27

Eren dies d’expectació, tothom estava atent a les notícies de l’exèrcit, que corrien de porta a porta i de rotlle a rotlle. Que si havien posat preu de cinc-centes lliures, una fortuna considerable, al cap del cabdill remença; que si les tropes ja prenien posicions per a l’assalt a Granollers… Els que rebien notícies dels familiars, a través de cartes que arribaven amb dies de retard, s’afanyaven a compartir-les amb la majoria, que no en rebia pas. Les fonts eren llocs de reunió, i quan en Joan omplia el càntir també s’assabentava de rumors i els explicava immediatament a la mestressa, que esperava ansiosa per la sort dels de la casa. Després ella informava el marit i les veïnes.

Treballar per als Corró era formar part de la família. El lloc de cadascú estava molt clar: ells eren els amos, i la resta obeïa, però la mestressa els acollia a tots sota les seves ales protectores. En Joan s’estimava molt dona Corró i la volia complaure en la mesura que fos possible; així doncs, aquells dies freqüentava diferents fonts per recollir notícies i les seleccionava, transmetent únicament les que mitiguessin l’ansietat que la mestressa sentia pels seus.

I mentre esperava a la cua d’un indret poc habitual, va veure aparèixer la noia de la joieria. Era la primera vegada que coincidien lluny de la botiga de la família de la jove. Es va quedar esmaperdut i va veure sorpresa als ulls de la noia abans que desviés la mirada. No va saber què fer, desitjava dir-li alguna cosa, però se sentia rebutjat; per tant, va omplir el càntir i va marxar sense esperar més.

L’endemà, a la mateixa hora, en Joan era en aquella font, decidit a parlar-li, però, per a la seva decepció i malgrat que hi va fer el ronsa una bona estona, ella no hi va comparèixer. Va ser més afortunat pocs dies més tard, i en veure-la venir es va posar a la cua perquè ella s’hagués de col·locar darrere seu. Així li va poder cedir amablement la tanda. La noia va trencar les distàncies accedint-hi, alhora que el premiava amb un somriure que no hauria estat més ben rebut si hagués vingut d’un àngel. En Joan es va mantenir darrere seu amb la boca seca, rumiant què li podia dir, però incapaç de parlar. Ella va omplir el càntir i va marxar en silenci, sense entretenir-se al rotlle dels qui parlaven. Caminava amb gràcia i mantenia la mirada baixa, com corresponia a una donzella, tot i que la va alçar un breu instant alhora que tombava el cap per trobar els ulls d’en Joan. El cor del noi es va tornar a accelerar. Li hauria agradat dir-li com era de bonica i quant l’impressionava. Però no gosava. Quan la noia va desaparèixer en tombar la cantonada, el record del seu somriure amb clotets, el verd lluminós de la seva mirada i el moviment suau de les seves mans es va quedar dintre d’en Joan. Allà la tenia quan tancava els ulls i quan volia resar, fins i tot quan pensava en la mare i la germana.

L’Anna no sabia per què aquell noi li semblava diferent dels altres. En les primeres trobades, sense paraules, en què ell tenia la pell colrada pel sol i vestia com un camperol, ella li havia notat una barreja d’inseguretat i determinació; la mirada del noi tenia tanta força com tragèdia i esperança. Mai no va saber per què li havia somrigut la primera vegada i més endavant una segona quan va venir a vendre corall al pare. Tanmateix, en presentar-se vestit com la resta de joves que la rondaven, provant d’imitar-los, s’havia sentit fastiguejada i li havia adreçat aquella mirada seva que els tornava transparents.

Es va sorprendre en trobar-se’l a la font tres mesos després que el noi, cansat de la seva indiferència, deixés de presentar-se al davant de la botiga dels pares. Anar a buscar aigua era una feina de noies i només la feien els nois de cases on no n’hi havia. Va veure com el jove es torbava, i ella va desviar la mirada sense saber què fer; era l’únic noi del qual havia lamentat la desaparició després d’ignorar-lo durant un temps. Era especial.

La trobada a la font li va produir una impressió inesperada, i va buscar excuses perquè no fos la criada qui hi anés a buscar aigua els dies següents. No obstant això, en tornar-hi, ho va fer decidida a coneixe’l millor. L’Anna tenia borinots més macos que aquest noi buscant-la constantment, i en Joan continuava sent poc convenient, des del punt de vista dels pares, malgrat tenir la pell més clara i vestir gipó. Però l’Anna encara no havia fet els tretze anys, tampoc no compartia les preocupacions dels pares i aquest noi era diferent i l’atreia.

Després d’algunes escaramusses pels voltants de Granollers, Pere Joan Sala va comprendre que els seus remences no podrien resistir davant un exèrcit d’aquelles proporcions. Va voler retirar les tropes de forma ordenada, però els van atrapar en la fugida cap al nord el dia 24 de març a Llerona. Van patir una derrota total, dues-centes baixes en el combat i el mateix nombre de presoners, fins i tot el cabdill. La resta es va escapar com va poder.

Quan la notícia va arribar a la ciutat, van llançar les campanes al vol, i ho van fer novament quan va entrar l’exèrcit victoriós, aclamat per la població. Amb prou feines havien mort mitja dotzena de ciutadans, era una gran victòria i els veïns es felicitaven pels carrers.

De la casa dels Corró, tothom va tornar sa i estalvi, amb moltes aventures per explicar. A en Felip se’l veia content, havia gaudit de l’experiència, es vanagloriava d’haver mort dos pagesos i no es cansava de contar-ne els detalls.

—Vam clavar una bona allisada als teus amics, remença —va etzibar a en Joan a manera de salutació en veure’l.

Va acompanyar les paraules amb un clatellot, però no va ser dels forts i el noi no va replicar; en Felip encara no sabia que treballava amb l’Abdal·là i en Joan temia la seva reacció.

En Bartomeu no compartia l’entusiasme del pèl-roig.

—Va ser una carnisseria —va explicar—. Els vam desbaratar amb la cavalleria. Anaven mal armats i estaven famolencs. La nostra infanteria els va esclafar, no calia tant d’acarnissament.

—M’entristeix que hagin estat vençuts amb tanta facilitat —li va confessar en Joan—. La situació dels remences és injusta i és obligació de l’home lluitar per la llibertat. El rei hi hauria d’intervenir, no pot permetre que uns súbdits seus siguin esclaus d’uns altres.

—El rei va mirar de fer-ho, però ni els uns ni els altres van cedir. A més, els remences pensen que el rei els va trair.

—I ho va fer?

En Bartomeu va fer un arronsament d’espatlles.

—Això em sembla. Gràcies als remences, el pare del rei va guanyar la guerra civil. Ells esperaven rebre a canvi la llibertat, però el sobirà, oblidant-se dels pagesos, va acabar pactant amb els nobles vençuts. —I li va donar un copet a l’espatlla, acompanyat d’un somriure—. Ets un bordegàs força estrany, massa jove per interessar-te per aquestes coses. Però no t’hi amoïnis, la guerra dels remences no acabarà pas amb la mort de Pere Joan Sala.

—No? —va demanar en Joan, esperançat.

—Els remences d’en Pere Joan no tenien res a perdre, llevat de la vida. Eren els més pobres i desesperats. Eren molt radicals, i per això van gosar atacar Barcelona. El cabdill principal dels remences es diu Verntallat i està ben protegit a les places fortes del nord. Mantindrà la revolta fins que aconsegueixi un acord.

Quan va arribar la notícia de l’execució de Pere Joan Sala, tots van dir que volien veure l’espectacle. Seguiria l’anomenat «camí de la vergonya» fins a la plaça, on seria esquarterat d’acord amb el ritual de la mort cruel.

Mossèn Corró els va advertir que el suplici d’aquell home s’allargaria molt, que només endarreriria el dinar una hora i que qui volgués veure l’execució sencera es quedaria sense dinar.

Quan el noi va informar l’Abdal·là, el vell va dir que ell ja havia vist massa morts, que es quedava al taller, i va afegir:

—Fins i tot l’agonia entén de classes. Com que es tracta d’un pobre pagès, faran un espectacle públic de la seva mort. Perquè n’aprenguin els pobres. Si el condemnat hagués estat un dels altres, un senyor, l’haurien executat privadament i de manera ràpida.

L’espectacle de la mort es va iniciar al migdia a la plaça del Blat, on hi havia la presó de la ciutat. La gent s’hi apinyava tant, que els soldats havien d’empènyer per impedir que la gentada aixafés la comitiva. En Joan va aprofitar la seva curta estatura i, a força de colzes, es va esmunyir entre les escletxes que deixava la multitud per aconseguir un lloc a primera fila.

Al bell mig de la plaça, dalt d’un carro, s’alçava un pal on van lligar l’home. Devia tenir prop de quaranta anys, era prim, fibrós, amb barba i uns ulls foscos enclotats. El dia era rúfol i fred, però l’home anava despullat llevat d’un precari tapall. El cos mostrava múltiples ferides de les tortures patides els darrers dies, però, així i tot, s’esforçava per dreçar-se i enlairar el cap. La gent cridava, l’insultava i li llançava immundícies. Arribats a un punt, l’home va escopir amb tanta força i punteria que va encertar a la cara d’un dels qui més l’increpaven des de la primera fila. Es van sentir rialles i algun renec.

—Quin paio, aquest remença! —va sentir en Joan que exclamaven.

I es va alegrar que Pere Joan Sala encara es mostrés valent i combatiu en els darrers moments de vida. L’agressivitat de la xusma contra el pagès va minvar, i el noi va pensar que el reu no l’havia impressionat a ell únicament.

En aquell instant un redoblament de tambor va fer callar la turba; es llegiria la sentència.

—Pere Joan Sala! —va cridar l’algutzir—. Se’t condemna per lladre, per assassí, per traïdor i per atacar Barcelona… —Va fer una pausa— …a la mort cruel! El teu cos serà esquarterat i els trossos quedaran exposats com a exemple.

La gentada va rebre la sentència amb una aclamació, però el condemnat no va donar mostres d’immutar-se. Llavors van pujar al carro un capellà, el botxí i l’ajudant, i els sicaris van començar a mostrar els estris a la multitud. El botxí va exhibir una destral, que va passar a l’ajudant. Després uns quants ganivets grans, una serra, diversos tipus de tenalles i uns ferros que mantenia roents en un foc. La gent cridava i aplaudia en veure cadascuna de les eines de tortura; mentrestant, el clergue parlava amb Pere Joan Sala i li oferia un crucifix perquè el besés.

El botxí va esperar respectuosament que el capellà acabés. I aleshores, després d’assegurar-se que el cos continuava ben amarrat al pal, l’ajudant va deslligar el braç dret del camperol i el va subjectar amb força mentre el botxí col·locava un suport de fusta sota el canell. Tot seguit el botxí va enlairar la destral i es va imposar el silenci.

—Llibertat per als remences! —va clamar Pere Joan Sala, just abans que el primer cop li trinxés la mà.

La xusma va deixar anar un esgarip. Tothom mirava el rostre del reu, que es retorçava de dolor i proferia un gemec contingut. El botxí va mostrar la mà segada per tal que tothom la pogués veure i la va llançar a un cistell, mentrestant l’ajudant tamponava com podia la sang del monyó. Havien de mantenir viva la víctima tant de temps com fos possible. Llavors van sonar els tambors i la comitiva es va posar en marxa amb el carro sotraguejant i el reu trontollant desmanegadament amb cada sacsejada. Van enfilar pel carrer Bòria, on totes les finestres eren plenes de curiosos, i els soldats havien d’esforçar-se per apartar la gentada. No s’aturarien als estrets carrerons fins que no arribessin a la placeta d’en Marcús. Les parades estaven estipulades als espais més amplis del recorregut per tal que la major quantitat de gent possible presenciés cadascun dels actes de la tragèdia. Allà el botxí li va arrencar un mugró amb les tenalles roents entre els víctors de la multitud. En Joan no va voler veure res més i va tornar a la llibreria; era l’hora de dinar, però no va poder menjar res.

L’endemà, trossos del cos de Pere Joan Sala s’exhibien a totes les entrades de la ciutat. El cap el van clavar en una pica al portal Nou.