mitja lluna que en qüestió de minuts s’elevaria sobre el carreró.

Resava. Desitjava tant veure-la un altre cop…! I es repetia que no seria capaç de suportar la seva absència. Però al cap d’una estona, passada la mitjanit, amb el cor en un puny, va percebre un lleu moviment a les gelosies del segon pis i tot seguit alguna cosa que es despenjava a poc a poc. Era la corda!

En Joan s’hi va enfilar amb agilitat i immediatament es van fondre en una abraçada sense paraules. Van recuperar la corda, la van desar i aquesta vegada ella el va dur de puntetes al seu dormitori del primer pis.

—Recordeu la vostra promesa de respectar-me, Joan —va xiuxiuejar-li abans que s’estiressin al llit.

Tanmateix, el que ell recordava eren les paraules de l’Antonello. El llibreter li havia dit que aquella mena de promeses no valien res. Perquè eren contra la voluntat divina, responsable de l’impuls d’estimar. Que aquestes promeses eren un pecat contra l’amor. I que la dona decent era la que es lliurava a l’home que estimava de debò.

Allà estirats, s’abraçaven, es besaven i s’acariciaven. Era estiu, vestien roba lleugera, i en Joan notava al seu cos el cos ardent de l’Anna. Ella establia límits i li apartava la mà quan els dits ansiosos d’ell els transgredien, tot xiuxiuejant-li:

—Recordeu el que heu promès!

I ell sospirava, demanava perdó, afegia que no ho podia evitar i, al cap d’una estona, tornava una altra vegada a les zones prohibides. La primera gran batalla es va entaular als pits de la noia, i quan ella va acceptar finalment la derrota amb un sospir, en Joan els va poder acariciar, besant-li com li va plaure aquelles sines turgents i els mugrons endurits. Estava borratxo de passió. Ella gemegava i tremolava, alhora que provava de tornar-li les carícies. Aviat, en Joan no en va tenir prou i va començar a esmunyir les mans cap al ventre. L’Anna el va voler refusar, l’apartava, i una altra tendra contesa es va produir en aquella zona de desig. Ella li recordava entre xiuxiuejos la promesa, li retreia el seu incompliment, però ell gemegava que n’era incapaç, que no se’n podia estar.

Desterrat del bosc que s’amagava entre aquelles boniques cuixes, en Joan va buscar consol acaronant i estrenyent les rodones natges sense que ella mostrés resistència en aquella zona. Però no va trigar a tornar al pubis i quan per fi, sempre amb delicadesa però insistent, va poder vèncer la resistència d’ella, va entrar al paradís de càlides humitats i tacte suau del sexe de la seva estimada.

—No, si us plau, Joan! —mussitava l’Anna, ja lliurada i sense oposar-s’hi, quan ell la va penetrar.

Mai no havia sentit res semblant. Era una barreja embriagadora de plaer físic i transport espiritual. Era dins d’ella! Se li havia lliurat! Era la seva dona! S’acariciaven bellugant-se frenèticament al ritme dels gemecs recíprocs fins que, arribant a l’èxtasi i sentint-se morir en un gaudi terrible, un torrent impetuós va sorgir de dins d’ell per omplir-la.

Es van quedar molta estona enllaçats, ell al damunt, mentre els panteixos es reduïen a una respiració suau i finalment gairebé imperceptible. A ella no semblava molestar-la el pes, però ell es va col·locar al seu costat, abraçant-la al llit.

—Joan —va xiuxiuejar ella aleshores—. No ens veurem mai més.

Ell va sentir com si li clavés una daga al pit. Pocs moments abans hauria donat la vida per fer-la seva, no desitjava altra cosa, i si algun ésser maligne li hagués concedit el desig amb la condició de caure mort així que el consumés, hauria acceptat. Però ara en volia més, la volia per a tota la vida. Tant era el preu. No va voler respondre i va començar a besar-la, el temps era dramàticament breu i no el volia malgastar en discussions. No desistiria pas, l’Anna seria seva.

Aquesta vegada ella es va oferir sense lluita i es van estimar amb la desesperació de l’últim cop. I així que el desig de tots dos va ser culminat, es va transformar en una abraçada eterna. Després en Joan va caure en un son lleuger del qual es va despertar en sentir el pit mullat. L’Anna plorava en silenci.

En Joan es va quedar mut, espantat; no sabia què fer ni què dir, però els ulls també se li van omplir de llàgrimes que no van trigar a rodolar-li pels pòmuls.

—No us amoïneu, amor meu —va dir per fi—. Trobarem la manera d’estar junts.

—No, Joan —va replicar ella, serena i decidida malgrat el plor—. No us veuré mai més. No tornaré a trair en Riccardo.

—Però m’estimeu a mi! —va replicar ell—. I avui us he fet meva. Ara sou la meva dona, no es pot tornar enrere. Sou meva i no renunciaré a vós.

—No, Joan. Us equivoqueu. —Continuava serena i parlava amb calma i determinació—. No sóc la vostra dona. Sóc l’esposa i la dona d’en Riccardo Luca. És cert que us estimo i que res no m’hauria agradat més que ser vostra, però no ho sóc. Desgraciadament, hi ha coses més importants que el nostre amor.

Es va fer el silenci. En Joan no volia replicar, l’espantava la seguretat i serenitat amb què ella parlava, i va començar a témer que fos cert, que aquella fos l’última trobada. Va tornar als petons i a les tendreses, i es va omplir d’aquella tràgica felicitat en ser correspost per ella. Es van tornar a estimar.

Uns cops sobre fusta van despertar en Joan. Encara notava el càlid contacte del cos de l’Anna al costat. Els trucs es van repetir, i ella es va despertar esglaiada.

—És l’amo! És el signore Luca! —va cridar un dels criats des del pati de la casa—. Obriu-li i vestiu-vos, ens necessitarà!

—El meu marit! —va exclamar l’Anna, mirant-lo amb ulls esparverats—. Heu de sortir d’aquí!

Es va sentir el grinyol de la porta gran que donava al carrer, i en Joan es va vestir a corre-cuita. Es feia de dia. L’Anna, així que va estar vestida, va treure el cap per la porta de la cambra.

—Els criats són pertot arreu! —va dir—. No podeu pujar al segon pis, us enxamparien a les escales. No tindríeu temps de deixar anar la corda i despenjar-vos-hi.

Va córrer a mirar el carrer per les gelosies i va afegir:

—El meu marit ve a buscar-nos. Deu haver subornat els guàrdies d’una de les portes i ha portat carros per carregar-hi tot el que puguem abans que el populatxo assalti la casa. Fugirem en una nau.

Se sentien veus i enrenou arreu de la casa.

—Què voleu que faci? —va preguntar en Joan, posant instintivament la mà a l’empunyadura de l’espasa.

—No us pot trobar a la nostra cambra! —li va dir ella, mirant-lo als ulls—. Baixaré a rebre’l i a ajudar-lo en la mudança. Això evitarà que, de moment, pugi aquí. Quan tothom estigui atrafegat, baixeu les escales a corre-cuita i sortiu ràpidament al carrer. Si us veuen, sempre quedarà el dubte que potser havíeu entrat a la casa per robar o per una criada.

Va espiar novament entreobrint la porta, i quan es va tombar la seva mirada era una barreja d’inquietud i tristesa.

—Adéu, Joan —va dir—. Que Nostre Senyor us concedeixi una bona esposa. —I va marxar de la cambra.