40
Matí de dijous 17 de desembre

La Simone s’adona de sobte que li surt una gota de sang del llavi inferior: s’ha mossegat sense ser-ne conscient. Ja li costa tota l’energia que té posar els seus pensaments en ordre. El seu pare ha estat atropellat i des de fa un parell de dies és en una habitació fosca de l’hospital de St. Göran. Fins ara ningú no ha estat capaç de determinar la gravetat de les lesions; l’únic que sap és que l’accident hauria pogut ser mortal. Té un mal de cap terrible: ha perdut l’Erik, potser ha perdut en Benjamin, i ara també hi ha la possibilitat que perdi el seu pare. No sap ni quantes vegades ja ho ha fet, però torna a agafar el seu mòbil, s’assegura que funcioni i després el guarda a la butxaca de fora de la bossa, d’on el podria treure fàcilment si, contra tota esperança, sonés.

Després s’inclina sobre el seu pare i col·loca bé els llençols. Dorm, però no se sent res; en Kennet Sträng deu ser l’únic home del món que no ronca, la Simone ho ha pensat moltes vegades.

En Kennet té un embenat blanc al cap. Sota s’hi veu una ombra fosca: un blau que li cobreix una galta. No sembla el mateix, amb aquesta enorme hemorràgia, el nas inflat i una comissura de la boca caiguda.

«Però no és mort», pensa. «Encara és viu, no hi ha dubte. I en Benjamin també». La Simone n’està segura, no pot ser d’altra manera.

Fa passos amunt i avall. Abans-d’ahir havia tornat de casa d’en Sim Shulman i encara havia parlat amb el seu pare poc abans de l’accident; ell li havia dit que havia trobat en Wailord i que se n’anava a un lloc que es deia el mar.

En algun punt de Loudden.

La Simone torna a mirar el seu pare, que dorm profundament.

—Papa?

De seguida se’n penedeix. No es desperta, però la cara adormida es contreu en una ganyota de dolor. La Simone es palpa suaument la ferida del llavi inferior. Es fixa en un calendari d’advent, es mira les sabates amb els protectors blaus. Pensa en una tarda de fa anys, quan en Kennet i ella van veure la seva mare fer adéu amb la mà i desaparèixer amb el seu Fiat verd.

La Simone s’estremeix, el mal de cap palpita contra les seves temples. La Simone s’estreny la jaqueta.

De cop en Kennet gemega suaument.

—Papa —diu ella, com una nena petita.

En Kennet obre els ulls. Estan desenfocats, no del tot desperts. El blanc d’un dels ulls està tenyit de sang.

—Papa, sóc jo —diu la Simone—. Com estàs?

La mirada d’ell no la troba; de cop la Simone tem que hagi perdut la vista.

—Sixan?

—Sóc aquí, papa.

S’asseu amb compte al seu costat i li agafa la mà. En Kennet tanca els ulls un altre cop i les celles s’arruguen com si alguna cosa li fes mal.

—Papa? —pregunta amb dolçor—. Com et trobes?

Ell intenta fer-li un copet a la mà, però no se’n surt gaire bé.

—De seguida tornaré a estar dempeus —diu, amb la veu ronca—. No pateixis.

Es fa un silenci. La Simone intenta no pensar, no sentir el mal de cap, reprimir l’angoixa desbocada. No sap si atrevir-se a pressionar-lo en aquest estat, però el pànic la impulsa a intentar-ho de totes maneres.

—Papa? —pregunta amb suavitat—. Te’n recordes de què havíem comentat just abans que t’atropellessin?

Ell la mira amb ulls cansats i fa que no a poc a poc amb el cap.

—Vas dir que sabies qui era en Wailord. Parlaves del mar, te’n recordes? Que aniries al mar.

Els ulls d’en Kennet s’il·luminen. Intenta incorporar-se, però torna a caure gemegant.

—Papa, digues-m’ho. He de saber on és. I qui és en Wailord? Qui és?

En Kennet obre la boca i xiuxiueja, amb la barbeta tremolosa:

—Un… nen… és un… nen…

—Què dius?

Però en Kennet ha tornat a tancar els ulls i ara sembla que ja no la sent. La Simone va cap a la finestra i mira el recinte de l’hospital. Fa vent. El vidre de la finestra té la vora bruta. La Simone respira contra el vidre i veu breument la marca d’una cara a la finestra entelada. Algú altre s’ha repenjat al vidre exactament allà.

L’església de l’altra banda del carrer està a les fosques. La llum dels fanals es reflecteix a les finestres arquejades de color negre. Pensa que en Benjamin havia escrit a l’Aida que en Nicke no havia d’anar al mar.

—L’Aida —diu en veu baixa—. Aniré a parlar amb l’Aida, i aquest cop m’ho ha d’explicar tot.

* * *

Quan la Simone truca al timbre de casa l’Aida, obre en Nicke. La mira expectant i es frega els llavis.

—Hola —diu la Simone.

—Tinc cartes noves —anuncia ell entusiasmat.

—Que bé —respon ella.

—Són cartes de noia, però algunes són molt poderoses.

—Que hi és, la teva germana? —pregunta la Simone, i dóna un parell de copets al braç d’en Nicke.

—Aida! Aida!

En Nicke surt corrents del replà fosc i desapareix en algun punt de la casa.

La Simone s’espera. Aleshores sent un soroll estrany, com un bombeig seguit d’un timbre, i al cap d’una estona veu una dona prima amb l’esquena encorbada que se li acosta arrossegant darrere seu un carretó amb una bombona d’oxigen. De la bombona, en surt un conducte que li introdueix oxigen als narius a través d’uns tubets transparents.

La dona es pica el pit amb el puny escanyolit.

—Em… fisema —xiuxiueja, i després la seva cara arrugada es contrau en un atac de tos ronca i feixuga. Quan acaba de tossir, fa un gest a la Simone perquè entri. Caminen juntes pel rebedor llarg i fosc fins que arriben a un menjador ple de mobles feixucs. Enmig d’una cadena de música amb porta de vidre i un moble baix per al televisor hi ha en Nicke, assegut a terra, jugant amb les seves cartes de Pokémon. L’Aida seu al sofà marró, que està falcat entre dues grans palmeres.

La Simone amb prou feines la reconeix. No s’ha posat gens de maquillatge, i té una cara amable, molt jove i fràgil. S’ha pentinat els cabells fins que li han quedat lluents i se’ls ha recollit bé en una cua.

Quan la Simone entra a la sala, l’Aida s’estira cap a un paquet de cigarrets i n’encén un amb mans tremoloses.

—Hola —diu la Simone—. Com va?

L’Aida s’arronsa d’espatlles. Sembla que hagi estat plorant. Fa una pipada, agafa un platet verd i l’aguanta sota del cigarret, com si tingués por que caigués cendra als mobles.

—Seu… si us… plau… —xiuxiueja la mare a la Simone, que s’asseu en una de les butaques amples que s’apinyen al costat del sofà, la taula i les palmeres.

L’Aida deixa caure cendra del cigarret al platet verd.

—Vinc de l’hospital —diu la Simone—, han atropellat el meu pare quan anava al mar, a veure en Wailord.

De cop en Nicke s’encén. La cara se li ha posat roja com el foc.

—En Wailord està enfadat, molt enfadat.

La Simone es gira cap a l’Aida, que empassa saliva a poc a poc i després tanca els ulls.

—Es pot saber què és tota aquesta història? —pregunta la Simone—. De què va tot això d’en Wailord?

L’Aida apaga el cigarret i diu, amb veu insegura:

—Han desaparegut.

—Qui?

—Una banda que eren molt dolents amb mi i amb en Nicke. Eren terribles. M’agafaven, i em…

Calla i mira la seva mare, que respira com si s’hagués de quedar sense aire.

—Deien que… que llançarien la meva mare a la foguera —diu l’Aida a poc a poc.

—Mal… parits… —xiuxiueja la mare des de l’altra butaca.

—Fan servir noms de Pokémon; es diuen Azelf, Magmortar o Lucario, i de vegades canvien, jo em perdo.

—Però quants són?

—No ho sé, potser només uns cinc —respon—. Són nens. El més gran és de la meva edat, el més petit no deu tenir més de sis anys. Però van decidir que tothom que viu aquí els havia de donar alguna cosa —diu l’Aida, i mira la Simone per primer cop.

Té els ulls de color d’ambre, bonics i clars, però angoixats.

—Els nens petits els havien de donar caramels i bolígrafs —continua amb un fil de veu—, havien de trencar les guardioles perquè no els peguessin. D’altres els donaven coses seves, mòbils, o jocs de la DS. Tenen la meva jaqueta, els donava cigarrets. I a en Nicke, només li pegaven. Li prenien tot el que tenia, eren tan cruels amb ell!

La seva veu s’apaga; els ulls se li omplen de llàgrimes.

—Són ells qui han segrestat en Benjamin? —pregunta la Simone sense més preàmbuls.

La mare de l’Aida fa un gest amb la mà:

—Aquell… noi… no… està… bé… del… cap…

—Respon, Aida —diu la Simone, esgarrifada—. Has de contestar!

—No cridis… a la… meva filla… —esbufega la mare.

La Simone li fa que no amb el cap i repeteix, encara més esquerpa:

—M’has de dir el que saps! Em sents?

L’Aida torna a empassar saliva.

—No sé gaire cosa —diu finalment—. En Benjamin s’hi va ficar, deia que no havíem de donar-los res. En Wailord es va posar furiós, va dir que això era la guerra i ens va exigir un munt de diners.

Encén un altre cigarret, se’l duu als llavis amb mans tremoloses, deixa caure la cendra amb compte sobre el platet verd i després continua:

—Quan en Wailord va descobrir que en Benjamin estava malalt, va començar a donar agulles als nens perquè l’esgarrapessin…

Calla i s’arronsa d’espatlles.

—Què va passar? —pregunta la Simone impacient.

L’Aida es mossega el llavi i es treu un filet de tabac de la boca.

—Què va passar?

—En Wailord va parar de cop —xiuxiueja—. Va desaparèixer de la nit al dia. Els altres nois, els he vist; no fa gaire encara han empipat en Nicke. Ara segueixen algú que es fa dir Ariados, però estan confusos i desesperats des que en Wailord va desaparèixer.

—Quan va ser això? Quan va desaparèixer, en Wailord?

—Doncs… —l’Aida rumia—. Crec que va ser dimecres de la setmana passada. És a dir, tres dies abans que en Benjamin.

Els seus llavis comencen a tremolar.

—En Wailord l’ha agafat —xiuxiueja—, i li ha fet alguna cosa terrible. I ara no s’atreveix a mostrar-se…

Comença a plorar fort, amb espasmes. La Simone veu que la mare de l’Aida es posa dreta amb dificultats, li treu el cigarret de la mà i l’apaga a poc a poc al platet verd.

—Maleït… monstre… —xiuxiueja, i la Simone pensa que no té ni idea de qui parla.

—Qui és en Wailord? —torna a preguntar—. M’has de dir qui és!

—No ho sé —crida l’Aida—. No ho sé!

La Simone treu la fotografia del prat i les bardisses al costat de la tanca marró que va trobar a l’ordinador d’en Benjamin.

—Mira aquí —diu, amb veu dura.

L’Aida mira la imatge amb una expressió impenetrable.

—Quin lloc és això? —pregunta la Simone.

L’Aida s’arronsa d’espatlles i llança una mirada ràpida a la seva mare.

—Ni idea —respon sense cap inflexió a la veu.

—Però tu ets qui va enviar aquesta foto a en Benjamin —replica irritada la Simone—. La vas enviar tu, Aida.

La mirada de la noia torna a desviar-se cap a la seva mare, que seu amb la bombona d’oxigen murmurant als seus peus.

La Simone toma a plantar-li el paper davant de la cara.

—Mira això, Aida. Mira-t’ho bé. Per què vas enviar això al meu fill?

—Era només una broma —xiuxiueja.

—Una broma?

L’Aida fa que sí.

—Una mica com dient: voldries viure aquí? —explica amb desgana.

—No m’ho crec —respon la Simone, enfadada—. Ara vull que em diguis la veritat!

La mare es torna a incorporar i diu, agitant la mà:

—Tu, gitanota… fora de casa meva, ara mateix…

—Per què no em dius la veritat? —pregunta la Simone, mentre l’Aida per fi torna a mirar-la amb una expressió extraordinàriament trista.

—Em sap greu —xiuxiueja la noia amb un fil de veu—. Ho sento.

De camí cap a la porta, la Simone es troba en Nicke, que es frega els ulls al rebedor a les fosques.

—No tinc força, sóc un Pokémon inútil.

—És clar que tens força —diu la Simone.