96

Per a en Joan, aquell adéu va ser com una condemna a mort; l’Anna se n’anava, potser a França, i per sempre. No només era que ella es negava a tornar-lo a veure, sinó que ell ja no sabria on trobar-la. Es va estar uns instants parat, sense saber què fer, com si de sobte s’hagués quedat sense forces. Després va imaginar l’Anna rebent el seu marit al pati, envoltant-li el coll amb els braços i besant-lo, i un rampell de fúria el va dominar. No temia per la seva persona; la seva única por era perjudicar l’Anna, i va procurar seguir les seves instruccions. Per l’escletxa de la porta entreoberta sentia tot el rebombori, cops de porta i de mobles a causa del trasllat precipitat, i veia passar els criats carregant efectes de la casa. Va pensar que en qualsevol moment entrarien al dormitori i que l’enxamparien. Aquest era l’únic lloc on no l’havien de trobar. Va aprofitar un instant en què no hi havia ningú al passadís i va sortir sense presses, com si fes un tomb, dirigint-se cap a les escales que vorejaven el pati central per baixar-les. Un criat que pujava li va cedir el pas, tot i que, sorprès, es va quedar mirant-lo ben parat. En Joan, amenaçador, va posar la mà dreta a l’empunyadura de l’espasa i va baixar seguint el recorregut dels criats que sortien al carrer amb embalums. Al pati, l’Anna parlava amb el marit, que donava l’esquena a les escales, i en Joan va continuar el camí amb la intenció d’esmunyir-se per darrere seu sense que l’home el veiés. Però no va poder estar-se de mirar-la per última vegada, i els seus ulls es van enllaçar uns instants en una darrera abraçada.

—Qui és aquest home? —va cridar algú que semblava un majordom.

En Luca, alertat tant per la llambregada de l’esposa com per l’avís, es va tombar.

—Vós! Qui sou?

Tothom es va fixar en ell, i un dels criats va fer intenció de barrar-li el pas, però en Joan el va apartar amb una empenta i va sortir al carrer amb pas viu, vigilant que ningú no li impedís la sortida.

—Atureu-vos! —Era la veu d’en Luca, i va saber que corria a empaitar-lo.

Ja era al carrer i, com que els carros li impedien creuar a l’altra banda, va avançar unes quantes passes ràpides paral·lelament a la casa. En sentir passos darrere seu, va desenfundar l’espasa i es va girar apuntant a l’altura del pit. En Riccardo Luca es va aturar en sec. Es van sostenir les mirades amb duresa.

—Jo ja us havia vist abans, rondant al meu voltant —va dir el marit, desembeinant també l’espasa—. Què fèieu a casa meva?

—Us buscava per donar-vos mort. —I matar-lo era el que en Joan desitjava.

Va veure una expressió de sorpresa a la cara del rival, però just aleshores van aparèixer criats armats a l’esquena d’en Luca. En Joan va recordar que vora els carros hi havia soldats i va tenir la certesa que en un moment l’envoltarien. Hauria volgut enfrontar-se amb aquell home, enfonsar-li l’espasa al pit, però això li costaria la vida. Va fer mitja volta i va fugir corrent carrer avall. Va topar amb un parell de soldats desprevinguts que s’aproximaven per darrere de l’últim carro i que, com sospitava, pretenien envoltar-lo, però, esgrimint l’arma, va fer que s’apartessin i es va allunyar amb la seguretat que ja no el perseguirien. Estaven massa enfeinats.

En Joan es va mantenir a distància, observant com carregaven els carros precipitadament i preguntant-se què fer. No podia deixar que l’Anna se n’anés per sempre. Ell tot sol no podia aturar pas en Luca, que entre soldats i criats comptava amb més de vint homes. Però ara mateix el marit de l’Anna fugia, era vulnerable, podia ser vençut. Ara o mai, pensava; havia de fer alguna cosa. L’Anna li havia deixat molt clar que, per més que se l’estimés, mai no abandonaria el marit: la fidelitat a la família era el més important per a ella. En Joan havia de desempallegar-se d’en Riccardo Luca com fos.

El dia apuntava i, per bé que els galls cantaven, la ciutat encara dormia. On trobaria ajuda?

Va córrer cap a casa de l’Antonello, situada al mateix carrer en direcció al moll, i va colpejar la porta. Les finestres del pis de dalt estaven obertes a causa de la calor i poc després el llibreter va aparèixer en una.

—Carai d’Orlando enamorat! —va rondinar en reconeixe’l—. No m’agrada el teu costum de despertar-me a trenc d’alba.

—Don Antonello, necessito la vostra ajuda. Si us plau!

El llibreter va baixar a obrir entre grunys, i en Joan el va posar al corrent de tot.

—En Riccardo Luca fuig —va dir a la fi del relat—. Ajudeu-me a aturar-lo.

—I per què ho hauria de fer, jo? —va demanar el llibreter, desconcertat.

—Perquè és un angeví que ha lluitat contra el rei. Un traïdor a Nàpols.

—Mira, fill —va replicar l’Antonello—, els Luca són bons clients i per això em sap greu que marxin. I per això mateix i perquè són bona gent, els desitjo que aconsegueixin posar-se fora de perill davant dels enemics. A més, ni els meus nois ni jo som gent d’armes, i encara acabaríem rebent.

—Però els entretindríeu prou perquè arribessin els soldats del rei.

—O potser arriben abans aquests voltors que rapinyen i violen. —Va remenar el cap, negant—. No, no faré res.

—Vejam, vós esteu a favor del rei Ferrandino, oi?

L’Antonello va deixar escapar aquell riure encomanadís.

—Doncs és clar que sí! I he celebrat la seva tornada. Tot i que també ho vaig celebrar quan van arribar els francesos, i espero que em guardis el secret. La vida és curta i cal riure i fer gresca tant com es pugui.

—S’emporta l’Anna! —es va desesperar en Joan amb un gemec.

—Però ella se’n va voluntàriament —li va recordar el napolità.

En Joan estava abatut i no va respondre. Havia despertat de la nit més meravellosa de la seva vida a un malson horrible. Perdria l’Anna per sempre.

—Acosta’t al castell Capuà —li va suggerir l’Antonello, compadint-se’n—. Potser el rei té tropes disponibles i les vol fer servir amb els Luca.

—Massa tard —va contestar en Joan.

L’estrèpit dels carros i els crits dels traginers atiant les bèsties se sentien ja carrer amunt. El jove es va sorprendre de la rapidesa amb què els havien carregat. En Luca devia tenir-ho tot molt ben planejat.

Poc després creuaven per davant de la llibreria, i des de l’interior en Joan va poder veure en Riccardo Luca, alt i arrogant, com de costum, muntat dalt d’un cavall, i al costat, en una euga, l’Anna, amb l’esquena ben dreta, serena i preciosa.

No se li va acudir altra cosa que seguir-los. La comitiva despertava l’interès dels veïns, que treien el cap per la finestra o per la porta si ja la tenien oberta, però ningú no va provar de barrar-los el pas. Ni tan sols el destacament que assetjava el Castell Nou, que, sorprès, no va fer res per aturar aquell grup de soldats i els carros que custodiaven. A corre-cuita, la comitiva va entrar al radi d’abast del foc de canons i mosquets del castell, i amb això es va posar fora de perill. Sense perdre temps, es van dirigir a l’embarcador, que sota l’ombra del castell continuava en poder dels francesos, i de seguida es van posar a carregar el contingut dels carros en una caravel·la que hi havia atracada. No eren els únics; semblava que altres nobles angevins també ho feien. En Joan va calcular la velocitat amb què embarcaven els embalums i la marea. El vent els era favorable i en menys d’una hora la caravel·la s’hauria fet a la mar.

El sol ja il·luminava els campanars més alts de les esglésies de Nàpols, i en Joan contemplava amb impotència i desesperació com l’Anna marxava per sempre.