103

En Joan es notava tremolós quan, l’endemà al matí, va ser cridat per l’almirall; era molt conscient que el seu destí i el de la seva estimada depenien de les paraules que es pronunciarien tot seguit. En Bernat de Vilamarí estava assegut al banc del fons de la carrossa, envoltat per en Pere Torrent, en Genís de Solsona i el còmit. El jove es va quedar dret al davant dels seus jutges a l’espera de la sentència.

—Joan Serra de Llafranc —va anunciar en Vilamarí en to solemne—. Les meves galeres tenen unes normes per les quals es regeixen amb la finalitat de convertir-les en les millors naus de guerra de la Mediterrània. La primera norma és el principi d’autoritat i d’obediència. En enfrontar-te amb un oficial has trencat aquesta norma i mereixes un càstig. Aquest càstig ha de ser rigorós, i el teu escarment, públic i exemplar.

La mirada d’en Vilamarí era severa, i en Joan va notar un nus a la gola. Coneixia prou bé la crueltat i la injustícia del principi d’autoritat de l’almirall, i tenia molt present en Carles i la seva heroica mort. A aquell home tant li feia el que era just o injust, la justícia, per ell, era la disciplina que li convenia. En Joan va esperar temorós el seu veredicte.

—A partir d’aquest moment deixes d’exercir les funcions d’artiller en cap d’aquesta nau. Malgrat l’habilitat que has demostrat amb les colobrines i els canons, n’hi ha molts que pensen que, tot i ser un condemnat a galeres, se’t va concedir un privilegi immerescut. A més, alguns dels teus subordinats ja n’han après prou per fer-se càrrec de l’artilleria.

En Joan va témer el pitjor. ¿L’encadenarien novament als rems? L’esforç físic no l’amoïnava, sinó els grillons, la manca de llibertat. No podria veure l’Anna!

—També deixaràs de ser lector i escrivà a la carrossa de la galera.

El jove es va preparar per a l’inevitable cop final i es va dreçar en tota la seva alçada per entomar-lo amb dignitat. Encara que hagués pogut canviar el passat, hauria actuat igualment tal com ho havia fet; la dignitat era l’únic que li quedava. Però l’almirall no va concloure el veredicte i va continuar parlant.

—Tot i això, l’oficial Torrent admet que té part de culpa per haver-te desafiat.

El jove va mirar l’oficial, i l’home va corroborar amb un gest del cap el que acabava de dir l’almirall. En Joan estava ben parat, mai no s’hauria pensat que en Torrent tindria la capacitat moral d’admetre cap mena de culpa.

—També hem valorat que has prestat uns serveis excel·lents a la Santa Eulàlia com a artiller —va prosseguir l’almirall—. Això ens fa moderar la teva sentència, que és la següent: d’ara endavant deixes de pertànyer a la tripulació d’aquesta galera.

En Joan el va mirar esmaperdut.

—Ja no pertanyo a la tripulació? —va replicar, intentant comprendre què volia dir allò.

—No.

—Torno a remar?

—No! —va exclamar en Vilamarí—. Els galiots formen part de la meva tripulació. Tu n’has quedat fora, la teva condemna és ser expulsat dels nostres vaixells.

—Aleshores sóc lliure? —Els ulls d’en Joan es van obrir com taronges.

—No —va respondre l’almirall—. Et falten deu mesos per complir la teva pena. Els hauràs d’acabar lluitant als exèrcits de la Corona d’Aragó tan aviat com en tinguis oportunitat. T’estendré un document reconeixent els teus serveis a la Santa Eulàlia com a oficial artiller, però m’hauràs de donar la teva paraula que serviràs el rei els mesos que et falten al més aviat possible. Si no ho has fet en cinc anys, seràs castigat amb una nova pena de galeres de dos anys més.

A en Joan li costava creure el que sentia. Era lliure! De tota manera, va reprimir l’eufòria; de què li serviria ser lliure si l’Anna era esclava?

—I dona Anna Luca?

—Hem arribat a un acord pel que fa al preu.

En Joan va contenir la respiració.

—Quatre-cents ducats —va dictaminar en Vilamarí.

—Quatre-cents ducats! —va repetir en Joan, mirant l’almirall descoratjat.

Dels negocis amb els llibres, amb prou feines n’havia pogut estalviar al voltant de vint, i era impossible que la família de l’Anna tingués ni la meitat dels diners del rescat. Sospesava mil opcions. Potser l’Antonello els hi podria prestar. Però, per més diners que li donés i encara que els ajuntés amb allò que pogués reunir el pare de l’Anna, tampoc no arribaria a aquella fortuna. Tots els esforços havien estat debades.

—Vull que sàpigues una cosa més —va continuar en Vilamarí.

En Joan ja no volia escoltar res més, volia marxar, però era impossible sostreure’s a l’obediència de l’almirall i es va quedar allà dret, esperant que acabés.

—El compliment de la teva condemna com a galiot no et dóna dret a la part que li correspon a l’artiller en cap sobre el botí. Era la teva feina en comptes de remar.

En Joan va afirmar amb el cap, ja ho sabia. Els galiots no tenien botí.

—Així i tot, la teva feina no incloïa la d’atalaiador.

—Atalaiador?

—El que identifica les possibles preses —va explicar en Vilamarí—. Sense el teu avís, no hauríem capturat aquella caravel·la. Vas fer aquesta tasca. I l’atalaiador participa del botí.

—Jo participo del botí? —va repetir en Joan, sense acabar-se de creure el que deia l’almirall.

—Sí. I la teva part són quatre-cents ducats.

En Joan el va mirar estupefacte. Era objecte d’una broma pesada? Va escrutar la cara de cadascun dels oficials; somreien, però no semblaven burlar-se’n. Podria alliberar l’Anna! I també ell era lliure!

—És cert, això? —va inquirir, fitant l’almirall.

L’home va afirmar amb el cap.

—Gràcies —va remugar, emocionat—. Gràcies.

—Agraeix-ho als amics que has fet a la Santa Eulàlia —va reblar en Vilamarí.

Poc després el còmit anunciava a la tripulació que en Joan Serra era castigat per una insubordinació lleu i que perdia el càrrec d’artiller en cap de la Santa Eulàlia. A més, quedava expulsat de la galera. El seu lloc l’ocuparia un dels mariners artillers que anteriorment havia estat a les seves ordres.

En Joan es va sorprendre d’entristir-se en sentir aquella proclama que li concedia la llibertat.

En acomiadar-se del seu amic el capità Genís de Solsona, en Joan li va agrair la seva ajuda, però l’home va replicar:

—A qui més ho has d’agrair és a en Torrent.

—A en Torrent? —va demanar, atònit.

—Sí, ell ha estat el teu principal valedor.

—Ell?

—Sí, sembla que el va commoure la manera com vas defensar la teva dona —va explicar—. Que reclamessis el teu dret per amor li va arribar al cor.

—Ell, commogut? —En Joan no se’n sabia avenir. Veia en Torrent com un tros de bèstia rossa, incapaç de sentir res—. Que les meves paraules li van arribar al cor?

—Sí, i també als altres. Fins i tot l’almirall, encara que no ho reconegui.

En Joan estava desconcertat. Aquells homes sense escrúpols, que no dubtaven a robar, violar i matar, s’emocionaven amb l’amor. Li costava de creure. Malgrat la rudesa que els caracteritzava, els esforços d’en Vilamarí per fer dels seus oficials, mitjançant la lectura, gent presentable davant els notables de les ciutats on recalaven havia donat algun fruit. L’amor i el cavaller enamorat que ho donava tot, fins i tot la vida, per la seva dama apareixien constantment als llibres de cavalleries, i eren valors respectats. Sense proposar-s’ho, el dia de l’assalt en Joan havia trobat l’únic argument que podia frenar l’instint d’en Torrent de prendre el que li vingués de gust. L’amor.

En Torrent es va mostrar sec i arrogant en el comiat. Després de donar-li les gràcies, en Joan no va poder estar-se de preguntar-li:

—Em vau deixar guanyar en el duel?

—No —va contestar l’altre, esquerp—. Vas tenir la sort de cara. Però vas lluitar bé i vas guanyar la teva dona de manera justa. Gaudeix-ne.

La resposta no va esvair els dubtes d’en Joan.

Una vegada signat el document de la seva llicència condicional, del qual va rebre una còpia, en Joan encara tenia moltes coses a dir-li a en Bernat de Vilamarí, però va contenir-se. Encara temia i respectava l’autoritat que emanava d’aquell home. I es va conformar fent-li una pregunta. La que durant tot aquell temps a la galera es delia per formular-li sense gosar:

—On vau vendre els captius de Llafranc?

L’almirall el mirava amb serenitat, sense cap mena de culpabilitat ni remordiments. Ocultava les emocions que el jove li produïa. Ell guardava les distàncies amb les víctimes dels seus actes, les veia com ovelles de camí a l’escorxador i el seu patiment li resultava desagradable però necessari. Fins ara no havia conviscut amb cap. En Bartomeu li havia confiat en Joan, però l’home s’havia negat a protegir-lo, comprometent-se únicament a mantenir-lo fora de perill de les venjances per la mort del borni. Tanmateix, el jove li havia tocat fibres sensibles del cor, fins ara inadvertides. Era conscient que en Joan l’havia volgut matar i també que havia acabat salvant-li la vida. Hauria volgut parlar-li, tenia moltes coses a dir-li, però no ho podia fer, no era correcte. Ell era l’almirall.

I es va limitar a respondre, lacònic, aquella pregunta que feia tant de temps que esperava:

—A Bastia, a l’illa de Còrsega.

—Com puc trobar la mare i la meva germana?

En Vilamarí va rumiar uns instants abans de respondre:

—L’illa de Còrsega pertany a Gènova, que la controla a través d’una concessió que la república va fer al Banco di San Giorgio. El banc intervé en tots els assumptes de l’illa, com ara el mercat d’esclaus de Bastia, i té la seu en un gran edifici del port de Gènova. Potser encara guarden documents sobre les transaccions i podràs esbrinar on van ser revenudes.

En Joan va ponderar la informació. Era tot el que necessitava i va dir succintament:

—Adéu, almirall.

—Adéu, Joan de Serra de Llafranc. Que tinguis sort.