5
Matí de dimarts 8 de desembre

El departament de medicina forense es troba en un edifici d’obra vista al carrer Retzius väg 5, al centre de l’enorme campus de l’institut Karolinska, envoltat d’edificis alts per totes bandes. En Joona Linna rodeja amb el cotxe l’edifici tancat i aparca en una de les places per a visitants. De camí a l’entrada principal, passa pel costat d’un parterre de gespa gelada i una plataforma metàl·lica de càrrega i descàrrega.

Se li acut que és graciós que la paraula autòpsia tingui una etimologia tan clara: ve del grec i significa «veure amb els propis ulls». Potser, subconscientment, intentem ressaltar el final, perquè no són els propis ulls del mort, sinó els de l’espectador, els que veuen la imatge definitiva abans que el cos es tanqui i les entranyes tornin a quedar ocultes per fi.

En Joona es presenta a recepció i el deixen passar a veure en Nils Ählén, catedràtic de medicina forense, a qui anomenen l’Agulla perquè la signatura amb què firma al peu dels informes és tan il·legible que el seu cognom sembla «Agulla».

La decoració del despatx és moderna, amb moltes superfícies blanques lluents i d’altres de mats i grises. És un despatx luxós, amb molt de disseny. Les cadires escadusseres són d’acer raspallat i tenen seients de cuir blanc tibant. La llum que il·lumina l’escriptori prové d’una gran placa de vidre que hi penja damunt.

L’Agulla estreny la mà d’en Joona sense aixecar-se. Porta un jersei de coll alt blanc sota la jaqueta blanca i ulleres de pilot amb muntura blanca. Va molt ben afaitat i duu els cabells grisos tallats al mil·límetre. Té els llavis pàl·lids i el nas llarg i bonyegut.

—Bon dia —murmura.

A la paret penja una fotografia descolorida de l’Agulla i alguns companys seus: forenses, químics, genetistes i odontòlegs del tribunal, tots amb bata blanca i somrient. Estan col·locats al voltant d’un parell d’ossos ennegrits que hi ha en un taulell. El text de sota de la imatge indica que es tracta de la troballa d’una tomba del segle IX prop de la ciutat víking de Birka, a l’illa de Björkö.

—Has tornat a canviar de foto —diu en Joona.

—La veritat és que hauria de penjar fotografies —admet l’Agulla a contracor—. A l’edifici vell de patologia tenia un quadre de divuit metres quadrats.

—Caram —diu en Joona.

—Obra de Peter Weiss.

—L’escriptor?

L’Agulla assenteix amb el cap i la llum de la làmpada es reflecteix a les seves ulleres de pilot.

—Sí, als anys quaranta va retratar tot l’institut. Mig any de feina, i he sentit a dir que van pagar-li sis-centes corones. El meu pare és un dels anatomopatòlegs del quadre, a la punta, al costat d’en Bertil Falconer.

L’Agulla inclina el cap i es dirigeix de nou al seu ordinador.

—Estic treballant en els informes de les autòpsies dels assassinats de Tumba —diu, amb vacil·lació.

—Ah, sí?

L’Agulla es gira cap a en Joona i continua:

—En Carlos ha trucat aquest matí per donar-me pressa.

En Joona somriu.

—Ja ho sé —diu.

L’Agulla es col·loca bé les ulleres sobre el nas.

—Es veu que era important determinar l’hora de les morts.

—Sí, havíem de saber en quin ordre…

L’Agulla busca al seu ordinador amb els llavis premuts.

—Només tinc una aproximació provisional, però…

—L’home va morir primer?

—Exacte… Només m’he basat en la temperatura del cos —diu, assenyalant la pantalla de l’ordinador—. L’Erixon va dir que tots dos llocs, el vestidor i la casa, tenien la mateixa temperatura, així que vaig arribar a la conclusió que l’home va morir una mica més d’una hora abans que els altres dos.

—I ara has canviat d’opinió?

L’Agulla fa que no amb el cap i es posa dret amb dificultat.

—Hèrnia —diu, a tall d’explicació. Després surt del despatx i enfila el passadís.

En Joona Linna camina darrere seu mentre avança treballosament cap a la zona d’autòpsies.

—Així que l’home va morir primer —repeteix en Joona quan arriba a la seva altura.

—Sens dubte —respon l’Agulla breument. Contrau la cara de dolor a cada pas—. L’home va morir una hora abans que les altres víctimes.

Passen de llarg una sala fosca on hi ha una llitera d’acer inoxidable, buida. Sembla el sobre d’una cuina, però amb cavitats quadrades i les vores aixecades. Entren en una habitació més freda, on hi ha els calaixos en què es guarden a 4 °C els cossos que s’han de sotmetre a una anàlisi forense. L’Agulla s’atura, comprova el número, obre un gran calaix i veu que és buit.

—Ha desaparegut —somriu, enfila un passadís amb el terra ple de rastres de rodes, obre una altra porta i l’aguanta perquè entri en Joona.

Es troben en una habitació de rajoles blanques amb una aigüera gran contra la paret molt ben il·luminada. Hi ha una mànega de color groc viu d’on surt un rajolí d’aigua que se’n va pel desguàs. La llitera d’autòpsia és llarga i està coberta per un plàstic, al damunt hi ha un cos nu i exsangüe cobert de centenars de ferides fosques.

—La Katja Ek —constata en Joona.

El rostre de la dona morta irradia una calma sorprenent. Té la boca mig oberta i els ulls tranquils, com si escoltés una melodia bonica. La seva expressió no encaixa gens amb els talls allargats que té al front i a les galtes. En Joona observa el cos de cap a peus; al coll comença a aparèixer un dibuix de venes que li dóna aparença de marbre.

—Esperem poder fer l’autòpsia interna aquesta tarda.

—D’acord —sospira en Joona.

S’obre l’altra porta i entra un noi amb un somriure insegur. Duu diverses arracades a les celles i els cabells, tenyits de negre, en una cua a l’esquena de la bata blanca. L’Agulla alça un puny somrient i fa una salutació típica del rock dur que el jove respon de seguida.

—Aquest és en Joona Linna del departament d’investigació criminal —explica—. És un dels que ens ve a veure de tant en tant.

—Frippe —es presenta el jove, i dóna la mà a en Joona.

—S’està especialitzant en medicina forense —explica l’Agulla.

En Frippe es posa guants de làtex. En Joona l’acompanya a la llitera d’autòpsies i s’adona que un aire fred i pudent envolta la dona.

—És la que ha sofert menys violència —fa notar l’Agulla—, i això malgrat totes aquestes ganivetades i punyalades.

Miren la dona morta. Té el cos sembrat de ferides petites i grans.

—A més, a diferència dels altres dos, no està mutilada ni esquarterada —continua l’Agulla—. La causa directa de la mort no és el tall del coll, sinó aquest d’aquí, que segons la tomografia informàtica penetra directament el cor.

—Però costa veure les hemorràgies a les imatges —explica en Frippe.

—No cal ni dir que ens n’assegurarem quan l’obrim —diu l’Agulla a en Joona.

—Va oferir resistència —diu en Joona.

—Em fa la sensació que primer es va resistir activament —continua l’Agulla—. Ho dic per les ferides a les palmes de les mans. Però després va voler escapar-se de l’assassí i només va intentar protegir-se.

El metge jove mira l’Agulla.

—Mira les ferides quan té els braços estirats —diu l’Agulla.

—Lesions de defensa —murmura en Joona.

—Exactament.

En Joona s’inclina i mira les taques de color ocre que es veuen als ulls oberts de la dona.

—Què mires, els sols?

—Sí…

—No apareixen fins una hora després de la mort. De vegades duren dies —diu l’Agulla—. Al final es tornen totalment negres. Apareixen perquè la pressió de l’ull baixa.

L’Agulla agafa un martellet d’un prestatge i demana a en Frippe que comprovi si encara hi ha contracció involuntària dels músculs. El metge jove fa un copet al mig dels bíceps de la dona i palpa el múscul amb els dits per veure si hi ha contraccions.

—Ara són mínimes —diu a en Joona.

—Normalment s’acaben tretze hores després de la mort —explica l’Agulla.

—Els morts no estan morts del tot —diu en Joona, i se sobresalta en veure un moviment fantasmal al braç flàccid de la Katja Ek.

—Mortui vivos docent, «els morts ensenyen als vius» —respon l’Agulla, i somriu per a si mateix quan en Frippe i ell giren la dona de bocaterrosa.

Assenyala les taques desdibuixades de color marró vermellós que té a les natges, a la part baixa de l’esquena, als omòplats i als braços, i explica:

—Si la víctima ha perdut molta sang, les livideses són poc intenses.

—Queda clar —diu en Joona.

—La sang pesa, i quan mors, desapareix el sistema de pressió interna de l’organisme —explica l’Agulla—. Potser és obvi, però la sang s’escola i es concentra a les zones baixes. Normalment es veu a les superfícies de contacte amb el terra.

Prem amb el polze una taca al tou de la cama de la Katja fins que gairebé desapareix.

—Sí, ja ho veus… Vint-i-quatre hores després de la mort, pots prémer fins que s’esborren; després ja no.

—Però m’ha semblat veure-li taques als malucs i als pits —diu en Joona, dubtós.

—Bravo —l’elogia l’Agulla, i el mira amb un somriure lleugerament sorprès—. No m’esperava que te n’adonessis.

—O sigui, que un cop morta va quedar estirada sobre la panxa i després la van girar —diu en Joona amb el seu fort accent finès.

—Al cap de dues hores, diria jo.

—Així que l’assassí s’hi va quedar dues hores —diu en Joona, pensant en veu alta—. O ell, o algú altre va tornar al lloc del crim i la va girar.

L’Agulla s’arronsa d’espatlles.

—Encara no tinc l’anàlisi llesta, ni de bon tros.

—Puc preguntar una cosa? M’ha cridat l’atenció que una de les ferides de la panxa semblava una cesària…

—Una cesària —somriu l’Agulla—. Per què no? Mirem-ho.

Els dos metges tornen a girar el cos.

—Vols dir això?

L’Agulla assenyala un tall ample que comença al melic i baixa uns quinze centímetres.

—Sí —respon en Joona.

—Encara no he pogut estudiar totes les ferides.

—Vulnera incisa et scissa —diu en Frippe.

—Sí; és a dir, en llenguatge planer: sembla que és un tall —diu l’Agulla.

—Un tall i no una punyalada —diu en Joona.

—Tenint en compte la forma recta i regular, i que la pell del voltant està intacta…

L’Agulla furga la ferida amb el dit i en Frippe s’inclina endavant per veure-ho.

—Sí…

—Les parets no estan xopes de sang —continua l’Agulla—, però…

De cop es queda en silenci.

—Què passa? —pregunta en Joona.

L’Agulla el mira astorat.

—Aquest tall li van fer quan ja era morta —diu, traient-se el guant—. He de mirar la tomografia —afegeix apressat, i obre l’ordinador portàtil que hi ha a la taula del costat de la porta. Fa clic amunt i avall entre imatges tridimensionals, s’atura, torna a tirar endavant, canvia d’angle.

—Sembla que la ferida entra a l’úter —xiuxiueja—, i que segueix les cicatrius velles.

—Les cicatrius velles? Què vols dir? —pregunta en Joona.

—No ho has vist? —somriu l’Agulla mentre es dirigeix de nou cap al cos—. Una incisió aguda. Assenyala la ferida vertical.

En Joona mira atentament i veu que al llarg d’un costat de la ferida hi ha una línia fina de teixit cicatritzat vell, de color rosa pàl·lid, d’una cesària de fa temps.

—Però no estava embarassada, oi? —pregunta en Joona.

—No —somriu l’Agulla, i es torna a col·locar bé les ulleres sobre el nas.

—Ens trobem davant d’un assassí amb coneixements quirúrgics? —pregunta en Joona.

L’Agulla fa que no amb el cap i en Joona pensa que algú va matar la Katja Ek amb una violència extrema i una fúria ferotge. Dues hores més tard, l’assassí torna, la gira i li reobre l’antiga cesària.

—Mira si els altres cossos també tenen alguna cosa així.

—Hi donem prioritat? —pregunta l’Agulla.

—Sí, crec que sí.

—No n’estàs segur?

—No.

—O sigui que vols que tot tingui la màxima prioritat —diu l’Agulla.

—Sí, alguna cosa així —somriu en Joona, i surt de l’habitació.

* * *

Un cop al cotxe, a l’aparcament, li ve un calfred.

Engega, agafa el carrer Retzius väg, apuja la calefacció i marca el número d’en Jens Svanehjälm, el fiscal.

—Svanehjälm, digui?

—Sóc en Joona Linna.

—Acabo de parlar amb en Carlos, ja m’ha dit que trucaries.

—No és fàcil dir què tenim aquí —diu en Joona.

—Estàs conduint?

—Acabo de sortir de Medicina Forense i pensava passar per l’hospital. És molt important que prengui declaració a la víctima supervivent.

—En Carlos m’ha explicat la situació —diu en Jens—. Ens hem d’afanyar. Ja has posat en marxa l’equip de perfils?

—Amb un perfil de l’assassí no en tenim prou —respon Joona.

—No, ja ho sé. Estic d’acord amb tu. Si volem tenir alguna opció de protegir la germana gran, hem de parlar amb el noi, així de senzill.

De cop en Joona veu un coet de focs artificials que puja cel amunt, sense fer cap soroll: una estrella de color blau cel, molt per damunt dels teulats d’Estocolm.

—M’he posat en contacte amb… —comença, i s’escura la gola—. He parlat amb la Susanne Granat de serveis socials i vull incorporar al cas el psiquiatra Erik Maria Bark. És expert en tractament de xocs i traumes.

—Cap problema —diu en Jens tranquil·litzador.

—Doncs, me’n vaig directament cap a neurocirurgia.

—D’acord.