12

Al final del carrer de l’Argenteria, en Joan es va sorprendre de trobar uns murs imponents que semblaven molt antics, amb finestres i arcs a la part superior. En Bartomeu va explicar que pertanyien a les muralles més antigues que encerclaven el turó sobre el qual s’alçava el centre de la ciutat. Sense aturar-se, van creuar una petita plaça anomenada del Blat per travessar tot seguit un arc que s’obria a la muralla i entrar a la ciutat vella. Van pujar pel carrer dels Especiers, ple de paradetes cobertes amb tendals de colors que s’estenien des dels portals de les cases. Exposaven diferents gerros, saquets i capses amb herbes, espècies i condiments que omplien l’ambient d’estranyes aromes.

—Les espècies són molt importants a Barcelona —els va explicar en Bartomeu amb l’entusiasme d’un cuiner expert—. Ens agrada menjar bé, fins i tot en un any de males collites com aquest, o de misèria com la que arrosseguem des de la guerra civil. Emprar bé les espècies és una ciència i, si hi ha poc menjar o no es troba en bones condicions, que resulti suculent esdevé tot un art.

Aquelles olors, en gran part desconegudes, extasiaven en Joan, que provava de seguir la conversa del mercader mentre es preguntava què devien contenir aquells recipients, alguns amb lletres gravades a la ceràmica o amb bocins de pergamí escrit. Tot recordant el que en Bartomeu havia comentat sobre els llibres, en Joan va pensar que, si sabés llegir, sabria el contingut de cada pot.

Les paradetes i la gent dificultaven l’avenç, i els camàlics van començar a demanar el pas a crits tot apartant els vianants sense gaires contemplacions. En Joan va observar amb sorpresa que en aquell carrer tan cèntric hi havia cases derruïdes, i va preguntar-ne la raó a en Bartomeu.

—Els mateixos propietaris les van demolir.

—Per què? —va inquirir ell, desconcertat.

—Doncs perquè entre els morts per la pesta i els que van marxar al camp per fugir de la fam de la ciutat, cada vegada som menys gent i sobren cases. Els propietaris han de pagar impostos i el lloguer del terreny, que generalment pertany a l’Església. Per tant, s’estimen més enderrocar-les i oblidar-se de pagaments.

Aquella explicació va sorprendre els nois, però estaven preparats per deixar-se meravellar per totes les novetats que Barcelona oferia. Començava a plovisquejar novament i els comerciants amagaven el gènere a l’interior dels locals, quan la mirada d’en Joan va quedar atrapada per un gran llibre obert, protegit per un tendal vermell col·locat sobre un faristol, que mostrava una Anunciació. Es tractava d’una pintura esplèndida, a tot color i plena de daurats, que representava un bell àngel donant la bona nova a una exquisida Verge Maria vestida de blau, que l’escoltava atentament. L’altra pàgina contenia rengleres de lletres, elegants i harmonioses, que ocultaven significats vedats per a en Joan. Així doncs, era això amb què mercadejava en Bartomeu, va dir-se. No havia vist mai res tan bonic, i va decidir aprendre a llegir.

—Som-hi! No us entretingueu —els va acuitar el mercader.

Al final de la via van trobar una plaça, però els camàlics van seguir pel carrer de la Diputació, a la dreta, on hi havia el palau del mateix nom. En Joan es va voler aturar al davant de la porta, damunt la qual, entre pinacles, gàrgoles i relleus de pedra, destacava un gran medalló amb la imatge de sant Jordi matant el drac. Un dels soldats que custodiaven l’entrada es va mirar l’altre i va fer un gest amb el cap indicant els germans; tot seguit, els dos van somriure davant l’expressió embadalida d’aquell parell de pagerols acabats d’arribar. En Joan mai no hauria pensat que es pogués fer res semblant amb la pedra. Era molt maco, no tenia ni comparació amb les pobres figuretes que ell tallava en fusta.

—Oi que és preciós? —va preguntar en Gabriel. En Joan va assentir amb el cap.

—Som-hi! —va dir en Bartomeu, però en Joan no l’obeïa, estava extasiat—. Vinga, que perdrem els bastaixos! —els va instar el mercader, estirant-los a ell i a en Gabriel, que agafava amb força la mà d’en Joan—. Ja vindreu un altre dia a admirar-ho.

Van continuar pel mateix carrer amb pas més viu. A la dreta hi havia la catedral, i en Joan tan sols en va entrellucar un bonic claustre a través d’una porta.

—Aquí fins i tot es feien tornejos en les festes importants, i és ple de palaus nobles —els va explicar en Bartomeu en fer cap a la plaça de Santa Anna—. Fixeu-vos, en aquella cantonada hi ha el casal dels Castellvell, i més enllà el dels Besora.

En arribar a l’altura del convent de Montsió, el mercader els va dir que hi vivien monges dominicanes, però que antigament havia estat dels frares augustinians mendicants, que la gent anomenava frares del sac per l’hàbit bast que gastaven. Només en tenien un i no el podien rentar ni sargir fins que els caigués a trossos.

—I sabeu com en diuen, del carrer del darrere? —va preguntar rient.

Els nois es van arronsar d’espatlles.

—Espolsasacs! Perquè cada matí, quan els frares es llevaven, sacsejaven la pols dels sacs per les finestres posteriors del convent abans de posar-se’ls.

Els va picar l’ullet i els nois el van acompanyar amb riures tot imaginant-se els frares de pèl a pèl.

La zona era un fangar i es notava que feia dies que estava així. Els peus s’enfonsaven al fang, i en Joan va lamentar haver-se posat les espardenyes per oferir millor presència. Estava acostumat a caminar descalç i, si no hagués estat perquè ja les tenia brutes de llot, se les hauria tret en aquell mateix instant.

—Aquest és el palau de la família Mur, on es va allotjar el rei Ferran II quan va venir a jurar els furs i els privilegis com a comte de Barcelona… Aquell altre és dels Sos… I l’altre de més enllà pertany al bisbe d’Urgell.

En Joan va recordar el terra de sorra i pedra petita de l’exterior de casa seva, a Llafranc, que es mantenia sempre net encara que plogués.

—Deuen ser molt nobles, però en sortir del palau s’enfonsen al fang —va comentar.

Al final de la plaça un carrer duia al portal de l’Àngel. Aquella porta travessava les muralles en direcció nord-oest i era la primera que s’obria al matí i l’última a tancar a la nit. Havien creuat la ciutat d’un extrem a l’altre. A l’esquerra quedava el carrer de Santa Anna, i s’hi van endinsar.

—Jo visc aquí, al final del carrer, a prop de la porta dels Bergants, que dóna a la Rambla a través de la segona muralla de Barcelona —els va informar en Bartomeu—. Abans, hi ha el convent de Santa Anna, amagat rere la filera de cases de mà dreta.

El carrer era tan recte, que des de l’inici es podia veure el final, i l’aspecte de les primeres cases va fer pensar als germans que allí no hi hauria pas grans palaus.

—És gaire gran, casa vostra? —va preguntar en Gabriel, agafant la mà del mercader alhora que li frenava la marxa.

En Bartomeu es va aturar per mirar-lo.

—És una mica més gran que les que veus aquí —va respondre amablement.

—I teniu fills? —va voler saber el nen.

En Joan sabia que el germà compartia els seus sentiments pel que feia al mercader, i va contenir l’alè a l’espera de la resposta.

—No, no n’hem pogut tenir.

—Ah! —va replicar en Gabriel, provant de dissimular la satisfacció. Però no va dir res més i, deixant-li anar la mà, va reprendre la caminada amb expressió feliç.

La pluja havia buidat el carrer, que tenia un aire desolat, fosc. Feia fred, i només van veure un parell de cases amb la porta ajustada, la majoria estaven tancades.

De sobte els camàlics van desaparèixer de la vista amb els embalums.

—Ja hi som —va dir aleshores en Bartomeu.

I va assenyalar una ampla portalada, amb finestres a la part superior, que s’obria entre les cases. Era prou gran per permetre el pas d’un carruatge i semblava l’entrada d’un gran casalici.

En Joan el va contemplar amb recel. La porta només tenia un dels batents obert, l’interior era fosc i li va fer l’efecte d’una gran boca famolenca que se’ls volia empassar. «Aquesta és la nostra destinació», va pensar, i es va aturar atemorit. Tenia gana i fred, i l’entusiasme per la gran ciutat s’havia esvaït. Enyorava el poble davant la mar. Recordava la llar i la família, li van venir llàgrimes als ulls i va estrènyer la mà del seu germà, que es devia sentir com ell.

—Endavant! —els va convidar en Bartomeu—. Que ens mullem!

En Gabriel va mirar intrigat el germà, i en Joan va dir-se que no tenien altre remei i va seguir el mercader encomanant-se a sant Sebastià, el patró de l’ermita, protector contra invasions i pestes.

Van entrar i amb poques passes van recórrer el tram cobert, que acabava en un arc suportat per dues columnes coronades amb petits capitells enganxats a la paret. En Bartomeu es va aturar justament allà, a recer de la pluja, i els va comunicar:

—Aquest és el monestir de Santa Anna.

Es trobaven en una placeta interior situada rere la línia de cases que havien deixat enrere a través de la portalada. Al davant hi havia una església amb una porta senzilla però concorde, amb multiplicitat d’arcs superposats i una Mare de Déu presidint-la. A l’esquerra s’alçava un campanar de paret amb dos ullerals i, més enllà, hi havia una paret amb un gran finestral d’arc ogival. El dia s’havia posat molt fosc i la pluja queia amb més força.

—Seguiu-me! —els va exhortar el comerciant.

I va arrencar a córrer xipollejant als tolls. Els nens el van obeir i el mercader els va dur per un carreró a l’esquerra i després a la dreta, fins a arribar a una paret construïda amb pedra de qualitat. Allà s’obria una porta sobre la qual hi havia un escut amb la creu de quatre braços, la del patriarca de Jerusalem.

En entrar van comprovar que es trobaven novament a recer. A pesar del dia lúgubre que feia i de les anteriors suspicàcies, en Joan no va poder evitar admirar-se per l’harmonia de la construcció. Era el claustre, i un seguit d’esveltes columnetes amb capitells esculpits sostenien uns lleugers arcs gòtics que circumval·laven un jardí quadrat. Al centre hi havia un pou, palmeres i tarongers. Tot allò era sublim fins i tot sota la pluja. El claustre tenia un pis superior, però estava en obres.

—Això és l’obsessió de l’abat Gualbes —va comentar el mercader mentre els feia de guia, com si hagués llegit el pensament d’en Joan—. Fins i tot en aquests temps de misèria està entestat a acabar aquesta obra. Els nobles són així: com més imponent és el palau, més importants es consideren.

—És noble?

—És clar que sí! Ho és per naixement, i com que és abat de Santa Anna, ostenta els títols de baró de Palafrugell, amb tots els drets feudals com ara el de la forca, i senyor de Miralles.

Llavors va anar a l’altre extrem del claustre, on els camàlics havien descarregat la mercaderia, que ara inspeccionava un frare panxut amb hàbit negre i tonsura que li formava un ampli cercle a la closca.

En Bartomeu va parlar un moment amb el clergue i, després de pagar els camàlics, va cridar els nens, que esperaven a una distància prudencial.

—Aquests són en Joan i en Gabriel, de Llafranc, a Palafrugell —va explicar al monjo a manera de presentació—. Es van quedar sense família i els envia fra Dionís amb un missatge per al prior Gualbes. —Llavors, adreçant-se als dos germans, va dir—: Aquest és fra Jaume, que, a més de resar, supervisa la cuina i els subministraments.

Els nens van continuar en silenci i en Joan va estudiar el clergue; l’home els somreia i feia una impressió agradable. Llavors va abaixar la mirada a terra, com el seu germà.

—Au, nois, beseu-li la mà! —els va ordenar en Bartomeu.

Van obeir, i el frare, alhora que els allargava el dors de la mà per rebre el petó de respecte, els va esvalotar els cabells a manera de carícia.

—Esteu xops! Passeu cap a dins —va dir, assenyalant una porta—. Aquí hi ha la cuina.

Es van trobar en una gran estança il·luminada en un extrem per un bon foc i en l’altre per un finestral.

—Canvieu-vos la roba mullada! —va insistir fra Jaume—. Com és que únicament vestiu una camisa i una samarra? Que no teniu capa?

La roba del farcell també estava humida, i el frare els va buscar unes sotanes velles però seques, i els va fer seure en un banc al davant del foc. Els quedaven massa grans, però no venia d’aquí.

—Heu arribat passada l’hora sexta —va prosseguir fra Jaume—. Els nostres germans ja han dinat i fan la migdiada, però encara queda alguna cosa per a vosaltres.

D’una marmita que mantenia arran del foc, els va servir sengles plats de cigrons amb cansalada i els va donar una cullera de fusta i un tros de pa. Després, en un bol, els va posar una mica de vi que va barrejar amb aigua. Van donar les gràcies al Senyor, i els nois es van abocar ansiosos al menjar. Quan en Joan va intercanviar una mirada amb el seu germà, el va veure somriure, ell li va tornar el somriure i es va sentir un xic reconfortat. Potser hi estarien bé, aquí, potser serien feliços.

Fra Jaume els va permetre repetir, i poc més tard es van acomodar al damunt d’uns sacs buits vora el foc. En Gabriel es va adormir immediatament, arraulit al costat d’en Joan. Ell també, però abans va poder sentir una conversa distant entre en Bartomeu i fra Jaume.

—El prior Cristòfor de Gualbes ha sortit de viatge —xiuxiuejava el monjo—. I al sotsprior això no li farà cap gràcia. S’emprenyarà.