Ara fa deu anys

Eren dos quarts de nou del matí, la llum del sol entrava per les finestres polsegoses. Després de la guàrdia, havia dormit al despatx i no havia descansat bé, però vaig agafar la bossa d’esport igualment. Un parell de setmanes abans, en Lasse Ohlson havia ajornat el nostre partit de bàdminton i havíem de jugar avui. L’Ohlson havia estat massa ocupat: alternava feina a l’hospital d’Oslo amb la feina del Karolinska, donava conferències a Londres i havia d’entrar a la junta, però dos dies enrere m’havia trucat per preguntar si estava a punt per al partit.

—És clar que sí, què et pensaves? —li vaig dir jo.

—Prepara’t que veuràs —m’havia dit ell amb una veu que no tenia l’energia habitual.

Vaig llençar un culet de cafè pel desguàs, vaig tornar la tassa a la cuina del personal, vaig baixar les escales corrents, vaig agafar la bicicleta i em vaig dirigir al poliesportiu tan ràpid com vaig poder. Quan hi vaig arribar, en Lars Ohlson ja era al vestidor fred. Em va mirar gairebé espantat, es va girar i es va posar uns pantalons curts.

—Te n’endinyaré una que et passaràs una setmana sense poda seure —va dir, tornant a mirar-me.

Quan va tancar el caseller vaig veure que li tremolava la mà.

—Has estat massa ocupat —vaig dir jo.

—Què? Sí, ja ho crec, és…

Va callar i es va asseure al banc, cansat.

—Va tot bé? —vaig preguntar.

—Oi tant. I tu, com estàs?

—Divendres he de presentar-me a la junta.

—Ah, sí, s’han acabat els fons per als teus projectes, oi? Sempre la mateixa cançó.

—Però no pateixo —vaig dir jo—. Crec que la cosa va bé. Les meves investigacions van a bon ritme, la cosa avança, els resultats són prometedors.

—Conec en Frank Paulsson de la junta —va dir ell, posant-se dret.

—Ah, sí? De què?

—Vam fer la mili junts, a l’extrem nord del país, a Boden. És llest i té una mentalitat força oberta.

—Fantàstic —vaig dir en veu baixa.

Vam sortir del vestidor i en Lasse em va agafar del braç.

—Vols que li truqui i li digui que han d’invertir en tu?

—Ja es pot fer, això? —vaig preguntar.

—Segur que no, però, i què?

—Doncs més val que no ho facis —vaig dir amb un somriure.

—Bé has de poder continuar la teva recerca.

—Ja me’n sortiré.

—No caldrà que ho sàpiga ningú.

Me’l vaig mirar i vaig dir, vacil·lant:

—Però potser no és la millor manera.

—Aquesta nit li truco.

Vaig fer que sí amb el cap i ell em va donar un copet a l’esquena, somrient.

Quan vam entrar a la sala gran, plena d’ecos i de xiulets de sabates sobre el terra, en Lars em va preguntar de cop:

—Voldries agafar-me una pacient?

—I això?

—És només que no tinc prou temps per a ella —va contestar.

—Em sap greu, però ho tinc tot ple —vaig dir.

—Ah.

Vaig començar a escalfar mentre esperàvem que quedés lliure la pista 5.

En Lars es va passejar una mica amunt i avall, es va passar les mans pels cabells i va estossegar.

—Crec que l’Eva Blau encaixaria bé al teu grup —va dir—, perquè està totalment encallada en un trauma. Almenys, això penso, perquè no aconsegueixo arribar-li. No ho he aconseguit ni un sol cop.

—Puc assessorar-te si…

—Assessorar-me? —em va interrompre, i va abaixar la veu—. Ja n’estic fart, d’ella.

—Que ha passat alguna cosa? —vaig preguntar.

—No, no, és que… Pensava que estava molt malalta, físicament, vull dir.

—I resulta que no? —vaig preguntar.

Va somriure tens i em va mirar de cap a peus.

—No podries dir que l’agafes i ja està? —va preguntar.

—M’ho pensaré —vaig respondre jo.

—Ja en parlarem d’aquí a una estona —va dir ell ràpidament. Va córrer una mica sense moure’s de lloc, es va quedar quiet, va llançar una mirada intranquil·la cap a l’entrada de la sala, observant tothom que entrava, i després es va recolzar a la paret—. No ho sé, Erik, però m’aniria molt bé que et miressis l’Eva. Jo…

Va tornar a callar i va mirar cap a la pista on hi havia dues noies joves, segurament estudiants de medicina. Encara els quedaven uns quants minuts. Quan una d’elles va ensopegar i va fallar una deixada senzilla, en Lasse va arrufar el nas desdenyós i va xiuxiuejar:

—Vaca estúpida.

Em vaig mirar el rellotge i em vaig arronsar d’espatlles. En Lasse s’estava rosegant les ungles. Vaig veure taques de suor sota els seus braços. Se’l veia envellit, amb les galtes xuclades. Es va sentir un crit fora de la sala, i es va sobresaltar i va mirar cap a les portes.

Les noies van recollir les seves coses i van abandonar la pista xerrant.

—Ens toca —vaig dir, anant cap a la pista.

—Erik, t’he demanat alguna vegada que m’agafessis un pacient?

—No, però és que ja tinc l’agenda molt plena…

—I si et faig les guàrdies? —va preguntar ràpidament, mirant-me.

—En tinc força —vaig dir, estranyat.

—Ja ho sé, però he pensat que tens família, i has d’estar a casa —va dir.

—És perillosa?

—Què vols dir? —va preguntar amb un somriure insegur, i es va posar a burxar les cordes de la raqueta.

—L’Eva Blau. Creus que és perillosa?

Va tornar a mirar cap a la porta.

—No sé què dir-te —va contestar en veu baixa.

—T’ha amenaçat?

—Vull dir que… qualsevol d’aquests pacients pot ser perillós, és difícil de saber. Però estic segur que tu sabries tractar-la.

—Segurament —vaig dir.

—L’agafes? Digues que l’agafes, Erik. Sí?

—D’acord —vaig respondre.

Es va posar vermell, va fer mitja volta i va anar cap a la línia de fons. De cop li va lliscar un filet de sang per la part interior de la cuixa; s’ho va eixugar amb la mà i em va mirar. En adonar-se que jo ho havia vist, va murmurar no sé què d’una lesió inguinal. Es va disculpar i va sortir coixejant de la pista.

* * *

Dos dies més tard, jo acabava d’arribar al meu despatx quan van trucar a la porta. Vaig obrir i em vaig trobar al passadís en Lasse Ohlson i, a un parell de metres, una dona amb un impermeable blanc. Se la veia molt inquieta i tenia el nas vermell, com si estigués refredada. Una cara prima i punxeguda, molt maquillada amb ombra d’ulls blava i vermella.

—Aquest és l’Erik Maria Bark —va dir en Lasse—. Un metge excel·lent, millor que jo no seré mai.

—Arribeu abans d’hora —vaig dir.

—Et va bé? —va preguntar en Lasse nerviós.

Vaig assentir i els vaig demanar que passessin.

—Ui, jo no tinc temps —va respondre ell en veu baixa.

—Aniria bé que et quedessis.

—Ja ho sé, però me n’he d’anar —va dir—. Pots trucar-me sempre que vulguis, encara que sigui a mitja nit.

Va marxar ràpidament i l’Eva Blau va entrar amb mi al despatx, va tancar la porta darrere seu i després em va mirar.

—És teu, això? —va preguntar de cop amb impertinència, posant-se un elefant de porcellana a la palma tremolosa de la mà.

—No, no és meu —vaig respondre.

—Però he vist que ho miraves —va dir ella en to burleta—. Ho volies, oi?

Vaig respirar fondo i vaig preguntar:

—Per què creus que ho vull?

—No ho vols?

—No.

—I això? —va preguntar, i es va aixecar el vestit.

No duia calces i s’havia depilat totalment el pubis.

—Eva, deixa-ho estar —vaig dir.

—D’acord —va dir ella, amb els llavis tremolant de nervis.

S’havia col·locat massa a prop meu. La seva roba desprenia una olor molt forta de vainilla.

—Seiem? —vaig preguntar amb veu neutra.

—L’un damunt de l’altre?

—Tu pots seure al sofà —vaig dir.

—Al sofà?

—Sí.

—Podria —va dir, però va llançar l’impermeable a terra, va anar cap a l’escriptori i es va asseure a la meva cadira.

—Explica’m alguna cosa de tu —vaig demanar.

—Com ara?

Em vaig preguntar si era la mena de persona que es deixaria hipnotitzar fàcilment o si intentaria oferir resistència, si preferiria adoptar una actitud reservada i distant.

—No sóc el teu enemic —vaig declarar tranquil·lament.

—Ah, no?

Va obrir un calaix de l’escriptori.

—No toquis això —vaig dir.

Em va ignorar i va forfollejar els meus papers. Jo m’hi vaig acostar, vaig treure-li la mà del calaix, el vaig tancar i vaig dir, amb fermesa:

—Això no es pot fer. T’he demanat que no ho toquessis.

Em va mirar amb rebel·lia i va tornar a obrir el calaix. Sense deixar de mirar-me de fit a fit, va agafar un feix de papers i els va llançar amb fúria a terra.

—Prou! —vaig dir, fort.

Els seus llavis van començar a tremolar i els ulls se li van omplir de llàgrimes.

—M’odies? —va xiuxiuejar—. Ho sabia, sabia que m’odiaries. Tothom m’odia.

De cop sonava espantada.

—No passa res, Eva —vaig dir amb compte—. No passa res. Tranquil·la; pots quedar-te a la meva cadira, si vols, o seure al sofà.

Va fer que sí, es va posar dreta i va anar cap al sofà. Aleshores es va girar de cop i va preguntar en veu baixa:

—Et puc tocar la llengua?

—No. I ara, seu —vaig dir.

Per fi es va asseure, però immediatament va començar a bellugar-se neguitosa d’aquí cap allà.

Em vaig adonar que tenia alguna cosa a la mà.

—Què és, això? —vaig preguntar.

Es va amagar la mà darrere l’esquena immediatament.

—Vine a veure-ho si t’hi atreveixes —va respondre amb un to que l’angoixa feia sonar hostil.

Vaig sentir que m’envaïa una onada d’impaciència, però em vaig obligar a sonar totalment tranquil quan vaig preguntar:

—Em vols dir per què ets aquí?

Va fer que no amb el cap.

—Què et sembla? —vaig preguntar.

Va arrufar el nas.

—És perquè vaig dir que tenia càncer —va xiuxiuejar.

—Tenies por de tenir càncer?

—Creia que ell volia que en tingués —va dir.

—En Lars Ohlson?

—M’han operat del cap un parell de vegades. Amb anestèsia. I mentre estava adormida em van violar.

Les nostres mirades es van creuar i va somriure breument.

—Així que ara estic embarassada i lobotomitzada.

—Què vols dir?

—Que està bé, perquè vull criatures, un fill, un nen que mami dels meus pits.

—Eva —vaig dir—, per què creus que ets aquí?

Va treure la mà de darrere l’esquena i va obrir el puny; no hi tenia res, va girar la mà oberta un parell de cops.

—Vols explorar-me el cony? —va xiuxiuejar.

Vaig pensar que el millor seria anar a buscar algú. L’Eva Blau es va posar dreta ràpidament.

—Perdona —va dir—, em sap greu, és només que tinc por que m’odiïs. No m’odiïs, si us plau. Em vull quedar, necessito ajuda.

—Va, calma’t, Eva. Estic intentant mantenir una conversa amb tu. En principi d’aquí a poc entraràs al meu grup d’hipnosi, ja ho saps, en Lars també t’ho ha explicat. Em va dir que t’havia semblat bé, que volies fer-ho.

Ella va fer que sí, va allargar la mà i va fer bolcar la meva tassa de cafè, que va anar a parar a terra.

—Perdona —va dir un altre cop.

Quan se’n va haver anat, vaig recollir tots els papers de terra i em vaig asseure a l’escriptori. Fora plovia; un ram breu de pluja fineta. Vaig pensar que en Benjamin tenia excursió amb la llar d’infants i que tant la Simone com jo ens havíem descuidat de posar-li els pantalons impermeables nets a la bossa.

L’aigua clara de la pluja queia sobre els carrers, els camins i els parcs.

Vaig plantejar-me trucar a la llar d’infants i demanar si en Benjamin podia quedar-s’hi i no anar a l’excursió. Jo patia cada cop que tenien alguna sortida, fins i tot patia de pensar que havia de recórrer tot de passadissos i baixar dos trams d’escales per arribar al menjador; m’imaginava altres nens que, emocionats, l’apartaven i el feien topar contra una porta gruixuda, o que en Benjamin ensopegava amb les sabates amuntegades sota els penjadors.

«Li poso les injeccions», vaig pensar. Amb aquest medicament en Benjamin ja no es pot dessagnar per un tallet qualsevol, però tot i així és molt més fràgil que altres nens.