34
La nit del 14 al 15 de desembre

El seu despatx és fosc i fred. L’Erik es descalça i sent l’olor de verd i d’humitat de la seva jaqueta quan se la treu. Amb un calfred, fa bullir aigua al fogonet, es fa una tassa de te, es pren dos analgèsics potents i s’asseu a l’escriptori. El llum de la taula és l’únic que està encès. Mira directament la tassa negra, on es veu reflectit com una ombra al costat del feix de llum. «Qui m’odia?», es pregunta. «Qui està gelós de mi? Qui em vol castigar, prendre’m tot el que tinc, robar-me la vida, allò que em fa estar viu? Qui em vol destruir?».

L’Erik es posa dret, encén el llum del sostre, comença a rondar, es queda quiet, allarga el braç cap al telèfon i tomba un gotet de plàstic amb aigua que hi ha a l’escriptori. Un riuet s’acosta a poc a poc cap a una revista mèdica, Läkartidningen. Incapaç de posar en ordre els seus pensaments, marca el mòbil de la Simone, anuncia breument que voldria tornar a mirar a l’ordinador d’en Benjamin i després guarda silenci, incapaç de dir res més.

—Perdona —afegeix en veu baixa, i llança el telèfon amb força contra l’escriptori.

L’ascensor carrisqueja al passadís. L’Erik sent el ping de les portes que s’obren, i després el soroll d’algú que passa per davant de la seva porta empenyent una llitera que grinyola.

Les pastilles estan començant a fer efecte; l’Erik sent que la tranquil·litat se li escampa pel cos com llet calenta; un record, un moviment interior, una aspiració a l’estómac, per tot el seu cos. Com si caigués des d’una gran altura, primer travessant l’aire fresc i clar, i després submergint-se en una aigua calenta i rica en oxigen.

—Vinga, va —es diu a si mateix.

«Algú ha segrestat en Benjamin, algú m’ha fet això. He de tenir alguna cosa en algun racó de la memòria, una porta», pensa.

—Et trobaré —xiuxiueja.

L’Erik mira les pàgines molles de la revista mèdica. En una de les fotografies apareix la nova directora de l’institut Karolinska, recolzada en un escriptori. La cara li ha quedat borrosa i fosca per l’aigua. L’Erik intenta apartar la revista, però s’ha enganxat a l’escriptori, de manera que l’anunci de la contraportada ha quedat marcat a la taula: lletres mig estripades sobre la Global Health Conference. L’Erik s’asseu i comença a rascar amb l’ungla del polze per arrencar les restes de paper, però a mig fer s’atura i veu una combinació de lletres: EVA.

De la seva memòria es deixa anar una allau lenta plena de reflexos i facetes, i després una imatge completament nítida d’una dona que es nega a tornar una cosa que ha robat. L’Erik sap que es diu Eva. La dona té la boca tensa, hi ha una mica d’escuma sobre els seus llavis fins, i xiscla furiosament:

—Ets tu qui pren coses! És l’únic que fas! Què diries si et prengués jo alguna cosa teva? Què et penses que se sent?

La dona es cobreix la cara amb les mans i diu que l’Erik l’odia; ho repeteix un cop i un altre, potser ben bé cent vegades, abans de calmar-se. Té les galtes blanques com un glop de llet, i els contorns dels ulls enrogits. El mira esgotada i sense entendre res. L’Erik la recorda; s’adona que encara la recorda bé. «Eva Blau», pensa. Sabia que s’equivocava quan va acceptar el seu cas; ho havia sabut des del començament.

Ja fa anys; va ser quan la hipnosi era una part important i efectiva de la seva teràpia. Eva Blau. El nom ve de l’altre extrem del temps. Abans que parés d’hipnotitzar, abans que prometés no fer-ho mai més.

En aquella època tenia tanta fe en la hipnosi… Al capdavall, durant la seva recerca havia vist que si hipnotitzava els pacients alhora, la irrupció prohibida, el crim i la sensació de violació arrelaven menys profundament que en pacients que no eren hipnotitzats en grup. El que els havia passat esdevenia més difícil de negar i més fàcil de guarir.

La culpa es compartia, la identitat del culpable i la identitat de la víctima es vessaven l’una dins de l’altra. Els pacients deixaven de culpar-se a si mateixos del que havia passat si es trobaven en un espai on tothom havia viscut el mateix.

Per què havia agafat el cas de l’Eva Blau? Ara mateix l’Erik no recorda quin problema tenia. Li arribaven tants casos terribles… Venia gent amb un passat esgarrifós. Sovint eren agressius, i sempre tenien por; eren compulsius i paranoics. No era estrany que tinguessin historials de mutilacions i intents de suïcidi. Molts li arribaven al límit d’estats psicòtics o esquizofrènics. Els havien maltractat sistemàticament, els havien turmentat i amenaçat de mort; havien perdut els fills, havien estat víctimes d’incest o violacions, havien estat testimonis d’actes horribles o hi havien hagut de participar.

«Què havia robat?» es pregunta l’Erik. «Vaig acusar-la de robatori, però què havia robat?».

Ja no se’n recorda. Es posa dret, camina una mica pel despatx, s’atura i tanca els ulls. Havia passat alguna cosa més, però què? Tenia res a veure amb en Benjamin? Una vegada havia proposat a l’Eva Blau buscar-li un altre grup de teràpia. Per què ja no recorda arran de què? Potser ella l’havia amenaçat?

L’únic que encara recorda és una de les primeres cites, en aquest mateix despatx: l’Eva Blau s’havia rapat totalment el cap i només s’havia maquillat els ulls. S’havia assegut al sofà, s’havia desbotonat la brusa i li havia ensenyat els pits blancs amb posat indiferent.

—Has estat a casa meva —va dir l’Erik.

—Tu has estat a casa meva —va contestar ella.

—Eva, tu has parlat de casa teva —va continuar ell—; entrar per la força a casa d’algú no és el mateix.

—No vaig entrar per la força.

—Vas trencar una finestra.

—La pedra va trencar la finestra —havia dit ella.

La clau és al pany de l’arxiu, i els llistons de fusta de la persiana enrotllable cedeixen suaument quan l’Erik abaixa la tapa i comença a buscar. «Ha de ser per aquí, en algun lloc», pensa. «Estic segur que per aquí tinc alguna cosa sobre l’Eva Blau».

Si algun dels seus pacients reacciona d’una manera inesperada per algun motiu, si algú es desvia del rumb esperat i no segueix la pauta habitual del seu trastorn, l’Erik en guarda material en aquest arxiu fins que entén on és el problema. El material poden ser notes, observacions o algun objecte oblidat. L’Erik aparta papers, blocs de notes, recordatoris i tiquets amb coses apuntades, fotografies descolorides en una carpeteta de plàstic, un disc dur extern, un parell de diaris de quan creia en una sinceritat total entre metge i pacient, un dibuix que una nit va fer un nen traumatitzat. També hi ha cintes de casset i vídeo de conferències a l’institut Karolinska, un llibre de Herman Broch ple de pistes mnemotècniques. Les mans de l’Erik s’aturen, té una sensació estranya a les puntes dels dits. Acaba de trobar una cinta de VHS amb un paperet i una goma marró al voltant. Al dors de la cinta només hi diu «Erik Maria Bark, cinta 14». Treu el paper, l’il·lumina amb el llum i reconeix la seva pròpia lletra: «El castell embruixat».

Uns calfreds gèlids li recorren l’esquena i els braços. Els cabells del clatell se li ericen i sent el tic-tac del rellotge de polsera. Té el cap com un timbal, el seu cervell va a tota marxa. S’asseu, torna a mirar la cinta, agafa el telèfon de l’escriptori amb les mans tremoloses, truca al conserge i demana si li pot portar un reproductor de vídeo al despatx. Amb els peus feixucs com el plom, torna cap a la finestra, gira els llistons de la persiana i es queda mirant la capa de neu humida del jardí interior.

Flocs de neu feixucs voleien lentament en diagonal per l’aire i aterren a la seva finestra, perden el color i es fonen per l’escalfor del vidre. L’Erik intenta dir-se que segurament només és una casualitat, una curiosa coincidència circumstancial, però també entén que és possible que algunes peces del puzle encaixin.

El castell embruixat: dues paraules en un paper que tenen prou força per tornar-lo al passat, a l’època en què encara es dedicava a la hipnosi. Sap que, encara que no ho vulgui, ha d’anar cap a una finestra fosca per intentar veure què s’amaga darrere del reflex, dels reflexos creats per tot el temps que ha passat.

El conserge truca suaument a la porta. L’Erik obre, confirma que ell és qui ha demanat l’aparell i després entra el carretó amb el televisor i el vídeo. Hi introdueix la cinta, apaga el llum del sostre i s’asseu.

—Gairebé m’havia oblidat d’això —es diu a si mateix, i dirigeix el comandament a distància cap a l’aparell.

Durant una estona, la imatge fa pampallugues i el soroll crepita i se senten interferències. Després sent la seva pròpia veu com surt per l’altaveu del televisor. Sona refredat mentre diu el lloc, la data i l’hora sense entusiasme i acaba explicant:

—Hem fet una petita pausa, però encara ens trobem en un estat post-hipnòtic.

Han passat més de deu anys, pensa, i veu que el trípode de la càmera puja. La imatge tremola i s’atura. A continuació la lent es dirigeix a un semicercle de cadires. Després apareix ell mateix a la imatge, col·locant bé les cadires. El seu cos deu anys més jove té una certa lleugeresa; la seva manera de caminar té una elasticitat que ara ha perdut, i n’és conscient. A la gravació els seus cabells no són grisos i les clivelles profundes del front i les galtes han desaparegut. Els pacients entren a la imatge i s’asseuen amb moviments llangorosos. Alguns parlen entre ells en veu baixa, n’hi ha un que riu. La qualitat de la cinta no és bona; costa distingir les cares, apareixen granuloses i borroses.

L’Erik empassa saliva unes quantes vegades i se sent dir, amb veu de llauna, que és hora de continuar amb la sessió. Alguns xerren una mica, d’altres esperen en silenci.

Una cadira cruix. L’Erik es veu dret contra la paret, prenent notes en un bloc. De cop truquen a la porta i entra l’Eva Blau. Està nerviosa. L’Erik li veu taques vermelles al coll i a les galtes, i es veu a si mateix que li agafa la jaqueta, la penja, acompanya l’Eva cap al grup, la presenta breument i li dóna la benvinguda. Els altres assenteixen rígidament, algun potser xiuxiueja «hola», d’altres no paren gens d’atenció a la dona i miren a terra.

L’Erik recorda l’ambient a la sala: el grup estava sota la influència de la primera sessió d’hipnosi, abans de la pausa, i se sentia molest per l’arribada d’una persona nova. Els altres ja es coneixien i s’havien anat identificant els uns amb les històries dels altres.

El grup estava format per un màxim de vuit persones i l’objectiu de la teràpia era investigar amb hipnosi el passat de cada un i acostar-se al punt que els provocava el dolor. La hipnosi sempre es duia a terme en presència del grup i hipnotitzant tots els membres del grup alhora. La idea era que d’aquesta manera tothom seria més que testimoni de les experiències dels altres; gràcies a la permeabilitat de la hipnosi, es compartiria el dolor i es faria el dol, com en les catàstrofes col·lectives.

L’Eva Blau s’asseu a la cadira buida, mira un instant directament a la càmera, i el seu rostre adquireix un aire agut i hostil. «Aquesta és la dona que fa deu anys va entrar a casa meva», pensa. Però què s’havia endut, i què més havia fet?

L’Erik es veu començar la segona part de la sessió resumint la primera. Després continua amb algunes associacions lliures i enjogassades. Era una manera de fer-los sentir còmodes, de demostrar que hi havia espai per a una certa frivolitat a pesar dels foscos corrents abissals presents en tot el que deien i feien. L’Erik es posa davant del grup.

—Comencem amb pensaments i associacions sobre la primera part —diu—. Hi ha algú que en vulgui dir res?

—Confús —diu una dona jove i corpulenta que va molt maquillada.

«Sibel», pensa l’Erik. «Es deia Sibel».

—Frustrant —diu en Jussi amb el seu dialecte de Norrland—. He tingut el temps just d’obrir els ulls i gratar-me el cap, i ja s’havia acabat.

—Què has notat? —li pregunta l’Erik.

—Cabells —respon ell amb un somriure.

—Cabells? —pregunta la Sibel amb una rialleta.

—Quan m’he gratat el cap —explica en Jussi.

Aquesta broma fa que alguns riguin. L’expressió malenconiosa d’en Jussi adquireix una certa alegria.

—A què associes els cabells, Charlotte? —continua l’Erik.

—Ni idea —respon ella—. Cabells? Potser una barba… no.

—Un hippy, un hippy en moto —continua en Pierre somrient—. Va assegut així, mastega Juicyfruit i va…

De cop l’Eva s’aixeca fent grans escarafalls, protestant contra l’exercici.

—Quines criaturades! —exclama.

—Per què ho dius? —pregunta l’Erik.

L’Eva no contesta, però s’asseu.

—Pierre, vols continuar? —demana l’Erik.

Ell fa que no amb el cap, creua els dits índexs en direcció a l’Eva i fa com si se’n defensés.

En Pierre xiuxiueja conspiratòriament. En Jussi allarga la mà cap a l’Eva i diu alguna cosa en dialecte de Norrland.

L’Erik intenta entendre què diu i fa per agafar el comandament a distància, però li cau a terra i les piles en surten rodolant.

—Això no és normal —xiuxiueja per a si mateix, i s’ajup.

Amb les mans tremoloses, prem el botó de rebobinar de l’aparell de vídeo i a continuació apuja el volum quan la reproducció torna a començar.

—Quines criaturades —diu l’Eva Blau.

—Per què ho dius? —pregunta l’Erik, i en no rebre resposta, es gira cap a en Pierre i li pregunta si vol continuar amb la seva associació.

En Pierre fa que no amb el cap i creua els dits índexs en direcció a l’Eva.

—Van disparar a en Dennis Hopper perquè era hippy —xiuxiueja.

La Sibel riu i llança una mirada a l’Erik. En Jussi tus i allarga la mà cap a l’Eva.

—Al castell embruixat no et molesten aquestes criaturades nostres —diu en el seu fort accent norlandès.

Tothom calla. L’Eva es gira cap a en Jussi. Per un moment sembla que reaccionarà amb agressivitat, però per algun motiu decideix no fer-ho; potser és la seriositat de la veu d’ell, o la calma de la seva mirada.

«El castell embruixat», ressona al cap de l’Erik. Al mateix temps se sent explicar els principis del procediment de la hipnosi: que sempre comencen amb exercicis de relaxació conjunts abans que ell passi a hipnotitzar un o dos membres del grup.

—I de vegades —continua l’Erik dirigint-se a l’Eva—, si tinc la sensació que funciona, intento hipnotitzar profundament tot el grup.

L’Erik pensa que la situació li resulta molt familiar, i alhora terriblement llunyana. És d’una altra època, d’abans que abandonés la hipnosi. Es veu avançar una cadira, seure davant del semicercle de pacients, parlar amb ells. Els demana que tanquin els ulls i es repengin al respatller; al cap d’una estona, els demana que seguin rectes, però encara amb els ulls tancats. Es posa dret, parla amb ells sobre la relaxació, camina per darrere d’ells, comprova un per un si estan relaxats. Els seus rostres es tornen més dolços i flàccids, cada cop menys conscients, cada cop menys afectats, menys presumits.

L’Erik veu que s’atura darrere l’Eva Blau i li posa una mà feixuga a l’espatlla. Nota un pessigolleig agradable a la panxa quan se sent començar la hipnosi; inicia dolçament una inducció abrupta, sense cap dubte sobre la seva habilitat, agradablement conscient del seu do tan especial.

—Tens deu anys, Eva —diu—. Tens deu anys, i avui és un dia feliç. Estàs contenta. Per què estàs contenta?

—Perquè l’home balla als tolls i esquitxa —diu ella sense gairebé ni moure els músculs de la cara.

—Qui balla?

—Qui? —repeteix ella—. Es diu Gene Kelly, diu la mama.

—Ahà, estàs mirant Singin’ in the Rain?

—La mama ho mira.

—I tu no?

—Sí.

—I estàs contenta?

Ella assenteix a poc a poc.

—Què passa?

L’Eva tanca la boca i de sobte abaixa la mirada.

—Eva?

—Tinc la panxa grossa —diu amb un fil de veu.

—La panxa?

—Veig que és molt grossa —diu, i les llàgrimes comencen a lliscar-li per les galtes.

—El castell embruixat —xiuxiueja en Jussi—. El castell embruixat.

—Eva, m’has d’escoltar a mi —continua l’Erik—. També sents a tots els altres, però només has de reaccionar a la meva veu.

—D’acord.

—Saps per què tens la panxa grossa? —pregunta l’Erik.

L’Eva té la cara inexpressiva i girada cap a un costat. Pensa en alguna cosa, un record.

—No ho sé.

—Sí, jo crec que sí que ho saps —diu l’Erik amb suavitat—. Però anirem al teu ritme, Eva; ara no cal que hi pensis, en això. Vols mirar la televisió un altre cop? Vinc amb tu. Tots venim amb tu, tots, passi el que passi. És una promesa. T’ho prometem i hi pots confiar.

—Vull entrar al castell embruixat —xiuxiueja ella.

L’Erik seu al seu llit del despatx de l’hospital. Nota que recorda el que havia oblidat, el que havia reprimit.

Es passa la mà pels llavis, mira les imatges tremoloses i murmura:

—Obre la porta.

Se sent pronunciar xifres perquè l’Eva se sumeixi més profundament en la hipnosi. Explica que gairebé ja està, que ella està a punt d’haver de fer el que ell diu sense pensar primer; ha d’acceptar que la seva veu li marca el camí. Ella remena suaument el cap i l’Erik continua comptant enrere, xifres cada cop més i més baixes, amb veu feixuga i soporífera. La qualitat de la imatge empitjora. L’Eva alça la mirada tèrbola, es llepa els llavis i xiuxiueja:

—Veig que s’emporten una persona. Hi van com si res i el prenen…

—Qui s’enduu algú? —pregunta l’Erik.

La respiració de l’Eva es torna irregular.

—Un home amb els cabells en una cua —gemega ella—. Penja el petit…

La cinta crepita i la imatge desapareix.

L’Erik tira endavant fins al final, però la imatge no torna. Mitja cinta està feta malbé, esborrada.

Es queda assegut davant de la pantalla negra, veient el seu reflex profund i fosc. Veu, alhora, la seva cara deu anys més gran i la que tenia en el moment de la gravació.

Mira la cinta de vídeo (cinta 14), la goma i el paperet amb el text «El castell embruixat».