44
Divendres 18 de desembre, primera hora del matí

En Kennet camina pel passadís de l’hospital Danderyd. Passa pel costat de dues agents de policia que xiuxiuegen entre elles. A l’habitació que vigilen hi ha una noia jove asseguda en una cadira mirant a l’infinit. Té la cara coberta de sang; els cabells també semblen plens de sang seca. Veu coàguls negres al seu coll i tors tan blancs. Inconscientment ha girat els peus una mica cap a dins, cosa que li dóna una aparença infantil. S’imagina que deu ser l’Evelyn Ek, la germana d’en Josef Ek, l’assassí en sèrie. Com si hagués sentit el seu nom, l’Evelyn alça el cap i el mira de fit a fit. Els seus ulls tenen una expressió estranya, una barreja de dolor i commoció, penediment i triomf, que gairebé resulta obscena. En Kennet aparta instintivament la mirada, amb la sensació que ha observat una escena privada, alguna cosa tabú. S’estremeix i pensa que sort que està jubilat, s’alegra de no ser qui ha d’agafar una cadira i asseure’s al costat de l’Evelyn a prendre-li declaració. Ningú no hauria de carregar tota la vida amb el que ella pot explicar sobre la seva joventut amb en Josef Ek.

Un home uniformat amb la cara llarga i abatuda s’està davant de la porta tancada de l’habitació de la Simone, fent guàrdia. En Kennet el reconeix de quan encara treballava, però el nom no li ve.

—Kennet —diu l’home—. Va tot bé?

—No.

—Això he sentit.

En Kennet recorda de cop com es diu (Reine), i que la seva dona va morir sobtadament poc després que naixés el seu primer fill.

—Reine —diu—, que saps com va entrar, en Josef, a casa de la seva germana?

—Sembla que ella li va obrir la porta.

—Voluntàriament?

—No ben bé.

I aleshores en Reine explica que l’Evelyn ha declarat que es va despertar a mitja nit, va anar cap a la porta principal i va mirar per l’espiell el policia, Ola Jacobsson, que dormia a l’escala. Al canvi de guàrdia li havia sentit comentar al seu company que tenia fills petits.

No va voler despertar-lo, així que va tornar al sofà i es va mirar un cop més les fotos de l’àlbum que en Josef havia ficat a la caixa de mudances. Les fotografies eren moments incomprensibles d’una vida que ja no existia. Va tornar a guardar l’àlbum a la caixa i es va plantejar si canviar de nom i fugir a l’estranger. Quan va anar cap a la finestra i va mirar enfora per les obertures de la persiana, li va semblar veure algú a la vorera; es va apartar ràpidament, va esperar una estona i va tornar a mirar. Nevava molt i no va veure ningú més. El fanal que penjava entre les cases es bressolava endavant i endarrere per culpa del fort vent. Se li va posar la pell de gallina i va acostar-se silenciosament a la porta principal, va clavar l’orella a la fusta i va escoltar. Tenia la sensació que hi havia algú just darrere la porta. En Josef anava sempre precedit d’una determinada olor: una olor de fúria, de productes químics abrasius. De cop, a l’Evelyn li va semblar notar aquella olor. Potser eren imaginacions seves, però s’havia quedat al costat de la porta igualment, sense atrevir-se a mirar fora a través de l’espiell.

Al cap d’una estona, es va inclinar endavant i va xiuxiuejar:

—Josef?

Fora hi havia silenci. Just anava a tornar cap a l’interior del pis quan el va sentir murmurar, des de l’altra banda de la porta:

—Obre.

L’Evelyn va intentar que no la sentís sanglotar quan va respondre:

—D’acord.

—Creies que t’escaparies?

—No —va xiuxiuejar ella.

—Has de fer el que et dic, i prou.

—No puc…

—Mira per l’espiell —va interrompre-la ell.

—No vull.

—Fes-ho igualment.

Va anar tremolant cap a la porta i va veure l’escala a través del vidre, que feia el mateix efecte que un objectiu de gran angular. El policia que havia estat dormint a l’escala encara hi era, però sota seu, al replà, s’escampava un bassal de sang fosca. Tenia els ulls tancats, però encara respirava. Molt de pressa. De cop l’Evelyn va descobrir en Josef; s’amagava fora del camp visual rodó de l’espiell prement-se contra la paret, però de cop va fer un salt i va clavar un cop fort amb la mà a l’orifici per on mirava l’Evelyn. Ella va retrocedir i va ensopegar amb les sabates que tenia al rebedor.

—Obre! —va dir ell—. Si no, em carrego el poli. I després truco als veïns i continuo amb ells. Començaré per la porta d’aquí al costat.

L’Evelyn va cedir; no ho suportava més. Havia perdut l’esperança en entendre que mai no es deslliuraria d’en Josef. Va obrir la porta amb mans tremoloses i el va deixar entrar. L’únic que podia pensar era que preferia morir abans que veure que en Josef tornava a assassinar.

En Reine narra com van anar els fets tan bé com pot a partir del que ha sentit; s’imagina que l’Evelyn va voler ajudar el policia ferit i evitar més assassinats, i que per això havia obert la porta.

—En Jacobsson se’n sortirà —diu—. L’Evelyn li ha salvat la vida en obeir el seu germà.

En Kennet remena el cap.

—Però què li passa a la gent? —pregunta retòricament.

En Reine es grata el front, cansat.

—En tot cas, ha salvat la teva filla —diu.

En Kennet pica suaument a la porta de l’habitació de la Simone i després l’obre una mica. Les cortines estan tancades i el llum apagat. En Kennet s’esforça per veure-s’hi en la foscor, i distingeix al sofà una forma que podria ser la seva filla.

—Simone? —pregunta en veu baixa.

—Sóc aquí, papa —diu ella des del sofà.

—Ho tens tan fosc expressament? O vols que encengui el llum?

—No puc més, papa —xiuxiueja ella al cap d’una estona—. No puc més.

En Kennet se li acosta a les palpentes, s’asseu al sofà i l’abraça.

Ella comença a plorar amb sanglots forts i punyents.

—Una vegada vaig passar amb el cotxe patrulla pel costat de la teva llar d’infants i et vaig veure al pati —xiuxiueja en Kennet, donant-li copets reconfortants—. Estaves de cara a la tanca, plorant; et rajaven mocs del nas. Estaves molla i bruta i el personal no venia a consolar-te, s’estaven una mica més enllà xerrant com si res.

—Què vas fer? —pregunta la Simone.

—Em vaig aturar i vaig anar cap a tu.

En Kennet somriu per a si mateix en la foscor.

—Vas parar de plorar de seguida, em vas donar la mà i vas venir amb mi.

Fa una pausa.

—Tant de bo ara pogués agafar-te la mà i endur-te’m a casa, també.

Ella fa que sí amb el cap, es recolza contra ell i pregunta:

—Saps res d’en Sim?

Ell li acaricia la galta i dubta de si dir-li la veritat o no. El metge li ha dit amb brusquedat que en Shulman havia perdut massa sang, havia sofert danys cerebrals profunds i no s’hi podia fer res. No es despertaria del coma.

—Encara no n’estan segurs —diu, cautelós—. Però… —sospira—. La cosa no pinta gaire bé, preciosa.

Ella tremola pels sanglots.

—No puc més, no puc més —gemega.

—Va, filleta, tranquil·la… He trucat a l’Erik. Ve cap aquí.

Ella assenteix.

—Gràcies, papa.

Ell torna a fer-li copets per animar-la.

—No puc més, de debò —repeteix la Simone un cop més.

—No ploris, preciosa.

Però ella plora fort i somicant.

—No puc més…

En aquell mateix moment s’obre la porta i l’Erik encén el llum. Va directament cap a la Simone, se li asseu a l’altre costat i repeteix incessantment:

—Gràcies a Déu, estàs viva.

La Simone prem la cara contra el seu pit.

—Erik —diu, mig ofegada en la jaqueta d’ell.

Ell li acaricia el cap. Se’l veu esgotat, però té la mirada clara i atenta.

La Simone pensa que fa l’olor de casa seva, de la seva família.

—Erik —diu en Kennet, seriós—. T’he de dir una cosa important. A tu també, Simone. Acabo de parlar amb l’Aida.

—T’ha dit alguna cosa? —pregunta la Simone.

—Volia explicar-los que hem desemmascarat en Wailord i la resta —diu en Kennet—. Volia que sabessin que no havien de continuar tenint por.

L’Erik se’l mira intrigat.

—És una història molt llarga, ja te l’explicarem quan tinguem temps, però… —en Kennet respira profundament i després diu, amb veu cansada i aspra—: Uns dies abans que desaparegués, algú es va posar en contacte amb en Benjamin i li va dir que era la seva mare de debò, la seva mare biològica.

La Simone s’aparta de l’Erik i mira el seu pare; s’eixuga els mocs i pregunta, amb la veu fràgil i trencadissa de tant de plorar:

—La seva mare de debò?

En Kennet assenteix.

—L’Aida va dir que la dona li havia donat diners i l’havia ajudat a fer els deures.

—Això no és normal! —xiuxiueja la Simone.

—Fins i tot li havia posat un altre nom.

L’Erik mira la Simone, i després es torna a dirigir a en Kennet i li demana que continuï.

—L’Aida ha dit que la dona que es feia passar per la seva mare de debò li havia assegurat que en realitat es deia Kasper.

La Simone veu que l’Erik queda petrificat. L’assalta una profunda inquietud i de cop es desvetlla totalment.

—Què passa, Erik?

—Kasper? —pregunta l’Erik—. L’anomenava Kasper?

—Sí —confirma en Kennet—. Al començament l’Aida no m’ho volia explicar, es veu que havia promès a en Benjamin que…

Aleshores en Kennet s’interromp; l’Erik ha quedat blanc com la cera i sembla que es podria desmaiar en qualsevol moment. Fa un parell de passos cap enrere, gairebé s’entrebanca amb la taula, topa contra una butaca i després surt corrents de l’habitació.