66

Adolorit, en Joan sopava el seu ranxo de faves, quan van aparèixer en Guerau i un altre algutzir i li van treure les cadenes. Li van ordenar que es posés la brusa, malgrat les ferides de l’esquena a causa del fuet, i que els seguís per la cossia fins a la carrossa. Aquesta última secció no era gaire àmplia, però ocupava el final de la popa de la galera i, com ja havia explicat en Carles, era el lloc més còmode de la nau. Quedava elevada pel que feia a la resta de l’estructura del buc, i estava coberta i tancada pels costats que donaven a la mar, tot i que oberta cap a la cossia i la proa. Des d’allà es feia anar el timó i hi convivien els oficials. L’almirall tenia cabina pròpia, sota coberta, però era petita i les nits plàcides també dormia a la carrossa.

Tenien parada una taula, de la qual ja havien retirat els atuells del sopar, i asseguts en cadires plegables departien el capità, el pilot, el còmit i l’oficial que hi havia al comandament de la tropa d’infanteria. L’almirall Vilamarí assistia a la conversa assegut en un banc, a certa distància, sense participar-hi. Un músic feia sonar una viola i una intensa aroma de roses provava, sense aconseguir-ho, de dissimular la pudor que provenia dels galiots.

—L’artilleria només s’ha d’emprar a curta distància abans de l’abordatge, quan la sang de l’enemic ens esquitxi —deia en Pere Torrent, l’oficial de la tropa—. Ha de buidar la coberta adversària per eliminar la primera resistència.

En Joan va esperar dret, entre els algutzirs, que van saludar els oficials. Aquests últims van fer com si no els veiessin i van continuar la conversa.

—També contra blancs fixos, com ara fortificacions —va afegir el pilot—. I en el cas que una galera ens vingui de cara.

—Ni així —va sostenir l’oficial de la tropa—. Si el blanc es troba lluny, sempre es perd el tret i, si hi ha poca distància, no hi ha temps que es refredin les peces i ens exposem a no poder carregar abans que els altres ens caiguin al damunt. Massa risc, prefereixo disparar l’últim i amb seguretat.

—I què me’n dieu, d’una nau que fuig com la d’avui? —va inquirir el capità De Perelló.

—Hauria estat pólvora malgastada —va contestar el còmit—. Hi havia molta distància i la mar estava picada. Impossible encertar-la.

—Què me’n dius, galiot? —va demanar en Pau de Perelló, adreçant-se a en Joan alhora que amb un gest ordenava als algutzirs que es retiressin.

En Joan va veure com totes les mirades es dirigien cap a ell, també la de l’almirall, que l’observava en silenci. Nerviós, va escurar-se la veu abans de respondre, però, quan ho va fer, la seva veu es va sentir ferma i segura. Potser seria l’única oportunitat que tindria de millorar la seva situació.

—Jo l’hauria encertada amb les colobrines.

L’oficial de la tropa i el còmit se’n van riure sorollosament.

—Quina ximpleria! —va dir l’oficial—. Ni el millor artiller se’n sortiria. No es pot afinar, a aquesta distància.

—I aleshores per què la galera porta muntades dues colobrines i un canó? —va replicar en Joan amb vivesa—. Si no creieu en el tret a distància, desmunteu les colobrines i poseu canons, que són més eficaços a curt abast.

L’oficial se’l va mirar sorrudament; no havia estat parlant amb ell, sinó amb el capità. No esperava que el galiot respongués, i encara menys que ho fes amb aquesta contundència. Es va fer un silenci incòmode.

—Tenim les colobrines per bloquejar ports i assetjar ciutats i fortaleses per mar —va contestar per fi el pilot.

—Quin fanfarró més neci! —se’n va riure l’oficial Torrent—. Qui et penses que ets?

—Aquesta galera va ser construïda a les drassanes de Barcelona —va adduir el jove—. M’equivoco, capità?

—No —va respondre en Pau de Perelló—. A Barcelona la van fer.

—Doncs llavors sóc jo qui va fabricar aquestes colobrines i qui les va provar als vessants de Montjuïc.

Aquesta vegada el silenci va ser d’estupefacció, i els oficials es van mirar els uns als altres amb estranyesa. En Joan va observar l’almirall, que continuava callat; ell no semblava sorprès.

—És cert, això, bordegàs? —va demanar el capità, encara incrèdul.

—Sí, capità.

—I assegures que tu pots tocar una fusta en les condicions d’avui?

—No pas amb el primer tret, capità —va respondre en Joan amb humilitat—. Però tenim dues colobrines, i durant l’estona que hem estat empaitant la fusta hem tingut diverses oportunitats per disparar-li. Com a mínim l’hauria encertada un cop.

—Ho hauràs de demostrar —li va dir en Pau de Perelló.

—Amb molt de gust, capità.

—Però, si ens enganyes, t’escorxarem a fuetades —el va amenaçar l’oficial Torrent.

—Hauré de verificar la pólvora, les bales, l’estat de les peces i coordinar-me amb els mariners artillers —va replicar en Joan sense immutar-se—. I també practicar abans.

—D’acord —va dir el capità—. Però espero, pel teu bé, que no t’equivoquis.

L’endemà en Joan va demanar en Carles com a ajudant per tal d’alleujar la pena del noi, i l’únic que va aconseguir van ser burles per part del còmit. Tothom estava al cas de l’homosexualitat d’aquell jove.

En Joan va haver d’heure-se-les amb els mariners a càrrec de l’artilleria, que consideraven una ofensa rebre instruccions d’un galiot i que responien les seves preguntes de mala gana. Però ell coneixia a la perfecció aquelles colobrines, ell les havia fabricat i provat; eren el més modern en artilleria. S’havien fabricat amb bon bronze, d’una sola peça, i es carregaven per la boca, a diferència dels models antics de diverses peces i càrrega per darrere, fabricats en ferro, que rebentaven sovint. Va comprovar la correcta rotació dels monyons que subjectaven la peça de metall a la base de fusta, la curenya, i que permetien afinar la punteria per elevació. En acabat, va demanar al fuster unes modificacions per poder girar les peces uns quants graus en paral·lel a la coberta i assegurar la punteria horitzontal.

Els artillers no van trigar a comprendre que en Joan sabia molt bé el que feia i van començar a col·laborar. En Genís, el pilot, que semblava simpatitzar amb en Joan, l’acompanyava, i els seus crits i amenaces van fer que per fi els mariners obeïssin amb prou prestesa.

El jove es va assegurar que les bales fossin uniformes i del calibre adient, va verificar la qualitat de la pólvora dels diferents barrils, provant la combustió, i va demanar que es confeccionessin bosses de tela fina amb el pes d’explosiu exacte dins de cadascuna. Només empraria la pólvora dels barrils amb les marques de dos fabricants de Barcelona que coneixia bé.

Es van llançar a la mar barrils buits, ben calafatejats, amb un pes al fons i una banderola a la part superior, i els van deixar surar a una distància semblant a la de la fusta barbaresca que s’havia escapat. Col·locar la nau en posició de tir, sempre de proa, encarada al blanc, va ser tot un repte per al còmit, últim responsable de la navegació de la galera quan la nau depenia del rem. Les maniobres van resultar esgotadores per als galiots.

En Joan va aconseguir disparar amb una cadència de tir acceptable, alternant les dues colobrines. Mentre apuntava amb una, l’equip de la segona la refredava amb galledes d’aigua i l’eixugava amb draps. Aleshores s’hi introduïa la bossa de pólvora, empenyent-la per la boca, seguidament s’hi ficava fil d’estopa per evitar la fuga de gasos a causa de la diferència de diàmetre entre projectil i canó en disparar, i després es feia entrar la bala, que al seu torn es cobria amb una altra capa de fil d’estopa. Tot s’empenyia cap al fons del canó amb l’atacador, una gran baqueta acabada en una bola de drap. Quan tot estava ben atapeït, des de l’orifici superior de la metxa es foradava la bossa de la pólvora de sota i s’omplia amb més pólvora. Aleshores calia apuntar bé. En Joan sabia que en aquell moment s’ho jugava tot, i que si fracassava hauria desaprofitat una gran ocasió de deslliurar-se del rem. A terra no era gens fàcil, però, a la mar, apuntar bé comportava una dificultat extraordinària, ja que tant la peça d’artilleria com el blanc es bellugaven constantment, cosa que explicava l’escepticisme dels oficials.

No obstant això, en Joan no només sabia de canons, sinó que havia crescut en una barca i, per bé que el vaivé d’una galera era diferent a causa de les seves dimensions, intuïa perfectament la cadència del bellugueig i pressentia la següent bandada. Sabia el temps exacte que trigava entre aplicar la metxa a la pólvora de l’orifici de la part superior del canó i la detonació, i també, quan assolia la nau l’elevació màxima i mínima en el balandreig. Prèviament havia apuntat al blanc segons la distància i la paràbola que la gravetat produïa en la trajectòria de la bala, tal com havia estudiat en el llibre italià i havia practicat a Montjuïc.

Cap dels trets va encertar els barrils, però sí que van anar a parar suficientment a prop, a parer d’en Joan, per haver encertat un blanc més gros, com seria una nau. Amb tot, quan va acabar l’exercici, els algutzirs el van venir a buscar, se’l van endur al banc de galiot i el van encadenar amb els grillons.

—No n’has encertat cap! —se’n va mofar en Guerau mentre el lligava al banc. I li va clavar una palmellada a l’espatlla massa fort; en Joan va saltar del mal, li havia picat a les ferides de les fuetades.

En Jerònim, la bona boia, va esclafir a riallades, i uns quants galiots el van imitar. El momentani ascens no semblava haver-los fet cap gràcia ni als algutzirs ni als companys dels rems.

—I no t’han dit res? —li va preguntar en Carles—. Gairebé encertes dos barrils.

—No m’han dit res —va respondre en Joan, desanimat.

Aquella nit amb prou feines va poder dormir. Ja estava acostumat a la incomoditat dels bancs, al tuf, a les picades dels paràsits i al contacte pròxim d’en Carles i l’Ahmet. No obstant això, al mal de les ferides de les fuetades del dia anterior s’hi sumava una sensació de frustració irreparable. Què havia fet malament? No havia encertat cap dels blancs, però també era cert que eren massa petits.

Els oficials no podien ser tan cecs per perdre l’oportunitat de destrossar a canonades les galeres sarraïnes que provaven de fugir, es repetia. Però després pensava que potser sí que ho eren.