-És com el foc, com el foc.

Aquestes van ser les primeres paraules que va pronunciar el noi hipnotitzat. Malgrat la gravetat de les ferides que presentava (centenars de ganivetades a la cara, a les cames, al tors, a l’esquena, a les plantes dels peus, al coll i al clatell), l’havien hipnotitzat profundament per intentar veure a través dels seus ulls què havia passat.

—Intento parpellejar —va murmurar—. Vaig cap a la cuina, però hi ha alguna cosa que no encaixa. Sento uns espetarrecs provinents de les cadires, i un foc vermell s’escampa pel terra.

L’agent de policia que el va trobar en aquella casa adossada, entre els altres cadàvers, l’havia pres per mort. Havia perdut molta sang, estava en xoc i no va recuperar la consciència fins al cap de set hores.

Era l’únic testimoni, i l’inspector Joona Linna creia que potser podria donar-los una bona descripció del culpable.

Com que l’objectiu de l’assassí havia estat no deixar ningú amb vida, segurament no s’havia pres la molèstia d’amagar-se el rostre durant l’atac.

Però si no fos que les circumstàncies eren tan extraordinàries, a ningú no se li hauria acudit recórrer a un hipnotitzador.