La llum blanca de les finestres altes que hi havia al final del passadís de l’hospital es reflectia al terra fregat de la secció d’aguts del departament de psiquiatria de l’hospital de Söder. Vaig passar de llarg una sèrie de portes tancades amb tires de goma a la part de baix i pintura feta malbé a totes dues bandes. Em vaig aturar al davant de l’habitació B39 i vaig veure que les meves sabates havien deixat marques seques a la pel·lícula brillant que cobria el terra.

A l’habitació del costat es van sentir cops forts i plors ofegats, i després silenci. Em vaig aturar un moment per posar en ordre els meus pensaments abans de trucar a la porta, agafar la clau, ficar-la al pany, fer-la girar, i entrar.

L’olor de cera del passadís va topar amb els vapors de suor i vòmit que suraven a l’habitació fosca. L’Eva Blau estava estirada al llit, donant-me l’esquena. Vaig anar cap a la finestra per apujar una mica la persiana, però el mecanisme estava encallat. De reüll, vaig veure que l’Eva es girava. Vaig tornar a estirar el cable de la persiana, però se’m va escapar i va sortir disparat fins a dalt de tot amb un cop sec.

—Em sap greu. He pensat que estava molt fosc, aquí.

L’Eva Blau es va asseure a la llum sobtada i intensa, i em va mirar amb una expressió amarga, les comissures de la boca cap avall, i els ulls drogats. El meu cor bategava com posseït. L’Eva tenia la punta del nas escapçada. Seia encorbada, mirant-se embadalida una bena tacada de sang que duia a la mà.

—Eva, he vingut de seguida que ho he sabut —vaig dir.

Es va donar un cop de puny fluixet a la panxa. La ferida rodona del nas escapçat brillava roja a la cara turmentada.

—Vaig intentar ajudar-vos —vaig dir—, però començo a entendre que m’havia equivocat en gairebé tot. Pensava que havia descobert alguna cosa important, que comprenia com funciona la hipnosi, però no era així. No havia entès res de res, i em sap greu no haver-vos pogut ajudar, a cap de vosaltres.

Es va fregar el nas amb el revers de la mà, i la ferida de la cara va començar a sagnar.

—Eva? Per què t’ho has fet, això? —vaig preguntar.

—És culpa teva, culpa teva! —va rugir de cop—. Tot és culpa teva. Has destruït la meva vida, m’has pres tot el que tinc!

—Entenc que estiguis enfadada amb mi perquè…

—Tanca la boca! —em va etzibar—. Tu no entens res de res. La meva vida està destruïda, i jo ara destruiré la teva. Puc esperar que arribi el meu moment, m’esperaré tant com calgui, però t’asseguro que em venjaré.

Després es va posar a xisclar a plens pulmons, amb la boca desencaixada, la veu ronca i histèrica. La porta es va obrir d’una revolada i va entrar el doctor Andersen.

—T’havies d’haver esperat fora —va dir, nerviós.

—La infermera m’ha donat la clau, així que he pensat…

Em va fer sortir al passadís i va tancar la porta amb clau un altre cop.

—La pacient està paranoide i…

—No, no crec —vaig interrompre’l amb un somriure.

—Doncs és la valoració que en faig jo, i és la meva pacient —vaig dir.

—Sí, perdona.

—Ens exigeix cent vegades al dia que tanquem la porta i guardem la clau.

—Sí, però…

—I ha dit que no testificarà contra ningú, que ja podem donar-li descàrregues elèctriques o violar-la, que no dirà res. Es pot saber què feies amb els teus pacients? Té por, moltíssima por. No és normal que hagis entrat…

—Està enfadada amb mi, no espantada —vaig dir, alçant la veu.

—L’he sentida xisclar —va dir ell.

* * *

Després de visitar l’hospital de Söder i haver-hi vist l’Eva Blau vaig anar en cotxe a l’estudi de televisió i vaig preguntar si podia parlar amb l’Stefanie von Sydow, de Rapport, que aquell mateix dia m’havia volgut arrencar una declaració. La recepcionista va trucar a una redactora i em va passar el telèfon.

Vaig dir que estava disposat a concedir-los una entrevista si els interessava.

Poc després va baixar la redactora, una dona jove amb els cabells curts i mirada intel·ligent.

—L’Stefanie el rebrà d’aquí a vint minuts —va dir.

—Molt bé.

—L’acompanyaré a maquillatge.