114

-Vaig conèixer una Eula en aquella galera —va explicar l’Eulàlia al fill—. Tenia la meva mateixa edat, però l’havien capturada als voltants de Tarragona. Devia ser la pobra dona amb qui et vas confondre.

—Dono les gràcies al cel, mare —li va dir en Joan abraçant-la—. Estava convençut que eres tu.

L’Eulàlia els va advertir que no creia que trobessin captius al següent poble, que ho hauria sabut en tot aquell temps, però en Joan va decidir fer-hi escala i obtenir tota la informació possible. Mai no l’hauria trobada a ella, si hagués acceptat una primera negativa.

Van continuar navegant resseguint l’abrupta costa cap al sud-est i van arribar a Corniglia, les cases de la qual no eren vora la mar, sinó en un cingle elevat proper. Després va venir Manarola, un grupet d’edificacions enfilades en uns altres roquissars que queien sobre la mar i una diminuta cala. Tot seguit quedava Riomaggiore, un altre prodigi de cases en equilibri als penya-segats, al peu dels quals batien les onades i on s’obria una minúscula platja de pronunciat pendent en la qual s’arreceraven les barques de pesca. A totes aquestes poblacions es van aturar prou temps per indagar, sense obtenir més informació que l’existència d’un esclau mort vint anys enrere.

—Déu meu, que trobem la Maria! —pregava l’Eulàlia, desesperançada. Feia onze anys que preguntava i sempre rebia una negativa.

Van reprendre la travessia per una costa tan abrupta com l’anterior fins que van arribar a un estret que separava el continent d’una illa. Allà hi havia Portovenere, un poble semblant als anteriors, només que en ruïnes, ja que l’any anterior galeres napolitanes l’havien canonejat en intentar aturar l’avenç francès. Van saber que durant aquella batalla havia mort una de les captives de Llafranc; es tractava de la germana d’en Daniel, el pescador de La Gavina, l’home amb qui en Joan, juntament amb en Tomàs, havia trobat en Ramon moribund. Tot i que afortunadament no era la Maria, la notícia els va afectar molt, i en Joan va voler fer-hi nit i pregar per ella.

Van continuar el viatge l’endemà, ben d’hora, i al cap d’una estona es va obrir davant seu una àmplia badia.

—Això és el golf de La Spezia —va anunciar en Bernardo, el patró—. I a proa queda la ciutat. És la zona més habitada de la regió.

L’Eulàlia es va posar a resar. Si la Maria no era aquí, no sabrien pas on buscar-la. Durant el viatge, en Joan i la mare no havien parat de xerrar. Sobre en Gabriel i el que havia passat en aquell llarg temps de separació. La dona no podia apartar els ulls d’en Joan. Vestia com un cavaller i tenia maneres i autoritat com a tal, li costava avenir-se que aquest fos el seu fill, l’antic nen que voltava descalç i que només aspirava a ser pescador com el pare. Però estava amoïnada per la filla i, desficiosa, retorçava les mans.

—No et preocupis, mare —la reconfortava en Joan—. La trobarem.

La ciutat de La Spezia estava protegida per muralles i pel castell de San Giorgio, enfilat dalt d’un turó emplaçat entre dues amples valls conreades. Van deixar la barca atracada a la sorra sota la cura de la tripulació i van preguntar a un grup de dones que cosien unes xarxes esteses a la platja. Van dir que no sabien res de la Maria.

En Joan va mirar la mare i li va veure el desconsol reflectit al rostre; tot d’una aquelles faccions mostraven un gran cansament.

—No és aquí —mussitava la dona.

—La trobarem —va insistir en Joan amb determinació. Però també ell se sentia desmoralitzat.

La va agafar de bracet perquè s’hi repengés i, juntament amb en Niccolò, es van encaminar fins a la porta de la ciutat.

Van preguntar als guàrdies de l’entrada del recinte emmurallat i després a uns quants artesans que tenien la parada al carrer, però ningú no els en va saber donar raó. L’Eulàlia semblava haver envellit de cop i volta.

L’absència de notícies presagiava el pitjor; La Spezia era el límit del territori marcat per en Simone, i la gent a qui havien preguntat hauria d’haver sabut alguna cosa de la noia, si visqués aquí. Potser el primer comprador l’havia revenuda i ara es trobava en un indret molt llunyà. O potser el tractant d’esclaus no recordava on l’havia venuda i havia mentit per quedar-se els diners. Havien arribat a la fi de la recerca i no restava res més que poguessin fer, llevat de quedar-se allí i preguntar una vegada i una altra. En Joan pressentia un final dissortat, i la cara completament abatuda de la mare li deia que ella temia el mateix.

—A les valls properes hi ha masos —li va explicar en Joan per animar-la—. Ens allotjarem a la fonda de la ciutat i no marxarem fins que no haguem recorregut la comarca sencera.

—En un poble es coneix la gent que viu als voltants —va replicar l’Eulàlia amb un fil de veu—. Si fos a la contrada ja ho sabríem.

—Els hostals són un bon lloc per recollir informació —va apuntar en Niccolò per aixecar els ànims.

—És cert —va afegir en Joan, amoïnat pel posat aixafat de la mare—. Anem a l’hostal i descansem una mica.

La fonda tenia l’aire de ser força vella, a l’interior hi havia quatre taules i es van acomodar en una tot esperant ser atesos.

—Què voleu? —els va preguntar una dona prima de prop de vint-i-cinc anys que havia aparegut en sentir soroll—. És molt d’hora per al dinar.

—Volem saber si coneixeu… —va començar a dir en Joan.

—Maria! —el va tallar l’Eulàlia.

La dona la va mirar estranyada i va dubtar.

—Em coneixeu?

—No ens reconeixes? —va demanar l’Eulàlia.

L’expressió de la criada va passar del desconcert a la incredulitat, i d’aquesta última a l’alegria i a una estupefacció que semblaven haver-la deixat esmaperduda. Els braços li van caure als costats i va mussitar:

—Mare!

L’Eulàlia es va aixecar d’un bot per abraçar-la, evitant així que es desplomés.

—I tu ets en Joan, oi? —va preguntar, encara sense forces. Se’l mirava amb els ulls esbatanats.

El jove no podia assimilar aquell sobtat cop de fortuna i estudiava la germana tractant de convence’s que, efectivament, era ella. En Joan va anar reconeixent els trets de mica en mica, per bé que aquella dona marcida tenia poc a veure amb la nena amb cara de salut i somrient que ell recordava. Al final es va dir que sí, que era la Maria. Estava desconcertat, no comprenia com és que ningú no els havia parlat d’ella si es trobava tan a prop.

—Sí, ho sóc —va dir per fi, abans d’afegir-se a l’abraçada.

Aleshores ella va mirar en Niccolò amb expressió interrogant i va arrufar les celles.

—No, no és en Gabriel —va avançar-se en Joan—. El nostre germà viu a Barcelona i està molt bé. —Va acostar un altre tamboret a la taula i, com que la veia tan desnerida, li va dir—: Seu.

—No puc —va replicar ella.

—Per què?

—Perquè sóc l’esclava i no puc seure davant dels clients.

—Esclava, després d’onze anys? —va exclamar-se en Joan, obligant-la a seure—. Quina iniquitat!

En aquell moment va aparèixer a la porta d’allò que devia ser la cuina un home gras que va cridar:

—Júlia! Què fas aquí asseguda? —I es va acostar amb posat amenaçador, aixecant-li la mà—. Dropa, inútil!

El jove es va sorprendre novament en sentir el nom que aquell individu donava a la seva germana. La Maria es va encongir al tamboret tot esperant entomar el cop, i en Joan va veure el rostre trasmudat de la mare per la por en veure l’home i la filla. L’hostaler no li va descarregar la mà a sobre, sinó que la va aturar en l’aire mentre li sortien els ulls de les òrbites en notar la fulla d’una daga contra la nou del coll.

—Què feu, cavaller? —va dir amb gran respecte a en Joan—. Aquesta és la meva esclava i no està fent la feina.

—La teva esclava, fill de puta? —va rugir en Joan, mentre l’obligava a recular punxant-lo amb l’arma—. ¿Tens una esclava cristiana vella des de fa onze anys sense donar-li la llibertat? I et dius cristià? Tant me fa si tens comprades les autoritats d’aquí, et denunciaré al bisbe de Gènova i et faré penjar!

En Joan duia a sobre un salconduit del Vaticà que en Miquel Corella li havia aconseguit, i no parlava per parlar. La tinença d’esclaus cristians estava prohibida, i l’Església només la consentia, durant un temps limitat, en casos de rescats de guerra, com a pagament de deutes per insolvència o quan un esclau infidel havia rebut el baptisme recentment. Es tractava de no perjudicar econòmicament el propietari, que tenia l’obligació de cristianitzar-lo. Després l’amo havia d’establir les condicions per tal que el serf guanyés la llibertat.

—És que… —va mussitar l’home.

—Aquesta dona és la meva germana i et penso arrencar els collons abans d’emportar-me-la! —el va interrompre en Joan, escridassant-lo, dominat per la fúria.

En aquell instant l’hostaler, amb les espatlles contra la paret, els braços en creu i els palmells sobre la paret, sense poder retrocedir més i sentint la daga clavant-se-li al coll, es va pixar de por.

Això va enfurir encara més en Joan, que va embeinar el punyal per començar a estomacar aquell home, que sanglotava de por i vergonya.

—Deixa’l ja! —Era la Maria, que intentava separar-lo de la seva víctima.

—Però que no t’adones de què t’ha fet?

—Tant és, deixa’l. Té una família per alimentar.

En Joan va fer el gest d’abraonar-se novament contra l’home, que es cobria la cara amb els braços, però en Niccolò va aturar-lo.

—Deixeu-lo en pau, Joan —li va dir—. Si el mateu, us perjudicareu. Val més que la justícia el pengi. —I adreçant-se a l’hostaler el va interrogar—: O potser preferiu arribar abans a un acord entre amics?

—Sí, per l’amor de Déu! —va exclamar l’home—. La Júlia ja és lliure. Lliure!

Aquella tarda l’Eulàlia va conèixer els seus néts, i en Joan, els seus nebots. Tenien vuit i deu anys, i l’hostaler els havia esclavitzat argumentant que els pares, com que eren desconeguts, podien ser pagans. No havia pogut evitar que fossin batejats, però insistia a dir que eren de la seva propietat.

En Joan va demanar a en Niccolò que els deixés als tres tots sols, i juntament amb la mare i la germana, entre llàgrimes, somriures i amor, van reconstruir la història des de l’assassinat del pare i la captura de les dones de la família pels homes d’en Vilamarí.

—Nosaltres ens vam lliurar als soldats i als mariners de la galera —va explicar, en un cru relat, referint-se a ella i a la seva amiga Marta, la mare de l’Elisenda i dona d’en Tomàs a Llafranc—. Els vam complaure en tots els seus desitjos a canvi que no ultratgessin les nenes. Teníem poc més de trenta anys i encara estàvem de bon veure, de manera que tots s’hi van avenir. Es van conformar a grapejar-les sols una mica i van complir el tracte. Però, per més que m’hi vaig escarrassar, no vaig poder convèncer els tractants d’esclaus que ens van comprar a Bastia —va prosseguir amb els ulls plens de llàgrimes—. Ho sento, Maria, no ho vaig aconseguir.

En Joan va recordar la cara de l’esclavista Simone i l’Andrea, i va tancar els punys amb ràbia. Sabia prou bé on trobar aquells miserables.

—A l’Elisenda també la van violar, però com que estava poc desenvolupada aviat la van deixar en pau —va dir la Maria—. Això la va salvar. Quan la van vendre aquí, a La Spezia, encara oferia bona presència, i ara és una dona molt bella. S’ha casat amb l’home que la va comprar quan es va quedar vidu. És molt més gran que ella. Tenen un mas a la vall de Chiappa, a prop d’aquí, ella és lliure i viu amb els fills. La seva mare també va recuperar la llibertat, però va morir fa uns anys.

—Oh! —va exclamar l’Eulàlia—. Pobra Marta.

—I tu? —va preguntar en Joan.

—A mi les coses m’han anat de manera molt diferent —va respondre la Maria, acotant el cap—. Amb mi es van acarnissar. Jo ja estava prenyada quan em van separar de la mare per vendre’m a aquest hostal. En complir els comptes, vaig donar a llum el meu fill gran, els amos es van portar bé i em van cuidar.

—És clar! —va deixar anar en Joan—. No volien perdre diners amb tu i miraven de guanyar-ne més fent esclau el teu fill.

—Quan vaig suplicar a l’amo que fixés un preu per redimir-me, va demanar seixanta ducats —va prosseguir la Maria, sense parar esment en l’observació del seu germà.

—Seixanta ducats! —va exclamar en Joan, indignat—. Quina barbaritat! Aquest paio és un malparit. És massa car, no et volia alliberar pas.

—No va ser ell, sinó el seu pare. Però quan l’home va morir, ell va mantenir el preu. Vaig intentar estalviar moltes vegades, però, quan reunia alguns diners, sempre es posava malalt un dels nens i me’ls gastava en metges. L’amo pagava el meu metge, però no pas el d’ells.

L’Eulàlia va abraçar la filla, gronxant-la per consolar-la. En Joan va callar, ja que sabia que l’única manera que una esclava pogués estalviar per pagar-se el rescat era la prostitució. Els esclaus barons trobaven amb relativa facilitat feines extres que requerien força física, descarregant als molls o treballant als camps. Però aquestes feines quedaven fora de l’abast de les dones, que majoritàriament feien tasques domèstiques. Així doncs, l’única opció era prostituir-se, i quan treballaven en una posada, l’hostaler en persona feia de proxeneta i s’embutxacava bona part dels diners. Estava segur que aquest era el cas de la seva germana. Ni tan sols va haver de preguntar-li per què li deien «Júlia». Sabia que els alcavots batejaven les prostitutes amb noms de guerra que consideraven més provocatius. Ara comprenia per què, tot i que la mare havia preguntat per ella als pescadors, mai no n’hi havien donat notícies. A més de la distància i l’aïllament en què es trobava Vernazza, a la seva germana no li deien Maria sinó Júlia i era una meuca, una innombrable.

—Això ja s’ha acabat —li va dir en Joan—. Vine amb mi i els teus fills seran els meus fills.

Les dues dones el van mirar plenes d’esperança.