43
Vespre de dijous 17 de desembre

Les poques hores de llum s’han acabat i la ciutat torna a estar coberta per la foscor de la nit. A gairebé totes les finestres de l’altra banda del carrer brillen estrelles d’advent. El got de conyac amb grappa italiana que hi ha a la taula baixa del menjador escampa l’olor penetrant del raïm. La Simone seu al mig del terra de parquet mirant-se uns esbossos. Després que el seu pare la deixés a l’encreuament de Sveavägen i Odengatan havia anat a peu casa, s’havia tret la roba molla, s’havia embolicat amb una manta i s’havia ajagut al sofà, on s’havia adormit i no s’havia despertat fins que va trucar-li en Kennet. Després havia vingut en Sim Shulman.

Ara seu a terra vestida només amb roba interior, bevent grappa que li crema a l’estómac, i col·loca els esbossos l’un al costat de l’altre: quatre fulls amb línies que representen una instal·lació artística que en Shulman vol muntar a la sala d’art de Tensta. En Shulman parla per telèfon amb el director de la sala d’art; camina amunt i avall mentre conversen. De cop el terra de parquet deixa de cruixir sota els seus peus; la Simone s’adona que s’ha aturat en aquell punt concret per poder mirar entre les seves cuixes; no en té cap dubte. Apila els esbossos, agafa el got de conyac, fa un glopet i fingeix que no és conscient de l’atenció que rep. Separa una mica les cames i s’imagina que la mirada ardent d’en Shulman busca una entrada. Ara parla més a poc a poc i es nota que vol penjar. La Simone s’estira panxa enlaire i tanca els ulls, esperant-lo, sentint l’escalfor excitant al baix ventre, el batec de la sang. En Shulman ha acabat la conversa i s’acosta cap a ella; la Simone manté els ulls tancats i obre les cames una mica més. Sent que en Shulman s’obre la cremallera de la bragueta.

De cop nota les seves mans als malucs; la fa rodolar perquè quedi de bocaterrosa, la posa de genolls, li baixa les calcetes i la pren per darrere. No s’ho esperava; veu les seves pròpies mans al davant, esteses sobre el parquet de roure; les ungles, les venetes del dors. Ha de vigilar de no caure quan ell empeny a sacsejades, dur i solitari. L’olor pesant de la grappa la mareja.

Voldria demanar a en Shulman que s’aturi, que ho facin d’una altra manera. Voldria tornar a començar, al dormitori, junts, de veritat. Ell panteixa, es corre, es retira i va cap al lavabo. Ella es puja les calcetes i es queda a terra. Ja fa estona que una estranya impotència amenaça d’ensenyorir-se d’ella, esmorteir els seus pensaments, la seva esperança, la seva alegria. Ja no li importa res excepte en Benjamin.

No es posa dreta fins que en Shulman no surt de la dutxa amb una tovallola embolicada als malucs. Els genolls li fan mal, però intenta somriure en passar al costat d’ell. Després, tanca la balda de la porta del lavabo. Quan entra a la dutxa el pubis li cou, i mentre l’aigua calenta li mulla els cabells i li regalima pel coll, les espatlles i l’esquena, l’assalta una profunda solitud. S’ensabona i es renta curosament, s’esbandeix durant molta estona i dirigeix la cara al raig suau de la dutxa.

A través del xiulet de les orelles sent uns cops i entén que truquen a la porta de la cambra de bany.

—Simone! —crida en Shulman—. T’està sonant el telèfon.

—Què?

—El telèfon.

—Tu mateix, agafa’l —diu ella, i tanca l’aixeta.

—I ara també sona el timbre —crida ell.

—Ja vinc.

Agafa una tovallola neta de l’armari i s’eixuga. El bany és ple de vapor calent. La seva roba interior és al terra humit de rajoles. El mirall està entelat i la Simone s’hi veu com un fantasma gris sense fisonomia, una figura de fang. La reixeta de ventilació del sostre fa sorolls estranys. La Simone no sap per què tots els seus sentits s’han aguditzat com si s’enfrontés a un greu perill, ni per què obre la porta de la cambra de bany i mira a fora amb compte i sense fer soroll. Al pis regna un silenci inquietant. Alguna cosa no va bé. Es pregunta si en Shulman se n’ha anat, però no gosa cridar-lo.

De cop sent una conversa en xiuxiuejos; podria venir de la cuina. Però qui xiuxiueja? Intenta desempallegar-se del sentiment d’angoixa, però no ho aconsegueix. El terra cruix i la Simone veu, per l’escletxa de la porta del bany, algú que camina ràpidament pel passadís. No és en Shulman, sinó algú molt més menut: una dona amb un xandall que li ve balder torna del rebedor, i la Simone no té temps de retrocedir; les seves mirades es troben a la petita obertura. La dona es posa tensa i la Simone veu que els ulls se li obren de l’esglai. La dona remena el cap ràpidament i continua cap a la cuina. Les seves sabatilles esportives deixen taques de sang a terra. De cop la Simone és presa del pànic; el cor se li dispara i entén que ha de fugir ràpidament del pis. Ha d’anar-se’n de seguida! Obre la porta de la cambra de bany i s’esmuny pel passadís en direcció al rebedor. Intenta avançar en silenci, però sent la seva pròpia respiració i el terra, que cruix sota el seu pes. Algú parla per a si mateix i remena els calaixos de la cuina; la Simone sent cops sords i dringadissa.

A través de la foscor veu una cosa grossa i boteruda al terra del rebedor. Triga uns instants a entendre què és: en Shulman, panxa enlaire davant de la porta principal. D’una ferida que té al coll en surt un torrent cansat de sang. El toll de color vermell fosc gairebé cobreix tot el terra. En Shulman mira el sostre amb parpelles tremoloses. Té la boca flàccida i oberta. Al costat de la seva mà, entre les sabates escampades per l’estoreta de l’entrada, hi ha el telèfon de la Simone.

Pensa que l’ha d’agafar, sortir corrents del pis i trucar a la policia i a una ambulància. Se sorprèn de no haver-se posat a xisclar en descobrir en Shulman. De cop sent passos al passadís. La dona jove torna. Tremola de cap a peus, es mossega el llavi contínuament i intenta mantenir la calma.

—No podem sortir, la porta està tancada —xiuxiueja.

—Qui ha…?

—El meu germà —l’interromp ella.

—Però, per què…?

—S’ha pensat que era l’Erik. No ho ha vist, pensa que…

Un calaix de la cuina va a parar a terra amb un enorme terrabastall.

—Evelyn? Què cony estàs fent? —crida en Josef Ek—. Penses tornar o què?

—Amaga’t —xiuxiueja la dona.

—On són les claus? —pregunta la Simone.

—Les té a la cuina —diu l’Evelyn, i torna enrere ràpidament.

La Simone s’esmuny pel passadís cap a l’habitació d’en Benjamin. Panteixa i, tot i que intenta tancar la boca, no pot fer-ho perquè li falta aire. El terra cruix sota els seus peus, però en Josef Ek parla tan fort a la cuina que no ho sent. Va cap a l’ordinador d’en Benjamin i l’engega, sent els grunys i el brunzit del ventilador quan es posa en marxa, i surt ràpidament de l’habitació. S’acaba de ficar d’un bot a la cambra de bany quan sent la melodia de benvinguda del sistema operatiu.

Espera un moment amb el cor a cent, i després surt del bany, mira cap a les dues bandes del passadís buit i corre cap a la cuina. No hi ha ningú. El terra és ple de coberts i petjades ensangonades.

Sent en Josef i l’Evelyn que trafeguegen per l’habitació d’en Benjamin. En Josef renega entre dents i estimba uns quants llibres a terra.

—Mira sota el llit —diu l’Evelyn amb veueta espantada.

Se sent un cop i després que arrosseguen la capsa de còmics manga, i finalment en Josef brama que no hi ha ningú.

—Ajuda’m a pensar —diu.

—A l’armari —proposa ella ràpidament.

—Què coi és això? —crida en Josef.

La clau de la porta és a la taula de roure. La Simone l’agafa i corre tan silenciosa com pot cap al rebedor.

—Espera, Josef —sent que crida l’Evelyn—. Potser és a l’altre armari.

Un got cau a terra i es trenca; uns passos feixucs ressonen al passadís.

La Simone salta el cos d’en Shulman. Les puntes dels dits es mouen dèbilment. La Simone fica la clau llarga al pany de seguretat.

La mà li tremola incontrolablement.

—Josef! —crida l’Evelyn desesperada—. Mira al dormitori! Crec que és allà!

La Simone fa girar la clau i sent el clic del pany just en el moment que en Josef Ek entra de sobte al rebedor, la veu i fa un crit ronc i sense paraules. La Simone continua barallant-se amb el pany; li rellisca la mà i fa girar la clau. En Josef té un ganivet de carn a la mà. Dubta i se li acosta ràpidament.

Les mans de la Simone tremolen tant que no aconsegueix accionar el pom. La dona jove entra al rebedor, agafa les cames d’en Josef i intenta retenir-lo, cridant-li que s’esperi. Ell fa un gest feble amb el ganivet i li toca el cap; l’Evelyn comença a gemegar. En Josef continua avançant i la seva germana no té més remei que deixar-li anar les cames. La Simone aconsegueix obrir la porta i sortir trontollant a l’escala. La tovallola li cau, en Josef s’acosta cada cop més, però s’atura i mira el cos nu de la Simone. Darrere d’ell, la Simone veu que l’Evelyn passa la mà per la sang d’en Shulman que hi ha a terra amb un gest ràpid, se l’escampa per la cara i el coll, i es deixa caure.

—Josef, em surt sang! —crida—. Estimat…

Tus i calla, i es queda panxa enlaire fent-se la morta. En Josef es gira cap a ella i veu que està plena de sang.

—Evelyn? —pregunta angoixat.

Torna ràpidament al rebedor, i quan s’inclina sobre la seva germana, la Simone descobreix de cop el ganivet que l’Evelyn té a la mà, i veu que el propulsa enlaire, com en una trampa primitiva. Clava la fulla amb molta força entre dues costelles d’en Josef, inclina el cap, cau cap a un costat i es queda completament immòbil.