105

En Joan va anar a visitar els Roig l’endemà al matí. El taller d’orfebre del pare de l’Anna a Nàpols no era tan gran ni estava tan ben situat com el de Barcelona, però permetia sobreviure a la família, i va trobar la jove ajudant-hi. Vestia de dol rigorós. Malgrat que al rostre encara se li notaven els tràngols dels darrers dies, a en Joan li va semblar maquíssima. Desitjava abraçar-la i besar-la, però la presència dels pares impedia qualsevol acostament. L’Anna es va mantenir a distància mentre els Roig transmetien a en Joan el seu profund agraïment per haver-los salvat la filla. Finalment els pares van sortir al taulell que tenien al carrer per deixar que els joves parlessin tots dos sols.

—Us ratifiqueu a donar-me la llibertat? —va demanar ella, molt seriosa, alhora que frenava l’acostament d’en Joan.

—És clar. —En Joan es va obrir la camisa per treure’s del pit el document de pagament pel seu rescat i l’hi va donar—. És vostre —va dir—. Sou lliure.

Ella el va llegir amb deteniment.

—Aquí figura el vostre nom escrit al costat del meu. Vull que, a més, confirmeu la meva llibertat al davant d’un notari.

—Quedeu-vos aquest document, i quan surti d’aquí aniré a un notari per ratificar la vostra llibertat.

Aleshores ella va somriure.

—Gràcies.

En Joan es va sentir feliç de veure-la contenta i li va allargar els braços per abraçar-la, però ella el va aturar.

—Faré tres mesos de dol rigorós per en Riccardo —li va dir—. Durant aquest temps no ens podrem veure.

—Almenys us podré observar de lluny? —va suplicar en Joan—. Com quan estàveu casada o quan ens amagàvem dels vostres pares a Barcelona?

Ella va riure.

—Sí, és clar que sí —va respondre, sense perdre el somriure—. Però heu d’entendre que compleixo el meu deure.

—M’estimeu?

—Sí, i després d’aquests mesos em podreu festejar.

—Festejar? —va sospirar ell—. El que vull és que sigueu la meva esposa.

—M’haureu de convèncer —va replicar ella, mirant-lo maliciosament.

El primer dia de llibertat en Joan es va afanyar a escriure a en Gabriel, en Bartomeu, l’Abdal·là i la resta d’amics per comunicar-los la notícia, i es va assegurar que les cartes anessin en dues galeres diferents. Com que era estiu, va calcular que, amb sort, en un mes obtindria resposta. Quedaven pendents aquells deu mesos de servei als exèrcits del rei, però no hi havia pressa, tenia un termini de cinc anys i primer havia de buscar la família. Va parlar amb l’Antonello sobre l’assumpte demanant-li consell, i el llibreter li va dir que escriuria a en Fabrizio Colombo, un compare genovès, per pregar-li que investigués al Banco di San Giorgio.

En Joan l’hi va agrair amb tota l’ànima; una vegada recuperada la llibertat, la urgència, a part de l’amor de l’Anna, era la família. Mentre esperava notícies de Gènova, provaria de reunir els diners per al viatge i un possible pagament del rescat.

L’absència de la jove pesava com una llosa damunt d’en Joan. La noia gairebé no sortia de casa i hi havia dies que ni tan sols la podia veure de lluny. Mil cabòries el turmentaven. La seva estimada era la vídua d’un cavaller i ell un simple aprenent. Podria l’amor vèncer aquella barrera social? A la nit es despertava angoixat en recordar que ella li havia dit que l’hauria de festejar. Potser hauria de competir amb un altre home.

L’Antonello oferia a en Joan allotjament i menjar, i el jove l’hi pagava amb treballs a la impremta. Li feia l’efecte que tornava a començar i, per oblidar l’absència de l’Anna, va posar tots els esforços a aprendre aquell ofici que no li semblava complicat.

Ell ja en sabia, de tintes, tipus de paper i pergamí. El que tornava diferent la impremta eren aquelles peces metàl·liques, anomenades tipus, que representaven lletres i signes. La feina consistia a col·locar els tipus en fileres sobre un taulell de fusta anomenat galera, formada per un marc rectangular que es tancava amb força perquè les lletres no es moguessin.

En Joan trobava graciós que en impremta s’emprés el nom de galera, com el vaixell que ell coneixia tan bé. No era difícil endevinar per què els primers impressors havien posat aquest nom al marc on hi havia els tipus col·locats ordenadament en rengleres; recordaven els galiots als bancs.

L’art de la composició es basava a aconseguir que els tipus muntats a la galera formessin un tot harmoniós en el qual, com en els manuscrits, calia respectar marges i encapçalaments. Aquesta era la matriu per imprimir una pàgina o un grup de dues pàgines, i es deia forma. Tan bon punt quedava arranjada, es col·locava a la premsa i es mullava amb dos corrons de cuir prèviament impregnats de tinta. Es pretenia que les diferents parts de la pàgina presentessin un color uniforme i que totes les pàgines del llibre tinguessin un aspecte semblant.

Finalment, es col·locava el paper, o en algun cas el pergamí, i per mitjà de la pressió de la premsa de roure es produïa el miracle de transformar la tinta en grups de lletres, paraules i frases ordenades en pàgines soltes. Aquestes pàgines, així que les relligaven, donaven lloc a la meravella d’un llibre.

—És un procés laboriós, però, una vegada après, no presenta grans dificultats —va comentar en Joan a l’Antonello.

El llibreter va negar amb el cap:

—Qualsevol ofici, així que s’ha après, perd el misteri. Però fabricar un llibre exquisit és fer una obra d’art. I la impremta et permet la meravella de reproduir aquesta obra d’art moltes vegades. Per això d’aquest ofici en diuen arts gràfiques.

En Joan hi va estar d’acord. Encara guardava al record l’arribada a Barcelona i aquell meravellós llibre exposat a la botiga dels Corró. És clar que allò era un llibre manuscrit, obert per una pàgina miniada que mostrava un dibuix i un colorit esplèndids. Tanmateix, ja s’imprimien llibres en els quals es reproduïen dibuixos gravats, de vegades fins i tot en diversos colors, sobretot en vermell, negre i blau. En Joan estava convençut que només era qüestió de temps que la impremta aconseguís reproduir imatges semblants a les pintades a mà.

—Però hi ha arts més complexes que pocs impressors dominen —va prosseguir l’Antonello.

—Quines?

—La fabricació dels tipus que representen les lletres i els signes. Els tipus de plom són fonamentals per a un impressor. Ja saps que hi ha impressors ambulants, majoritàriament alemanys, que segons la demanda de feina passen temporades en diferents ciutats. Sempre porten a sobre els seus tipus, que són el seu bé més preuat, la resta del material és fàcil de reposar al lloc on vagin. Fabricar tipus bonics és l’art més difícil, i pocs impressors són capaços de sortir-se’n tots sols.

Tot i això, a en Joan la fabricació de tipus no li semblava tan complicada. Ell tenia la mà trencada tallant fusta i al taller de l’Eloi havia après les tècniques de fosa del bronze, que requeria temperatures més elevades que no pas el plom.

El tipus de moda a la península italiana era el de caràcters romans rodons, l’anomenada tipografia del Renaixement. Tenia les majúscules tal com estaven esculpides les lletres a les ruïnes imperials, la romana capital quadrata, i les minúscules derivaven de les lletres carolíngies arrodonides, les rotundes. La seva lectura resultava molt més fàcil que no pas amb els diferents estils gòtics, i els lectors d’obres clàssiques les preferien. L’Antonello tenia tres jocs diferents de tipografies gòtiques, però cap de la nova renaixentista. I en Joan li va proposar fer-n’hi un. Seria la seva manera de pagar-li en part la inestimable ajuda que el llibreter li oferia. Va dibuixar personalment les lletres i, amb l’ajuda de diferents artesans, va fondre un aliatge de plom, antimoni i bismut que van abocar sobre els motlles de fusta tallada.

Tot i que estaven fetes a partir del mateix motlle, les lletres d’impremta eren lleugerament distintes les unes de les altres a causa de la llimada. I en Joan hi buscava les marques, les osques i les expressions ocultes que havia vist a les lletres en l’època en què copiava sense saber llegir. Aleshores les lletres li havien parlat amb gestos. Però ara ja no.

I va escriure: «El temps o el saber m’han robat la fantasia. Espero ser capaç encara de veure els éssers del cel».

—T’has convertit en un impressor expert —li va dir l’Antonello, clavant-li un copet de palmell—. No he vist mai ningú progressar tan ràpid.

—Sé com copiar llibres, com imprimir-los i com relligar-los —va contestar ell, somrient feliç—. Conec tot el procés de fabricació. Així i tot, el que a mi m’agrada és la vostra feina.

—La meva feina?

—Sí, la que feu vós. Teniu impremta i taller d’enquadernació, però del procés de fabricar llibres se n’encarreguen els operaris. Vós veneu llibres a la gent que els vol llegir, tant si es tracta de llibres del vostre taller com comprats a altres llibreters. Tal com fa en Bartomeu a Barcelona.

—Ja ho entenc —va replicar l’Antonello—. Ets llest i has vist que la impressió dóna molta feinada i pocs diners, llevat que s’imprimeixi en grans quantitats.

—No, Antonello. Déu sap quants diners necessito. La recerca de la mare i la meva germana me’n demanarà molts, i també me’n caldran per formar una família amb l’Anna i donar-li una vida digna, si és que finalment m’accepta. Però ara no pensava en els diners, sinó en la satisfacció de fer d’intermediari entre el lector i el llibre. Ajudar a fer que la persona trobi aquell llibre que li parla i que té un significat especial ha de ser meravellós.

—Així doncs, em vols fer la competència.

—Sí, vull ser llibreter —va confirmar en Joan—. Sempre ho he volgut ser.

L’Antonello el va mirar somrient i va assentir amb el cap. Feia molt de temps que ho sabia.