54
Dijous 24 de desembre

La Simone, l’Erik i en Benjamin entren amb el cotxe a un Estocolm cendrós on mentrestant ja s’ha fet fosc. Es nota que plourà i la ciutat està envoltada amb una boirina gairebé morada. A tots els arbres de Nadal i a tots els balcons pengen cables amb llumets de coloraines; les finestres estan guarnides amb estrelles de Nadal i els aparadors exhibeixen Pares Noëls entre elements decoratius brillants.

El taxista que els deixa davant de l’hotel Birger Jarl porta un gorro de Nadal. Els fa un gest seriós pel mirall retrovisor i veuen que ha muntat un Pare Noël de plàstic sobre el cartellet de «Taxi» que té al sostre del cotxe.

La Simone mira cap al vestíbul de l’hotel i les finestres fosques del restaurant, i comenta que potser és de bojos anar a un hotel que és a només dos-cents metres de casa seva.

—Però no penso tornar a entrar al nostre pis —decideix.

—Per descomptat que no —diu l’Erik.

—Mai més.

—Jo tampoc —diu en Benjamin.

—Doncs què fem? —pregunta l’Erik—. Anem al cine?

—Jo tinc gana —diu en Benjamin en veu baixa.

L’Erik tenia una hipotèrmia greu quan l’helicòpter el va deixar a l’hospital d’Umeä. La ferida de bala no era seriosa; el cartutx estava mig pelat i se li havia encastat de través al múscul de l’espatlla esquerra, de manera que només havia tocat superficialment l’os. Després de l’operació havia compartit habitació amb en Benjamin, que estava ingressat per rebre medicació, tractament i rehidratació. En Benjamin no havia sofert hemorràgies greus i s’havia recuperat de seguida; quan només feia un dia que era a l’hospital, ja es queixava que volia anar a casa. Primer, l’Erik i la Simone no en volien saber res; a causa de la seva malaltia, s’estimaven més que es quedés en observació, i també volien que el visités algú que el pogués ajudar a assimilar tot el que havia viscut.

La psicòloga Kerstin Bengtsson feia la impressió de ser una persona molt tranquil·la i no semblava entendre en absolut els perills a què havia estat exposat en Benjamin. Quan va parlar amb l’Erik i la Simone després d’una visita de tres quarts d’hora amb en Benjamin, els va assegurar secament que, tenint en compte les circumstàncies, estava força bé, que havien d’esperar i donar-li temps.

L’Erik i la Simone es preguntaven si la psicòloga no els devia haver volgut tranquil·litzar i prou; al capdavall, ells comprenien que en Benjamin necessitava ajuda. Veien que es rebuscava a la memòria, com si hagués decidit ignorar alguns punts. Temien que si el deixaven sol es tancaria a tot el que havia passat.

—Conec dos psicòlegs magnífics —va dir l’Erik—. Aniré a parlar amb ells tan bon punt siguem a casa.

—Molt bé.

—Com estàs? —va preguntar l’Erik.

—He sentit a parlar d’un hipnotitzador que…

—Més val que vagis amb compte, amb aquest.

—Ja ho sé —va dir la Simone, somrient.

—Ara de veritat —va continuar l’Erik—, tots haurem de trobar la manera de superar tot això.

Ella va assentir i la seva mirada es va tornar somiosa.

—Pobre Benjamin —va dir amb tendresa.

L’Erik es va tornar a estirar al seu llit, al costat d’en Benjamin, i la Simone es va asseure a la cadira que hi havia entremig dels dos llits. Van mirar-se el seu fill, pàl·lid i prim. Van mirar-li la cara, tan insaciable com quan va néixer.

—I tu, com estàs? —havia preguntat l’Erik amb cautela.

En Benjamin havia apartat la mirada cap a la finestra. A causa de la foscor, quan el vent va bufar contra el vidre la finestra es va convertir en un reflex vibrant.

En Benjamin havia pujat al sostre de l’autobús amb l’ajuda de l’Erik i aleshores havia sentit el segon tret. Havia relliscat i li havia anat d’un pèl de no caure a l’aigua. En aquell moment havia descobert la Simone a la vora del forat enorme; ella li havia dit cridant que l’autobús s’enfonsava i que havia d’aconseguir arribar al gel. En Benjamin va descobrir el salvavides surant entre les fortes onades que hi havia darrere de l’autobús i havia saltat a l’aigua, havia aconseguit agafar-s’hi, posar-s’hi al damunt i nedar fins a la vora. La Simone s’havia estirat al gel i havia reptat fins a la vora, l’havia agafat i l’havia estirat amb el salvavides, i havia aconseguit treure’l en part del forat. Aleshores s’havia tret la jaqueta i l’hi havia posat, l’havia abraçat i havia dit que hi havia un helicòpter de camí.

—Però el papa encara és allà —havia gemegat en Benjamin.

A partir d’aquell moment l’autobús havia començat a enfonsar-se més de pressa; va desaparèixer sota la superfície amb un cruixit i l’aigua va enfosquir. Havien aparegut onades altes i bombolles d’aire grans suraven cap amunt. La Simone s’havia posat dreta i havia vist que les llenques de gel de l’aigua agitada tornaven al seu lloc.

Desmoralitzada, havia abraçat en Benjamin amb força, però de cop es va adonar que alguna cosa l’estirava fins a arrencar-li dels braços; la Simone va intentar agafar-lo però va relliscar. La corda del salvavides formava una línia recta sobre del gel i cap a l’aigua, i el salvavides arrossegava en Benjamin cap al forat. Ell s’hi resistia amb força i va relliscar sobre els peus descalços, cridant frenèticament. La Simone va aconseguir agafar-lo i tots dos van trontollar junts cap a la vora.

—És el papa! —havia cridat en Benjamin—. Duia la corda lligada a la cintura!

La Simone havia adquirit una expressió severa i ferma. Havia agafat el salvavides, l’havia envoltat amb els dos braços i havia clavat els talons al gel. La cara d’en Benjamin s’havia contret de dolor a mesura que s’acostaven al forat. La corda estava tan tensa que se sentia un soroll sord quan lliscava per la vora del gel. Però aleshores la situació havia canviat de cop: encara els resultava difícil estirar la corda, però podien moure’s cap enrere, allunyant-se del forat. Després la resistència pràcticament havia desaparegut i havien pogut treure l’Erik per la finestreta del sostre. Aleshores havia sortit de seguida a la superfície. Uns segons més tard la Simone havia aconseguit estirar-lo fins al gel. I allà s’havia quedat, tossint de bocaterrosa i fent esforços per respirar mentre una taca vermella s’escampava sota d’ell.

En arribar a la casa d’en Jussi, la policia i l’ambulància hi havien trobat en Joona estirat a la neu, amb un torniquet provisional a la cuixa, i al seu costat en Marek, cridant i forcejant. El cadàver blau i congelat d’en Jussi continuava davant de l’escala amb la destral al pit. La policia i el grup de salvament de muntanya havien trobat una supervivent a la casa: la xicota d’en Jussi, l’Annbritt, que s’havia amagat a l’armari de l’habitació. Estava coberta de sang i s’havia arraulit entre la roba penjada, com una nena petita. El personal de l’ambulància l’havia traslladada en llitera a l’helicòpter perquè rebés tractament d’urgència durant el vol.

Dos dies després, submarinistes del servei de salvament s’havien submergit al gel per recuperar el cos de la Lydia. Havien trobat l’autobús a seixanta metres de profunditat, posat tranquil·lament sobre les seves sis rodes, com si estigués en una parada esperant passatgers. Un submarinista hi havia entrat per la porta de davant i havia il·luminat els seients buits amb la llanterna. L’escopeta era a terra, al final de tot del passadís. No havia vist la Lydia fins que no havia mirat cap amunt; havia surat fins a quedar amb l’esquena contra el sostre; els seus braços penjaven cap avall i tenia el coll tort. La pell de la cara ja se li estava desenganxant, els cabells pèl-rojos es movien suaument a l’aigua, tenia la boca relaxada i els ulls tancats com si dormís.

En Benjamin no tenia ni idea d’on havien estat els primers dies després del segrest. Potser la Lydia se l’havia endut a casa seva, o a casa d’en Marek; en Benjamin encara havia estat massa afectat per l’anestèsic que li havien injectat i no havia pogut registrar el que passava al seu voltant. Potser li havien posat més injeccions quan recuperava la consciència; els primers dies eren només foscor, i havien quedat totalment esborrats de la seva memòria.

Havia recuperat la consciència al cotxe, quan anaven cap al nord; havia trobat el seu mòbil i havia aconseguit trucar a l’Erik abans que el descobrissin. Devien haver-li sentit la veu des de l’interior del cotxe.

Després havien vingut dies llargs i horribles; l’Erik i la Simone només havien aconseguit arrencar-li petits retalls.

Segons semblava, a casa d’en Jussi l’havien tingut a terra amb un collar de gos al coll. A jutjar pel seu estat quan van arribar a l’hospital, no havia menjat ni begut res des de feia dies. Tenia signes de congelació en un peu, però es recuperaria. Havia explicat que havia aconseguit fugir gràcies a l’ajuda d’en Jussi i l’Annbritt, i després havia callat. Al cap d’una estona, havia explicat que en Jussi l’havia salvat quan va intentar trucar a casa, i que mentre sortia corrents cap a la neu havia sentit cridar l’Annbritt perquè la Lydia li havia escapçat el nas.

En Benjamin s’havia ficat entre els cotxes vells, havia pensat que havia d’amagar-se i havia entrat en un dels autobusos nevats a través d’una finestra oberta. Allà havia trobat un parell d’estores i una manta plena de fongs que segurament l’havien salvat de morir congelat. S’havia adormit fet una bola al seient del conductor, i un parell d’hores després s’havia despertat en sentir les veus dels seus pares.

—No sabia si encara era viu —va dir amb un fil de veu.

Després havia sentit que en Marek els amenaçava i de cop s’havia adonat que la clau era al contacte de l’autobús; sense pensar-s’ho dos cops, havia intentat engegar-lo. Els fars s’havien encès sols i havia sentit udolar el motor, ronc i frenètic, quan havia posat rumb al lloc on creia que es trobava en Marek.

En Benjamin va callar i dues llàgrimes grans se li van quedar penjades a les pestanyes.

Després de dos dies a l’hospital d’Umeä, en Benjamin havia recuperat tant les forces que ja podia tornar a caminar. Va acompanyar l’Erik i la Simone a visitar en Joona Linna, que estava ingressat a reanimació. La ferida que en Marek li havia fet a la cuixa amb les tisores era força greu, però amb tres setmanes de repòs segurament tornaria a ser el de sempre. Quan van entrar van veure que una dona molt bonica amb una trena rossa a l’espatlla li estava llegint alguna cosa en veu alta. Es va presentar com a Disa, amiga d’en Joona des de feia mitja vida.

—Tenim un grup de lectura i m’he d’assegurar que es mantingui al dia —va dir la Disa en el seu suec de Finlàndia, i va deixar el llibre sobre la taula.

La Simone va veure que era Al far, de Virginia Woolf.

—El grup de salvament de muntanya em deixa un pis —va dir la Disa somrient.

—Tindreu escorta policial des d’Arlanda —va dir en Joona a l’Erik.

La Simone i l’Erik van intentar rebutjar-ho; volien estar sols amb el seu fill, i ja n’estaven farts de policia. El quart dia, quan van donar d’alta en Benjamin, la Simone va comprar immediatament bitllets d’avió per tornar a casa i després havia anat a buscar cafès, però per primer cop es va trobar que la cafeteria de l’hospital estava tancada, i a la sala de visites només hi va poder trobar una gerra de suc de poma i galetes. Va sortir a veure si hi havia un cafè en algun lloc, però tot estava mort i desert. Malgrat això, la ciutat tenia alguna cosa pacífica. Va anar fins a la via del tren i s’hi va aturar un moment a veure la vista. Va seguir els rails brillants amb la mirada, va veure la neu a les travesses i al terraplè. Lluny, en la foscor, s’endevinava l’ample Umeälv, ratlles de gel blanc i aigua negra i lluent.

Per fi començava a relaxar-se una mica. S’havia acabat.

Tornaven a tenir en Benjamin.

Quan van aterrar a Arlanda van trobar l’escorta policial d’en Joona Linna, així com una desena de periodistes que els esperaven pacients amb les càmeres i els micròfons a mà. Sense dir-se res, van decidir passar per una altra sortida, esquivar la multitud i agafar un taxi.

Ara s’estan vacil·lants davant de l’hotel Birger Jarl d’Estocolm. Caminen una mica per Tulegatan i després per Odengatan, i s’aturen a la cantonada de Sveavägen per fer una ullada al seu voltant. En Benjamin duu un xandall massa gran procedent de la secció d’Objectes Perduts de la policia, una gorra de les que es venen als turistes com si fos sami (que la Simone li havia comprat a l’aeroport) i unes manyoples amb brodat tradicional que li van estretes. El barri de Vasastan té un aspecte desolat, no hi ha ni una ànima pel carrer. Tot sembla tancat: l’estació de metro, les parades d’autobús, els restaurants foscos: tot reposa en una tranquil·litat serena.

L’Erik es mira el rellotge. Són les quatre de la tarda. Una dona s’afanya per Odengatan amb una bossa grossa a les mans.

—Demà és Nadal —diu la Simone de cop—. Demà és Nadal.

En Benjamin es mira els seus pares sorprès.

—Ara entenc per què tothom diu «Bon Nadal» —diu l’Erik, somrient.

—Què fem? —pregunta en Benjamin.

—Mireu, un lloc obert —diu l’Erik.

—Què us semblaria fer el sopar de la nit de Nadal al McDonald’s? —pregunta la Simone.

Comença a ploure. Gotes fines i gelades cauen del cel mentre s’afanyen cap al restaurant que hi ha sota Observatorielunden. És un edifici lleig i baix falcat sota el cercle de color ocre de la biblioteca municipal. Darrere del taulell hi ha una dona d’uns seixanta anys. Són els únics clients de l’hamburgueseria.

—Em ve de gust una copa de vi —diu la Simone—, però suposo que aquí no en deuran tenir.

—Un batut —demana l’Erik.

—Vainilla, maduixa o xocolata? —pregunta la dona malhumorada.

La Simone fa una cara com si estigués a punt d’esclatar a riure histèricament, però es controla i diu, amb solemnitat forçada:

—Maduixa. Jo vull maduixa, és clar.

—Jo també —diu en Benjamin.

La dona introdueix la comanda amb moviments breus i sense interès.

—Això és tot? —pregunta.

—Agafa una mica de cada cosa —diu la Simone a l’Erik—. Anem seient.

En Benjamin i ella se’n van entre les taules buides.

—Una taula al costat de la finestra —xiuxiueja rient a en Benjamin.

S’asseu al costat del seu fill, l’estreny contra ella i nota que les llàgrimes li llisquen per les galtes. Fora hi ha la bassa llarga i tan mal ubicada. Com de costum, no hi ha aigua i està plena de brossa. Un skateboarder solitari maniobra entre les plaques de gel fent molt de soroll. En un banc que hi ha al costat del funicular, a l’extrem del parc que hi ha darrere de la Facultat d’Economia, hi ha una dona. Al seu costat hi ha un carretó d’anar a comprar buit. El pneumàtic del funicular grinyola amb el fort vent.

—Tens fred? —pregunta la Simone.

En Benjamin no respon. Es queda amb la cara contra la de la seva mare i aquest cop fins i tot li permet que li faci un petó rere l’altre als cabells. L’Erik deixa una safata a la taula en silenci, torna enrere i agafa la segona safata, i després s’asseu i reparteix un munt de capsetes, paquetets i gotets de paper per la taula.

—Que bo —diu en Benjamin, i s’asseu recte.

L’Erik li dóna una joguina del Happy Meal.

—Bon Nadal —diu.

—Gràcies, papa —diu en Benjamin somrient mentre es mira l’envàs de plàstic.

La Simone observa el seu fill. S’ha aprimat moltíssim. «Però no és només això», pensa. És com si encara dugués un pes a les espatlles, alguna cosa que no es pot treure del cap, alguna cosa que el contraria i li pesa. Encara no torna a ser el de sempre. És com si s’hagués tornat introvertit, com si mirés el seu reflex en una finestra fosca.

Quan veu que l’Erik estira la mà i acaricia la galta del seu fill, s’emociona. Es gira i xiuxiueja:

—Perdona.

—I si intentem menjar una mica? —pregunta l’Erik.

En Benjamin acaba de desplegar el paper d’una hamburguesa gran quan sona el mòbil de l’Erik. Veu a la pantalla que és en Joona.

—Bon Nadal, Joona —diu.

—Erik —diu en Joona a l’altra banda de la línia—. Ja sou a Estocolm?

—Just ara començàvem el sopar de Nadal.

—Te’n recordes, que vaig dir que trobaríem el teu fill?

—Sí, me’n recordo.

—Tu en algun moment vas dubtar quan…

—Sí —admet l’Erik.

—Però jo sabia que tot acabaria bé —continua en Joona, amb el seu seriós accent finès.

—Jo no n’estava tan convençut.

—Ja ho sé, me’n vaig adonar —diu en Joona—. Per això t’he de dir una cosa.

—Quina cosa?

—Què t’havia dit? —diu.

—Com?

—Doncs que jo tenia raó, o no?

—Sí —respon l’Erik.

—Bon Nadal —diu en Joona, i penja.

L’Erik es queda tot sorprès mirant a l’infinit, i després desvia els ulls cap a la Simone, veu la seva pell transparent, i la boca ampla. Aquests darrers dies els contorns dels ulls se li han omplert d’arrugues de preocupació. Ella li somriu i ell li segueix la mirada quan veu que mira en Benjamin.

L’Erik observa el seu fill llargament. La gola li cou per les llàgrimes retingudes. En Benjamin menja patates fregides amb expressió seriosa, absort en els seus pensaments. Té la mirada perduda en l’infinit. Està atrapat en els seus records i en el buit que hi ha entremig. L’Erik estira el braç sa i prem suaument el dit del seu fill. En Benjamin alça la mirada.

—Bon Nadal, papa —diu, amb un somriure—. Té, et regalo unes quantes patates.

—I si li portem el menjar a l’avi? —proposa l’Erik.

—Ho dius de debò? —pregunta la Simone.

—Home, no té cap gràcia haver de passar el Nadal a l’hospital, oi?

La Simone truca somrient un taxi. En Benjamin va al taulell i demana una bossa gran per poder ficar-ho tot.

Quan el taxi travessa lentament Odenplan, l’Erik veu la seva família reflectida al vidre i, alhora, l’arbre de Nadal gegant decorat que hi ha al mig de la plaça. Hi fan un tomb com si fossin en una pista de ball: un arbre que s’alça alt i majestuós per damunt seu, amb els seus centenars de llumetes que s’enfilen cap a l’estrella lluent.